dimecres, 18 de desembre del 2019

Projecte de fit a fit: Brossa / Verdaguer

1.- Després de la ruta Brossa/Verdaguer, ara hem de començar a llegir textos que els relacionin.

  •  A la plataforma teniu un recull de premsa amb diferents articles que parlen de Brossa i Verdaguer.  
  •  També teniu 7 poemes de Joan Brossa en els quals trobareu referències directes o indirectes a Verdaguer.

 Llegiu tots aquests textos i redacteu una petita conclusió que expliciti què valorava Brossa de Verdaguer i què li retreia. Cal acompanyar la vostra argumentació amb exemples concrets dels articles i dels poemes. (per divendres dia 10 de gener) 

2.- Els alumnes que voleu participar en el concurs de Logos per al projecte podeu enviar-los als professors abans de reis. 

3.- Comenceu a pensar i a recollir idees per al projecte Magrana i per a la creació del poema visual, però,  sobretot...
gaudiu de les vacances! 

 Aprofitem per desitjar-vos unes bones festes amb aquest poema visual creat per al projecte De fit a fit: Brossa/Verdaguer. 
🎓Sílvia Caballeria 
🎓David Pla




dimarts, 10 de desembre del 2019

Práctica de comentario

ROMANCE DEL PRISIONERO
Que por mayo era, por mayo,   cuando hace la calor,
cuando los trigos encañan   y están los campos en flor,
cuando canta la calandria   y responde el ruiseñor,
cuando los enamorados   van a servir al amor;
sino yo, triste, cuitado,   que vivo en esta prisión;
que ni sé cuándo es de día   ni cuándo las noches son,
sino por una avecilla   que me cantaba el albor.
Matómela un ballestero;   déle Dios mal galardón.



Comentario de Menéndez Pidal: "Entre las avecicas que promueven la melancolía de un prisionero (recordemos "The Prisoner of Chillon," de Lord Byron; "Lamento della prigioniera" en el Marco Visconti, de Tomaso Grossi, etc.), la del romance español es la que trina con más intensa dulzura y con absoluta ausencia de elementos patéticos (212).

dimecres, 27 de novembre del 2019

Elogi de la poesia


Elogi de la Paraula

https://www.escriptors.cat/autors/maragallj/elogi-de-la-paraula
Senyors:

Quina glòria pera mi haver arribat a seure en aquest lloc i ésser el primer d'alçar la veu en l'anyada! I doncs, ¿tant m'estimeu que vos fes goig pera presidir tota la companyia? Jo vull correspondre al vostre amor i dignitat que ell tot sol me concedia, parlant-vos del nostre amor comú a la raó d'ésser d’aquesta casa: fent-vos l'Elogi de la Paraula.

Diu Raimon Llull: "Tot quant hom pot sentir ab los cinch senys corporals, tot es meravella; mas car hom les coses sovent sent corporalment, per això no s'en meravella. Açò mateix se sdevé de totes les coses spirituals que hom pot membrar e entendre."

Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món, perquè en ella s'abracen i's confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la nostra naturalesa.

Sembla que la terra esmerci totes les seves forces en arribar a produir l'home com a més alt sentit de sí mateixa; i que l'home esmerci tota la força del seu ésser en produir la paraula.

Mireu l'home silenciós encara, i vos semblarà un ésser animal més o menys perfecte que d'altres. Però poc a poc ses faccions van animant-se, un començament d'expressió il·lumina'ls seus ulls d'una llum espiritual, sos llavis se mouen, vibra l'aire amb una varietat subtil, i aquesta vibració material, materialment percebuda pel sentit, porta en son si aquesta cosa immaterial desvetlladora de l'esperit: ¡la idea!

¡Com! ¿Sentireu la remor del vent i el soroll de l'aigua i l'eixordament del tro, deixant en vostre esperit una gran vaguetat de sentiment, i n'hi haurà prou amb què un nin menut que's fa sentir només de molt aprop diga suaument "Mare", pera que ¡oh meravella! tot el món espiritual vibri vivament en el fons de les vostres entranyes? Un subtil moviment de l'aire vos fa present la immensa varietat del món i alça en vosaltres el fort pressentiment de l'infinit desconegut.

