"Disculpi, per anar a Ítaca?". Em sento a mi mateixa i se m'escapa una rialla. Una catalana camí d'Ítaca. Avançada del procés. Em veig en una portada de la premsa de Madrid.
El senyor grec a qui he preguntat a l'estació d'autobusos de Patras em mira un mica perplex. Estic a punt d'explicar-l'hi. Que a la meva terra fa anys que parlem d'Ítaca, els uns amb sospirs, els altres amb mofa. Molts creuen que és només una cançó de Lluís Llach, alguns saben que està inspirada en un poema de Konstantinos Kavafis, inspirat al seu torn en L'Odissea. I no tots estan al corrent que Ítaca, la pàtria del mític Ulisses, existeix en carn i ossos. O, més ben dit, en pedra i aigua: una illa al mar Jònic, una de les sis mil illes i illots que formen Grècia. De cent quilòmetres quadrats i tot just tres mil habitants. Fa calor, la maleta pesa i el se- nyor sembla que té pressa, així que li estalvio el rotllo catalanista. "Seguint per aquest carrer hi ha el moll d'Àgios Nikolaos indica. Allà s'agafa el ferri cap a Ítaca". No són els deu anys que va tri- gar Ulisses a tornar a la seva terra, però el viatge a Ítaca és una mena d'odissea del segle XXI: des d'Atenes, deu hores d'autobús i vaixell. Només s'hi arriba per mar, com en temps d'Homer. La primera vegada que Lluís Llach va visitar l'illa poc després de triomfar a Catalunya amb el disc Viatge a Ítaca (1975), va trigar un dia i mig a arribar-hi amb el seu veler a causa d'un temporal ferotge. "Vam fer molta broma amb la lle- tra de Kavafis. `Si el viatge ha de ser el millor...!'", recorda rient, per telèfon des de casa seva a Porrera. Jo no navego en veler sinó al ferri diari des de Patras, al Peloponès, que fa escala a l'illa de Cefalònia. Ítaca ha hagut de lluitar per mantenir el transbordador. La naviliera el va suspendre fa dos anys quan va perdre la subvenció amb la crisi i va decidir que no era rendible. Aquest estiu, després de les protestes, s'ha restablert.
Atraquem al port i el primer que veig en baixar és que d'altres hi han deixat la seva pica abans. Catalans: els comunistes han arribat primer a Ítaca. Un cartell del KKE, l'últim partit estalinista en un parlament d'Europa, saluda amb la falç i el martell.
En arribar a l'hotel, em tranquil·litzo. "Fa un parell d'anys s'hi va allotjar un matrimoni català. Es van estar una hora recitant-me Kavafis", explica la propietària.
No penso declamar, però jo també vinc amb el poema estudiat. I hi ha alguna cosa que no em quadra: Ítaca és bellíssima i, tot i això, Kavafis advertia al viatger que no se sentís enganyat si en arribar la trobava "pobra".
"Bé, és que Ítaca és només una metàfora per explicar que l'important a la vida no és la destinació sinó el camí. A més, Kavafis mai no va passar per aquí", replica Tilemahos Karavias, exalcalde de l'illa. Quan el poeta alexandrí va escriure aquells versos, el 1911, Ítaca ja tenia electricitat gràcies a la donació d'una família naviliera rica de l'illa, explica Omiros Kostopulos, amic de Karavias. "Atenes encara va trigar anys a tenir línia elèctrica", presumeix.
Sí, la meva primera reunió a Ítaca és amb un Telèmac i un Homer. Una declaració d'intencions en una illa que combat la seva guerra de Troia: defensar que aquest tros de terra és l'autèntica Ítaca de La Ilíada i L'Odissea, on fa uns tres mil anys va regnar Odisseu (Ulisses, en llatí), on va deixar la seva dona Penèlope i el seu fill Telèmac per anar a lluitar deu anys a Troia, i on va trigar-ne uns deu més a tornar després d'un atribolat viatge en què va sobreviure a dos naufragis, a les sirenes, a monstres marins i als ciclops.
