dimecres, 16 de desembre del 2015

I per Nadal.... El poema!!

Ei! no us oblideu de recitar el poema de Nadal, 
després dels torrons i les neules!!

AQUÍ TENIU UNA ANTOLOGIA DE POEMES DE NADAL


Cervantes da nombre a una estrella

Cervantes da nombre a una estrella y sus planetas serán personajes del Quijote 
PANORAMA ASTRONOMÍA
Una estrella de la constelación del Altar situada a 50 años luz de la Tierra pasará a llamarse Cervantes, según ha aceptado la Unión Astronómica Internacional después de que el nombre haya sido votado por 38.503 internautas. Los cuatro planetas conocidos de la estrella se llamarán Quijote, Rocinante, Sancho y Dulcinea. Los nombres habían sido propuestos por el Planetario de Pamplona./
Redacción.
La Vanguardia 16 diciembre 2015

+ Actualidad Cervantes en este blog http://silviacaballeria.blogspot.com.es/search/label/Cervantes

dilluns, 16 de novembre del 2015

divendres, 6 de novembre del 2015

NARRATIVA DIGITAL

QUÈ ÉS LA NARRATIVA DIGITAL?
 


T'ATREVEIXES AMB 
LA LLEGENDA D'EDIP REI?
AQUÍ TENS ALGUNS RECURSOS PER A LA CREACIÓ D'UNA NARRATIVA DIGITAL:

divendres, 16 d’octubre del 2015

La dona de LOT



 Anna Akhmàtova. Una gran veu, sovint menystinguda a la mateixa alçada que un Puixkin, un Boris Pasternak o ja que parlem d'escriptores russes que la mateixa Marina Tsvetàieva.












LA DONA DE LOT


La dona de Lot, que anava darrere, es tombà i es convertí en columna de sal. Llibre del Gènesi

I l'home just seguí l'emissari de Déu,

gegantí i resplendent, per la muntanya negra.

Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:

No és massa tard, encara, encara pots mirar.



Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,

la plaça on tu cantaves, l'eixida on vas filar...

Els finestrals deserts de la casa alterosa

on et naixien fills, fruit d'un vincle feliç.



Un esguard! - I, aglevats per un dolor mortal,

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

El cos esdevenia de cop sal transparent

i les cames lleugeres s'arrelaren a terra.


Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.



Anna Akhmàtova


traduït per Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal

(extret de Rèquiem i altres poemes. Barcelona: labutxaca, 2008, p.120)

dimecres, 7 d’octubre del 2015

"Secret" conte a Ausiàs March de Josep Ma Balbastre

Es tracta d'un dels 20 contes del recull Ploma i Espasa publicat al XVI Homenatge a la paraula, coordinat per Maria Josep Escrivà -CEIC Alfons el Vell

"Estimat Ausiàs" àudio conte escrit per Rafa Gomar

Es tracta d'un dels 20 contes del recull Ploma i Espasa publicat al XVI Homenatge a la paraula, coordinat per Maria Josep Escrivà -CEIC Alfons el Vell

dilluns, 5 d’octubre del 2015

Viatge a Ítaca (l'autèntica)

L'illa de l'imaginari català 

GEMMA SAURA Ítaca. Enviada especial Situada al mar Jònic, l'illa d'Ítaca té cent quilòmetres quadrats i tres mil habitants