¡Oh! quina cosa més sagrada! Diu Sant Joan: "En el principi era la paraula, i la paraula estava en Déu i la paraula era Déu", i diu que per ella foren fetes totes les coses; i que la paraula's féu carn i habità en nosaltres. ¡Quin abim de llum, Déu meu!

¡Amb quin sant temor, doncs, no hauríem de parlar! Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar com encantats, com enlluernats. Perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que'ns representi, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecti quelcom de la llum infinita que infantà el món. ¿Com podem parlar fredament i en tanta abundància? Per això'ns escoltem els uns als altres comunament amb tanta indiferència: perquè la habitud del massa parlar i del massa sentir ens enterboleix el sentiment de la santitat de la paraula. Hauríem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d'expressió: quan l'esperit s'estremeix de plenitud i les paraules brollen, com les flors en la primavera: una a una, i no pas en totes les branques, sinó com a sort d'una branca. Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundantes brolla una flor com expressió meravellosa. ¿No veieu en la quietud de les plantes l'admiració d'haver florit? Així nosaltres quan brolla en nostres llavis la paraula veritable.

¿No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que no saben lo que's diuen. Fan un parlar tot trencat entre la llum abundant de les mirades i la plenitud del pit bategant. I aixís les llurs paraules són com flors. Perquè, abans l'amor no parla, ¡quin bull de vida en totes les branques del sentit! ¡quin voler dir els ulls...i quan s'encreuen ardentes les mirades, quin silenci! ¿No vos haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida, que sembla una adoració de tota la terra? Doncs així adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I en brolla per fi una música animada, ¡oh meravella! una paraula. ¿Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l’ànima del terrible silenci que l'ha infantada, siga quina siga, proveu de sotjar-ne'l sentit; debades: no arribareu mai al fons, i vos espantareu de l’infinit que porta en les entranyes.

Aixís parlen també'ls poetes. Són els enamorats de tot lo del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després se posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavores diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesi, del caos ne surt la llum.

I aixís la paraula del poeta surt amb ritme de so i de llum, amb el ritme únic de la bellesa creadora: aquest és l'encís diví del vers, veritable llenguatge de l’home.

Diu Emerson: "No ha creat Déu les coses belles, sinó que la bellesa és la creadora de l'Univers". I aixís sembla que Déu crea en la paraula inspiradora del poeta.

Mes, oblidats sovint de la divinitat del món, i per aparents necessitats de lo contingent, menyspreuem el poeta xic o gros que hi ha en cadascú de nosaltres, i parlem interminablement sense inspiració, sense ritme, sense llum, sense música, i nostres paraules s’escorren insignificants i fadigoses, com planta que's dissipa en fulles innombrables, ignorant la meravella de les flors que duu inexpressades en son si.

I vosaltres mateixos que sóu anomenats sobre tots poetes, ¿quan serà que entrareu profondament en les vostres ànimes pera no sentir altra cosa que'l ritme diví d'elles al vibrar en l'amor de les coses de la terra? ¿quan serà que menyspreuareu tot altre ritme i no parlareu sinó en paraules vives? Llavors sereu escoltats en l'encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses crearan la vida veritable, i sereu uns màgics prodigiosos.[...]

Aprengueu a parlar del poble: no del poble vanitós que vos feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó del que’s fa en la senzillesa de la vida, davant de Déu tot sol. Aprengueu dels pastors i dels mariners.