TERRENY PRIVATITZAT L'electricitat va arribar abans a l'illa que a Atenes per la donació d'un navilier ric
LES ILLES JÒNIQUES "Això no és Grècia, ni els turcs hi van passar; la nostra ànima és més occidental que oriental"
Però altres illes, començant per les veïnes, li disputen el títol. I alguns arqueòlegs i historiadors els donen la raó. La llavor del dubte: Homer descriu llocs d'Ítaca que no es corresponen amb la seva geografia. Explica que "no s'eleva gaire sobre el mar", que xoca amb el paisatge escarpat, o que és "la més remota a l'Occident" d'un grup d'illes, quan Cefalònia és a l'oest. L'Ítaca homèrica té avui tants pretendents com van assetjar Penélope: Icària (a l'Egeu), Lèucada, Cefalònia... El 2005, un investigador britànic va ubicar Ítaca a la península de Paliki, que segons la seva teoria era abans una illa i es va unir a Cefalònia amb els sismes que van cobrir el canal de pedres. Res com esmentar Paliki per enutjar els habitants d'Ítaca. "No són més que fantasies! Si alguna cosa ven, tots ho
cobegen.com la Coca-cola. Que diguin el que
vulguin.com més es barallin per Ítaca, millor per a nosaltres," protesta la propietària de l'hotel, Cristina Costiris. "Tot té a veure amb els ingressos del turisme diu Karavias. `Ítaca, terra d'Ulisses' és una marca universal. Pot portar molts diners. La veritat és que des d'un punt de vista arqueològic no hi ha resposta. Ningú ha pogut demostrar rotundament si l'Ítaca d'Homer era aquí o en un altre lloc". L'argument més poderós a favor d'Ítaca és que porta aquest nom des de fa segles. "Hi ha hagut una consciència des de l'antiguitat que és l'Ítaca homèrica. La té aquest territori més que d'altres que han estat postulats com a possibles escenaris", assenyala l'hel·lenista Pedro Olalla, autor d'un documental en què va identificar diversos llocs d'Ítaca per descripcions homèriques: el cingle del corb, la cova de les nimfes o la badia de Forcis. Un tros de terracota on es llegeix el nom d'Ulisses s'exhibeix al poble de Stavros. Allà l'arqueòleg Thanasis Papadopulos el 2010 va trobar les ruïnes d'un edifici de l'època micènica i va proclamar que era el palau d'Ulisses. Una teoria agosarada, que suggereix que Ulisses va existir i no és només un personatge literari que acumula en una figura les proeses i llegendes d'uns quants.
L'esclat de la crisi, així com l'es- cepticisme de la comunitat científica, van congelar les excavacions a Stavros. "És urgent que es reprenguin. Jo estic convençut que aquesta és l'illa de què parla Homer. Ho sé. Però hem de tenir una cosa per ensenyar al món", opina l'exalcalde Karavias, que critica l'apatia governamental. "Si Ítaca fos en un altre país seria l'atractiu turístic número u. Però Grècia és diferent. Ni surt als anuncis nacionals", lamenta.
Assegut en una taverna davant del mar, Stavros Dellaporta veu el turisme amb ulls d'Ada Colau, i això que vota la dreta. "Si depengués de mi, no faria més excavacions. Ítaca és una illa petita, sense la infraestructura per a l'onada de turistes que suposaria una troballa arqueològica. El turisme de masses destrueix. Ha passat a Mikonos, a Corfú, no ho vull per aquí".
tes avui en són 13.000 a l'any, era una illa de pescadors que conreava oliveres i vinyes. La modernització va arribar a comença-
Abans que arribessin els turis- ments del segle XX, amb el desenvolupament de la indústria naviliera de la mà d'estirps locals, que van establir flotes al Danubi i després es van estendre pels oceans. Ítaca va tenir la taxa de marins mercants més gran de Grècia i expliquen que Onassis només acceptava homes d'Ítaca com a capitans. Ara cada dia hi ha menys marins i més amos d'hotel.
