CONTES POPULARS CATALANS
al Centre Penitenciari de Dones (19 desembre 2005)
Ja fa més de 20 anys de la publicació del primer llibre de contes: Contes Populars Catalans (2005). En aquest moment ja se n’han fet 5 edicions i 3, de Contes Catalans Retrobats (2008). De totes les presentacions que hem fet amb la Carme Codina dels 2 llibres de contes, n’hi ha una que ens va marcar i no ens va deixar indiferents. Va ser la del Centre Penitenciari de Dones de Wad Ras el desembre de 2005.
Aquell dilluns, dia 19 de desembre de 2005, vàrem visitar la presó amb la curiositat de qui entra en un món desconegut i amb la certesa que l'experiència seria enriquidora.
Primer vàrem anar a la secció de maternals on hi ha les mares amb els seus fills petits i el servei de guarderia. En una aula ens esperaven dues recluses, una de les quals tenia una nena de tres mesos i li donava el biberó mentre ens escoltava pacientment. L'altra preguntava amb molt interès sobre l'origen dels nostres contes i ens feia saber la il·lusió amb què esperava poder passar la nit de reis a casa amb la seva filla de 4 anys, la petita Dúnia passaria la seva primera nit de reis fora de la presó.
Seguidament vàrem anar a la planta superior des d'on accedírem al pati del Centre. L'espectacle era depriment, ens recordava algunes pel·lícules de centres penitenciaris, però podem dir que la realitat supera, de tros, la ficció. A continuació vàrem entrar a la zona del locutori, les aules, la biblioteca i la sala d'actes. L'ambient estava enrarit, ple de fum i hi feia molta calor. Vàrem entrar en una aula petita, on van anar arribant les alumnes de la classe de català.
La Sussi, l'Anna, l'Esme, la Lurdes, la Núria, la Bahiya, l'Antònia, la Maria, la Rània, la Zenaida, la May, la Sílvia i la Maria del Carmen provenien de llocs molt diferents: la Guinea francesa, el Marroc, de diferents barris de Barcelona i també de comarques. Moltes d'elles eren mares de família, la més gran de les quals tenia 40 anys. Per a elles era molt important la nostra visita i estaven encuriosides per saber coses de nosaltres i del nostre Ilibre. Ens varen fer un munt de preguntes, volien saber sobre les nostres vides, si teníem fills, si havíem explicat els contes als nostres fills, quants diners guanyàvem amb el llibre, com era la nostra vida quotidiana, si anàvem a comprar al super... Ens va sorprendre saber que alguna d'elles tenien com a motiu el nom d'alguns personatges del nostres contes: La Zenaida era la Ventafocs, perquè sempre portava un mocador al cap o la Princesa Granota, no ens van aclarir el perquè del nom, en aquell moment no era a la classe perquè l'havien traslladat a la presó de Can Brians. Finalment, ens van demanar que els escrivíssim alguna dedicatòria en uns fulls. Miraven com escrivíem, com fèiem la lletra i, fins i tot, dues d'elles es van enamorar del bolígraf amb què anàvem escrivint, ens van demanar si els el donàvem, fet que ens va desconcertar. Després, el professor, ens va dir que no l’havíem d’haver donat perquè l’utilitzarien com a arma per intimidar.
Quan ja marxàvem, una d'elles ens va dir: "Que guanyeu molts diners amb aquest llibre i que siguin per als vostres fills".
Diuen que els contes tenen un componen màgic que ens trasllada a una nova realitat, en aquest cas, per a nosaltres, les autores d'aquest llibre, va ser com entrar en un conte que no tenia res de màgic i que ens va portar a conèixer una realitat complexa i molt dura, sobretot en veure mares-presoneres amb infants.
La ignorància preserva una certa tranquil·litat, ens manté al marge i ens estalvia el sofriment d'allò que, un cop descobert, ja no ens pot deixar indiferents.