¡Quant contemplar uns i altres en silenci la majestat del món allí on l'esperit batega amb ritme lliure i gran! ¡Quanta immensitat han reflectit en els ulls, quanta bellesa de cels blaus i de prats verds i de mars mudant sovint de color com el rostre d'una verge, i de llunes i sols, i de boires grises i de pluges tèrboles! ¡Quant vent han sentit llurs orelles i quantes rítmiques onades, i els trons que s'acosten i s'allunyen, i el bruelar dels bous i crits misteriosos en l'espai! ¡Quanta flaire d'aigua salada i herba fresca, i com llurs sentits han sigut amorosament tocats per totes les coses pures! Llurs faccions n’estan com encantades i parlen rarament; però quan parlen, llurs paraules són plenes de sentit.

Recordo un jorn pel nostre Pirineu, a ple migdia, que avançàvem perduts per les altes soledats: en el desert de pedra onejanta havíem marrat tot camí, i debades interrogàvem amb ull inquiet la muda immensitat de les muntanyes immòbils. Sols el vent hi cantava amb interminable crit. De sobte, en el crit del vent sentírem un esquelleig invisible; i nostres ulls astorats, poc fets a aquelles grandeses, tardaren molt en obirar una eugassada que en un clot de rara verdor peixia. Esperançats ens hi encaminàrem fins a trobar el pastor ajaçat al costat de l'olla fumejanta que'l vailet, de genolls en terra, atentament vigilava. Demanàrem camí, i l'home, que era com de pedra, girà'ls ulls en son rostre extàtic, alçà lentament el braç signant una vaga drecera, i mogué'ls llavis. En l'atronadora maror del vent que engolia tota veu, suraven sols dues paraules que'l pastor repetia tossudament: "Aquella canal...", i signava enllà vagament cap amunt de les muntanyes. "Aquella canal...": ¡que eren belles les dues paraules entre'l vent gravement dites! ¡Que plenes de sentit, de poesia! La canal era'l camí, la canal per on s'escorren les aigües de les neus foses. I era, no qualsevulla, sinó "aquella" canal; aquella que ell coneixia ben bé entre les altres per fesomia certa i pròpia: era alguna cosa aquella canal, tenia una ànima; era "aquella canal..." Veieu? Pera mi això és parlar.

Recordo una nit, a l'altra banda del Pirineu, en "aquelles mountines que tan hautes sount", que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que me digués quelcom en la seva llengua pròpia i ella, tota admirada, signà'l cel estrellat, i féu només així: "Lis esteles..." i me sembla que també això era parlar.

Recordo, més recent, un cap al tard en una punta de la costa cantàbrica on els ponents són bells. La gent hi venia a veure pondre's el sol en el mar. Venien enraonant, però en essent allà tothom callava davant del mar que mudava de colors. Vingueren dos homes de mar, silenciosos, i's plantaren davant de la costa immensa; i per bona estona l'un al costat de l'altre callaren. Després l'un, sense moure's ni girar-se al company, li digué: "Mira". I tothom que ho sentí mirà endavant, veient cadascú una meravella pròpria. També allò era parlar: i lo que no és així, paraules buides.

"Aquella canal"... "Lis esteles"... "Mira"... Paraules que duen un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l’Univers. Sols el poble innocent pot dir-les, i'ls poetes redir-les amb innocència més intensa i major cant, amb llum més reveladora, perquè'l poeta és l’home més innocent i més savi de la terra.

I quan els poetes sàpiguen ensenyar-nos-el, aquest llenguatge sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells mateixos, llavors vindrà’l regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots parlarem mig cantant amb veu sortida de la terra de cadascú, menyspreuant l'artifici de les llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'ànima amb amor, se farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest.

Perquè, ¿què vol dir llenguatge universal sinó expressió i comunicació de l'ànima universal? I si l'ànima universal és la bellesa amorosa que traspua per tota la Creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra mateix s'ha fet en el seu amorós esforç, l'única expressió universal serà, doncs, aquella tant variada com la varietat mateixa de les terres i llurs gents.