També és un poble d'emigrants. Després del terrible terratrèmol del 1953 hi va haver un èxode a Austràlia, a Sud-àfrica o als EUA. Les seves remeses van ser crucials per a la reconstrucció. A l'estiu, l'illa s'omple dels seus fills i néts.
Viatjar tampoc ha curat l'afecció per la terra aquí. "Els d'Ítaca sempre hem sentit el nostos, el desig del retorn a la pàtria de què parla Homer", reflexiona Iorgos Karantzis, amo d'un bar i líder local de Syriza. El seu avi va ser mariner a Romania, el seu pare va ser marí mercant i té desenes de cosins a Austràlia: la història d'Ítaca condensada. "Jo mateix vaig viatjar pel món de jove, però sempre vaig tenir al cap tornar a casa", diu.
No se senten nació, però els habitants d'Ítaca tenen orgull de pertinença i reivindiquen la seva història. Sota Venècia des del segle XIII, les illes Jòniques van ser l'únic territori de parla grega que va escapar del domini otomà. "Això no és Grècia sentencia Stavros Dellaporta. Els turcs mai no van ser aquí. Hi han passat els italians, els francesos i els britànics. La nostra ànima és més occidental que oriental".
Les illes Jòniques no es van unir a Grècia fins al 1864 i hi ha un bon record del protectorat britànic. "Teníem el nostre parlament i constitució. L'administració britànica va modernitzar l'educació, la justícia, les infraestructures. I va transmetre una mentalitat per fer negocis i gestionar les coses diu l'empresari Kostopulos. Ítaca és segurament l'únic lloc a Grècia on no hi ha ni un metre quadrat de propietat pública". Penso en el vídeo de la CUP per al 27-S, en què els anticapitalistes independentistes lamenten que Ítaca està "privatitzada". Si, des de fa segles...
"Catalana? Voleu marxar d'Es- panya, no?", em diu un taxista. Porta una bandera que ja he vist onejar en algunes cases. "La República de les Illes Jòniques". Té el fons blau, un lleó daurat i set fletxes que representen les set illes. "Em recorda el passat, van ser bons temps per a Ítaca. Jo de vegades també penso que ens aniria més bé sols. O amb Itàlia. Grècia és un desastre!", diu. Veu que m'espurnegen els ulls: "Això no ho escriguis, eh? Són només somnis bojos. Ara és impossible". També Ítaca té les seves Ítaques.
Llach rebrà el premi Ulisses 2016 que dóna Ítaca als qui destaquen per "la seva contribució a la cultura homèrica". M'ho explica Spiros Arsenis, alcalde entre el 1975 i el 1995, que em dóna records per al seu "amic Lluís". Llach ha visitat diverses vegades l'illa des que el 1975 va publicar la cançó basada en un poema més existencial que patriòtic. "Em va semblar que la filosofia individual de Kavafis era col·lectivitzable", explica Llach. La presentació del disc al Palau de la Música va acabar amb la seva detenció, una multa i la prohibició de fer més concerts. "Per un francès i un català, Ítaca avui té un significat diferent". Llach no va imaginar mai que la cançó calaria tant: "És una de les coses que em fan més feliç de la meva feina. Sembres una idea i la gent et roba la cançó, se la fa seva".
De Kavafis a LlachLluís Llach va musicar el poema de Kavafis (traducció de Carles Riba) i hi va afegir dues estrofes
I Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben. Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Ítaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.
II Més lluny, heu d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos. Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l'avui que ara us encadena. I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos. Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s'acosta. I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el déu dels vents el velam del seu vaixell, i malgrat llur vell combat tinguin plaer dels cossos més amants. Omplin xarxes de volguts estels plens de ventures, plens de coneixences. Bon viatge per als guerrers si al seu poble són fidels, el velam del seu vaixell afavoreixi el déu dels vents, i malgrat llur vell combat l'amor ompli el seu cos generós, trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences.
(article-reportatge La Vanguardia 4 oct 2015)