(Joan Maragall: "Elogi de la paraula")

divendres, 15 de novembre del 2019

Joan Margarit, Premi Cervantes


Escoltem uns versos del llibre Joana, el poema Professor Bonaventura Bassegoda

https://www.catorze.cat/noticia/5476/professor/bonaventura/bassegoda

Qui era, però, la Joana?

dilluns, 11 de novembre del 2019

Ulisses, tota pau és una excepció

La Vanguardia 11-11-2019. (Contraportada)

“Com Ulisses, sé que tota pau és una excepció: la llei és la guerra”


“Com Ulisses, sé que tota pau és una excepció: la llei és la guerra”

Víctor-M. Amela

Sylvain Tesson, geògraf, viatger i escriptor Per què exclama: “Fills, no!”?

Perquè no vull donar-li a ningú un pare invisible.

Invisible?

Els criaria un fantasma: la meva vida és viatjar! Moviment i llibres.

Tampoc no hi cap una parella?

N’hi va haver una. Es va enamorar de l’aventurer que jo era..., fins que em va demanar que deixés de ser-ho.

I no va poder deixar de ser-ho.

No. La meitat de la humanitat fa infeliç l’altra meitat, això és inevitable! I jo ja no decebré cap altra dona.

Segueix vostè viatjant...

I no necessito pensar en la tornada. Ulisses sí que torna... Ulisses és la meva obsessió.

Des de quan?

Els meus pares em van sobreprotegir i m’avorria molt. Llegint Jules Verne... vaig estimar la geografia: em vaig fer geògraf, i vaig viatjar per conèixer el món.

Quin paratge del món triaria?

Les Calanques: cales i farallons calcaris a la costa marsellesa, sobre la Mediterrània. Un paisatge homèric!

Per què homèric?

Homer descriu paratges així en els 27.000 versos que componen la Ilíada i l’Odissea , escrits fa 2.800 anys...

Homer potser no va existir.

M’és igual.

Què vol dir?

Més que el DNI d’Homer, m’interessa la bellesa, la poesia, l’emoció d’aquesta obra.

Conèixer l’autor no és sobrer...

Durant 400 anys hi va haver molts poetes versificant la guerra d’Ílion (Ilíada) i el ­retorn d’Odisseu (Odissea ), fins que al segle VIII a.C. va fixar els versos el tal Homer.

I per què el seu relat encara perdura?

Inventa la literatura! La literatura consisteix a explicar vívidament el no viscut. I... quines meravelloses descripcions geogràfiques!

Vostè tendeix a la seva dèria, veig.

S’ha parlat molt del ventall de pulsions humanes descrites per Homer, però... i la geografia? He anat localitzant i visitant aquells topònims mediterranis...

El ciclop Polifem... era un volcà?

El cràter seria el seu ull: els napolitans diuen que és el Vesuvi; els sicilians, l’Etna. Però el meu volcà és l’Strómboli, a les illes Eòlides: nascuda del foc, una muntanya de terra ­al- ­çada en l’aire sostinguda sobre l’aigua.

Quina descripció homèrica adora?

El “mar vinós”: és així! “L’aurora de dits enrojolats”: suggereix mans de dansarina deixant anar pètals de rosa, monedes d’or, pedres precioses... Homer fa geopoesia.

Geopoesia... Bonic neologisme.

El va crear el poeta escocès Kenneth White: va viure al Pirineu, i avui, a la costa bretona.

Quin racó homèric és el seu favorit?

Eea i Ítaca: Eea és l’illa de Circe, al nord de Nàpols, on Ulisses enamora Circe, i va viure allà un any sense sucumbir al seu encanteri.

Per tornar després a la seva illa, Ítaca.

Ítaca és dolçor, camp, oliveres, retorn a la llar, ordre després de l’aventura, pau després de la guerra.

I el viatge s’acabarà: ho sento per vostè.

D’Ulisses adoro que pel camí s’atura a veure-ho i saber-ho tot. No com els seus mariners, disposats només a vagarejar i menjar.

Com és Ulisses?

Infortunat, llest i egoista: té clar què vol. I savi, ja que torna d’una guerra. És important.

La guerra?

La guerra li va robar la vida i vol recuperar-la. Vol reconquerir la pau de la llar. Ara sap que la guerra és la llei, l’excepció és la pau.

Vostè creu el mateix?

Ulisses li diria a Fukuyama: “No en tens ni idea!”. Sí, amb Ulisses, jo crec que tota pau és excepcional, que sempre penja d’un fil.

Hem de témer una guerra?

Hauríem de témer la hibris , pecat humà per excel·lència per als déus grecs: desmesura, arrogància, supèrbia, desproporció... Quan et desfogues és hibris , la revolució és hibris .

No hi ha revolució constructiva?

No, per definició. Que bonica, romàntica i literària és la idea de la revolució, i que desastrosa que és en la vida real de persones concretes. El desordre no porta res de bo.

Tampoc l’ordre per la força...

És que per la força no és ordre. Homer veu en la naturalesa el model de l’harmònic.

Quin fenomen natural tria vostè?

La llum del sol mirallejant sobre el mar.

Quina emoció creu que hi ha subjacent a l’obra d’Homer?

La nostàlgia d’una “edat d’or” en què vivíem al paradís.

Recupera Ulisses el seu paradís?

Ulisses recupera l’espai (en desembarcar a la seva illa d’Ítaca) i el temps (en retrobar-se amb la seva ascendència, el seu pare, Laertes). I veu que la glòria pòstuma no val res, comparada amb la modesta escalforeta de la llar.

Aquest és el gran ensenyament de la poè­ti­ca homèrica?

Sí. Ulisses, que va poder ser immortal amb Calipso, triarà ser un mortal. I per això, perquè és mortal, perviu en la memòria de la humanitat.

La Vanguardia


Sílvia Caballeria i Ferrer

dimecres, 6 de novembre del 2019

dimarts, 5 de novembre del 2019

El Cid y el Reino de los Cielos





En este post iremos anotando distintas fuentes de información sobre la figura del líder. 
Será nuestra referencia para poder realizar un estudio comparativo entre la película El reino de los cielos y la lectura El Cid. 
Utilizaremos fuentes distintas que permitan el trabajo reflexivo y comparativo.


dimecres, 30 d’octubre del 2019

De Víctor Català, sempre n'hi ha més.


  • Llegiu amb atenció aquest article de Margarida Casacuberta, publicat al diari ARA. Preneu apunts en forma de recull d'idees. Marqueu, en els vostres apunts, què heu après de nou a partir d'aquest reportatge.

https://llegim.ara.cat/reportatges/Victor-Catala-autora-mes-revolucionaria_0_2332566828.html


  • A l'article es cita l'autora Virgínia Woolf i La Cambra pròpia per què l'autora presenta aquesta relació Woolf/Albert?

https://www.catorze.cat/noticia/504/virginia/woolf/cambra/propia


  • També es parla d' Expressionisme i de Simbolisme, a partir de la informacio de la primera part d'aquest enllaç. Concreta què hi ha d'expressioniesme i de simbolisme a Solitud
https://ca.wikipedia.org/wiki/Expressionisme








dimarts, 29 d’octubre del 2019

Sidi, la novela de Pérez-Reverte sobre la figura del Cid

Arturo Pérez-Reverte nos habla de su última novela, Sidi, basada en la leyenda del Cid:

dilluns, 28 d’octubre del 2019

Vídeo Comentari del Poema XIII d'Ausiàs March

     Els alumnes de Prat Educació de Barcelona ens han compartit aquest vídeo comentari del poema XIII, moltes gràcies. 
 Construïm i compartim vídeo continguts de literatura entre les escoles de la Fundació Tr@ms 

diumenge, 13 d’octubre del 2019

El llenguatge dels joves.


A la Vanguardia de diumenge hi havia aquest article sobre el llenguatge dels joves, escrit per Magí Camps. Aprofitant que hem començat el taller d'escriptura, parlem-ne.


1.- Llegiu l'article en grups de dues o tres persones.

2.- A continuació, aneu al formulari (recordeu que heu d'estar en el domini santmiqueldelssants.cat). Hi trobareu les expressions que segons aquest article són pròpies dels joves, responeu en funció de l'ús que en feu. Formulari


3.- Quan tothom hagi respost valorarem els resultats amb l'estadística del formulari. (També ho compartirem aquí mateix en aquest bloc)

4.- En el mateix formulari us demanem altres expressions que feu servir amb el mateix significat. Projectarem a la pantalla les opcions. (Les compartirem aquí)

5.- A través d'una aplicació interactiva (Menti.com) ja us donaré la clau per entrar-hi, escriureu 2 expressions o paraules que feu servir, habitualment, de manera informal, entre vosaltres i que no surtin a la llista de l'article de la Vanguardia.  (Del resultat en farem un núvol i el penjarem aquí mateix)

6.- Després d'haver llegit i treballat sobre l'article, ara caldrà que redacteu una breu valoració sobre l'article de Magí Camps.  Ho fareu en aquest mateix bloc↠Aneu a "Comentaris"i al final del text escriviu el nom del vostre equip de treball i el curs. (4t ABC)

7.- Després de tota aquesta activitat, parlarem dels registres lingüístics: 







Els registres lingüístics


divendres, 11 d’octubre del 2019

Solitud- Audiollibre

Audiollibre: Solitud. No us perdeu el capítol 8, sentireu i percebreu l'Ànima

https://www.ccma.cat/catradio/solitud/fitxa-programa/792/

Ausiàs March, vida i obra- vídeo càpsula ( apunts )

Càpsula sobre Ausiàs March realitzada per alumnes 
de 1r de batxillerat (curs 2018-2019)

Premis Nobel de Literatura 2019





  • Per què no es va concedir el Nobel de Literatura l'any 2018? 
  • Quin és el país d'origen dels premiats? 
  • Destaca de cada autor algun tret que el caracteritzi i afegeix la informació que consideris interessant. Perfil biogràfic.
(EN PARLEM)

I, si en voleu saber una mica més:(només per a curiosos) 

divendres, 27 de setembre del 2019

Argument Tristany i Isolda


-->
En Bernat Ibàñez ens comparteix un resum de l'argument. 
 Gràcies, Bernat.

El rei de Cornualla, Marc, tenia una germana anomenada Blancaflor. Aquesta es va casar i va tenir un fill, però ella es va morir en el part. El seu pare, per la tristesa que tenia, li va posar de nom Tristany.
            Tristany va créixer tutelat per Gorvenal, un savi que més tard li faria d’escuder. Quan va morir el seu pare va anar a viure a Cornualla però no va revelar la seva identitat com a nebot del rei. Als 20 anys ja era al rang més alt de l’exèrcit per mèrits propis.
            D' Irlanda va venir un gegant, en nom del seu rei, per demanar-li tribut a Marc. Tristany el va matar, però abans aquest gegant el va enverinar. L'única manera per salvar-se era viatjar a Irlanda on la reina, una fetillera molt poderosa, el podria guarir. En el seu viatge aquesta el va curar amb l’ajuda de la seva filla, Isolda la Blonda.
            De nou en el regne de Cornualla, van arribar dues orenetes que portaven un cabell ros llarg. Tristany el va reconèixer, ja que era d'Isolda. El rei, interessat en aquesta dama, el va enviar a buscar-la (buscava una dona en aquells moments).
            A Irlanda, Tristany va matar un dragó i així es va guanyar a Isolda. La fetillera va deixar endur-se-la, i a més va preparar una poció d’amor que durava 3 anys, per a que Isolda i Marc s’enamoressin. En un gir del destí, però, Tristany i Isolda se la van beure per equivocació en el viatge de tornada i van quedar profundament enamorats.
            Progressa la història, Marc s’enamora d' Isolda i aquests es casen, però acaba descobrint l’amor secret entre Tristany i la seva dona gràcies als seus lausengiers (espies envejosos de Tristany). Condemnats, Tristany aconsegueix escapar-se de la foguera i salvar a Isolda la Blonda de viure amb els leprosos. Van aconseguir viure al bosc durant un temps amb l’ajuda de Gorvenal, però va arribar un dia en que la poció va perdre l’efecte. Els van acabar descobrint, i en saber què havia passat Marc els va perdonar, sense remordiments ni rancúnies. Va tornar amb Isolda però va exiliar Tristany a la Bretanya.
            Allà, Tristany es guanyà la confiança del rei Hoël matant a un gegant. Es va casar amb la seva filla, Isolda de les Blanques mans (com es pot veure, Tristany era un home de costums). Tot i això, continuava encara recordant el seu amor amb l'antiga Isolda, i per la seva tristesa ja havia passat un any de casats i encara no havia desvirgat  la nova Isolda. Això va fer créixer un sentiment de sospites al seu voltant.
            En un combat, Tristany és enverinat i envia a buscar a la antiga Isolda per què vingui a guarir-lo. Tot i això, Isolda de les Blanques mans, envejosa, li menteix i li diu que aquesta no podrà arribar. Tristany es mor de la pena, just abans que arribi Isolda la Blonda. Al veure’l mort, aquesta també es mor per l’amor que encara guardava per ell (un tòpic de l’amor cortès).
           En enterrar-los, el rei Marc va plantar unes roses roges sobre la tomba d'Isolda i un cep de vinya noble sobre la de Tristany. Aquests dos arbustos van créixer junts per simbolitzar aquest amor etern. Ni la mort va poder separar-los en aquest final poètic.

dimarts, 24 de setembre del 2019

SOLITUD de Víctor Català -Claus de lectura

Claus de lectura per a la novel·la Solitud de Víctor Català. 
Text i muntatge: Núria Bosch Masip Curs 2018-2019, 
Literatura Catalana. Col·legi Sant Miquel dels Sants (Vic).

 

dilluns, 23 de setembre del 2019

Joan Maragall - perfil biogràfic



  • Vídeo "El meu Avi"

    https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-meu-avi/proxima-estacio-joan-maragall/video/3449910/


Anàlisi de l'estructura formal o externa del poema Tinc el cor ple d'alegria

Anàlisi de l'estructura formal o externa del poema Tinc el cor ple d'alegria de Bernat de Ventadorn.


El comentari de l'anàlisi formal el teniu a la plataforma. 

dijous, 12 de setembre del 2019

No sou joves? Doncs, demaneu la Lluna

Benvinguts i benvingudes 
al curs de Llengua i Literatura d'ESO BAT
2019-2020

Llegim o escoltem el text amb atenció 
Quin missatge ens transmet Maragall?
Quina és la meva lluna?



dimarts, 3 de setembre del 2019

dilluns, 2 de setembre del 2019

MÈTRICA I VERSIFICACIÓ: CÒMPUT SIL·LÀBIC, FENÒMENS FONÈTICS I LA CESURA

Com comptem els versos i el nom que reben en funció de la seva mesura. Art Menor, Art Major. Monosíl·labs, Bisíl·labs, Trisíl·labs....


 Fenòmens fonètics que modifiquen en còmput sil·làbic: Hiat, Sinalefa, Elisió. Dièresi i Sinèresi


 La Cesura i els hemistiquis

dijous, 18 de juliol del 2019

MIRALL TRENCAT - en àudio.

Novel·la Mirall Trencat de Mercè Rodoreda en format àudio.




Aquí trobareu diversos podcasts de CCMA de Catalunya Ràdio amb tots els capítols de la novel·la agrupats de 4 en 4. 



https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/programa/Mirall-trencat/fitxa-programa/seccio/1619/4621/

dijous, 4 de juliol del 2019

Quina lectura m'ha agradat més?

 Acabem el curs i demano als alumnes quin llibre els ha agradat més dels que hem llegit en català i en castellà. La resposta és anònima i individual. 
La llista: 📕📒📗📘📙📖
Les aventures d'Ulisses, (adap Odissea d'Homer); Somni d'una nit d'estiu de W.Shakespeare; El violí d'Auschwitz de MÀngels Anglada; El conde Lucanor de Don Juan Manuel, Rimas y Leyendas de G.A.Bécquer i La casa de Bernarda Alba de F.García Lorca 

 En català el millor llibre ha estat 🏆:
Les aventures d'Ulisses, adaptació de l'Odissea d'Homer

i en castellà, 🏆:
         La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca. 

😳 Quina explicació té? 
         Doncs, que han estat dos llibres que s'han treballat en format projecte, el primer, i en format gamificació el segon. Hi hem dedicat més temps de lectura, relectura i de treball creatiu i de reflexió. 😀


dilluns, 3 de juny del 2019

Teoria de l'ham poètic. Josep Carner


 "Teoria de l'ham poètic" és un assaig de Josep Carner que parla sobre la paraula donada  o "ham poètic"  és a dir, la forma d'inspiració que fa que el vers arribi a la ment de l'autor i aquest el plasmi en el poema. 
La paraula donada només arriba al poeta, mai a qualsevol mortal. Aquesta paraula donada només la troba aquell qui  la busca. Un exemple que podem trobar en el mateix Carner, és en un recull de poemes anomenat "Rapala", on Carner fa un poema sobre un pescador i en el qual, el pescador espera que s'acosti el peix i que piqui sense buscar-lo, això sí, el pescador ha de tenir els instruments necessaris. És un molt bon exemple per il·lustrar i compendre la teoria de la paraula donada, del que seria "l'ham poètic".  X. Miralpeix

http://litecatalanainstaradell.blogspot.com/2013/11/teoria-de-lham-poetic.html 

dimarts, 23 d’abril del 2019

dijous, 11 d’abril del 2019

Jacint Verdaguer i Santaló- Càpsula



 Vida, obra i significació de Jacint Verdaguer. Contingut elaborat per Àgata Sala i Carles Chaves, alumnes de 1r de Batxillerat sota la direcció de Sílvia Caballeria i Ferrer Professora de llengua i literatura del Col·legi Sant Miquel dels sants Vic. 

Pròximament explicarem el procés de treball🚧


diumenge, 7 d’abril del 2019

A classe amb WhatsApp




A classe amb el WhatsApp, caçant al vol. 
Oportunitats

  Aquest segon trimestre hem llegit, oralment, repartint personatges entre els alumnes, a l’aula “La Casa de Bernarda Alba” de Federico García Lorca. I per tal de conèixer algun text poètic de l’autor, llegeixo la “elegía “Llanto por Ignacio Sánchez Mejías” i comentem el gènere que, de fet,  ja coneixem perquè durant el curs ens hem trobat, llegit i comentat, diversos planys, tres dels quals fan referència a la mort d’un amic:


 Doncs bé, tot llegint-lo remarco la importància del paral·lelisme “A las cinco de la tarde”, la força significativa que pren aquest recurs sobre el moment, l’instant de la mort i el dolor del poeta.
Mentre el llegia i deia aquestes paraules, em vaig recodun poeta de la comarca que va escriure un poema utilitzant el mateix recurs. La temàtica, però, estava relacionada amb  l’atemptat a les Rambles de Barcelona. (a les 5 de la tarda). Els ho explico.

Vaig a cercar el mòbil.📱
Envio un WhatsApp al poeta, per si em pot fer una foto del seu poema (tinc el llibre a casa).
Em respon, al moment.📳
Me l’envia.📶
El projecto.📹
Abans de llegir-lo a l’aula li demano per WhatsApp, també, si ens el pot llegir (té una veu molt potent).
Ens envia l’àudio.📢
L’escoltem 👂 i el llegim 👀amb la imatge que ens ha enviat projectada a la pantalla.👓
Silenci.
Silenci.
Silenci.
😮
👌
👓👓
                                                                     


  👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏
Aplaudiments!
Aplaudiments ¡
Aplaudiments que els envio per WhatsApp al poeta. Content.😀