"Disculpi, per anar a Ítaca?". Em sento a mi mateixa i se m'escapa una rialla. Una catalana camí d'Ítaca. Avançada del procés. Em veig en una portada de la premsa de Madrid.
El senyor grec a qui he preguntat a l'estació d'autobusos de Patras em mira un mica perplex. Estic a punt d'explicar-l'hi. Que a la meva terra fa anys que parlem d'Ítaca, els uns amb sospirs, els altres amb mofa. Molts creuen que és només una cançó de Lluís Llach, alguns saben que està inspirada en un poema de Konstantinos Kavafis, inspirat al seu torn en L'Odissea. I no tots estan al corrent que Ítaca, la pàtria del mític Ulisses, existeix en carn i ossos. O, més ben dit, en pedra i aigua: una illa al mar Jònic, una de les sis mil illes i illots que formen Grècia. De cent quilòmetres quadrats i tot just tres mil habitants. Fa calor, la maleta pesa i el se- nyor sembla que té pressa, així que li estalvio el rotllo catalanista. "Seguint per aquest carrer hi ha el moll d'Àgios Nikolaos ­indica­. Allà s'agafa el ferri cap a Ítaca". No són els deu anys que va tri- gar Ulisses a tornar a la seva terra, però el viatge a Ítaca és una mena d'odissea del segle XXI: des d'Atenes, deu hores d'autobús i vaixell. Només s'hi arriba per mar, com en temps d'Homer. La primera vegada que Lluís Llach va visitar l'illa poc després de triomfar a Catalunya amb el disc Viatge a Ítaca (1975), va trigar un dia i mig a arribar-hi amb el seu veler a causa d'un temporal ferotge. "Vam fer molta broma amb la lle- tra de Kavafis. `Si el viatge ha de ser el millor...!'", recorda rient, per telèfon des de casa seva a Porrera. Jo no navego en veler sinó al ferri diari des de Patras, al Peloponès, que fa escala a l'illa de Cefalònia. Ítaca ha hagut de lluitar per mantenir el transbordador. La naviliera el va suspendre fa dos anys quan va perdre la subvenció amb la crisi i va decidir que no era rendible. Aquest estiu, després de les protestes, s'ha restablert.
Atraquem al port i el primer que veig en baixar és que d'altres hi han deixat la seva pica abans. Catalans: els comunistes han arribat primer a Ítaca. Un cartell del KKE, l'últim partit estalinista en un parlament d'Europa, saluda amb la falç i el martell.
En arribar a l'hotel, em tranquil·litzo. "Fa un parell d'anys s'hi va allotjar un matrimoni català. Es van estar una hora recitant-me Kavafis", explica la propietària.
No penso declamar, però jo també vinc amb el poema estudiat. I hi ha alguna cosa que no em quadra: Ítaca és bellíssima i, tot i això, Kavafis advertia al viatger que no se sentís enganyat si en arribar la trobava "pobra".
"Bé, és que Ítaca és només una metàfora per explicar que l'important a la vida no és la destinació sinó el camí. A més, Kavafis mai no va passar per aquí", replica Tilemahos Karavias, exalcalde de l'illa. Quan el poeta alexandrí va escriure aquells versos, el 1911, Ítaca ja tenia electricitat gràcies a la donació d'una família naviliera rica de l'illa, explica Omiros Kostopulos, amic de Karavias. "Atenes encara va trigar anys a tenir línia elèctrica", presumeix.
Sí, la meva primera reunió a Ítaca és amb un Telèmac i un Homer. Una declaració d'intencions en una illa que combat la seva guerra de Troia: defensar que aquest tros de terra és l'autèntica Ítaca de La Ilíada i L'Odissea, on fa uns tres mil anys va regnar Odisseu (Ulisses, en llatí), on va deixar la seva dona Penèlope i el seu fill Telèmac per anar a lluitar deu anys a Troia, i on va trigar-ne uns deu més a tornar després d'un atribolat viatge en què va sobreviure a dos naufragis, a les sirenes, a monstres marins i als ciclops.

TERRENY PRIVATITZAT L'electricitat va arribar abans a l'illa que a Atenes per la donació d'un navilier ric

LES ILLES JÒNIQUES "Això no és Grècia, ni els turcs hi van passar; la nostra ànima és més occidental que oriental"

Però altres illes, començant per les veïnes, li disputen el títol. I alguns arqueòlegs i historiadors els donen la raó. La llavor del dubte: Homer descriu llocs d'Ítaca que no es corresponen amb la seva geografia. Explica que "no s'eleva gaire sobre el mar", que xoca amb el paisatge escarpat, o que és "la més remota a l'Occident" d'un grup d'illes, quan Cefalònia és a l'oest. L'Ítaca homèrica té avui tants pretendents com van assetjar Penélope: Icària (a l'Egeu), Lèucada, Cefalònia... El 2005, un investigador britànic va ubicar Ítaca a la península de Paliki, que segons la seva teoria era abans una illa i es va unir a Cefalònia amb els sismes que van cobrir el canal de pedres. Res com esmentar Paliki per enutjar els habitants d'Ítaca. "No són més que fantasies! Si alguna cosa ven, tots ho cobegen.com la Coca-cola. Que diguin el que vulguin.com més es barallin per Ítaca, millor per a nosaltres," protesta la propietària de l'hotel, Cristina Costiris. "Tot té a veure amb els ingressos del turisme ­diu Karavias­. `Ítaca, terra d'Ulisses' és una marca universal. Pot portar molts diners. La veritat és que des d'un punt de vista arqueològic no hi ha resposta. Ningú ha pogut demostrar rotundament si l'Ítaca d'Homer era aquí o en un altre lloc". L'argument més poderós a favor d'Ítaca és que porta aquest nom des de fa segles. "Hi ha hagut una consciència des de l'antiguitat que és l'Ítaca homèrica. La té aquest territori més que d'altres que han estat postulats com a possibles escenaris", assenyala l'hel·lenista Pedro Olalla, autor d'un documental en què va identificar diversos llocs d'Ítaca per descripcions homèriques: el cingle del corb, la cova de les nimfes o la badia de Forcis. Un tros de terracota on es llegeix el nom d'Ulisses s'exhibeix al poble de Stavros. Allà l'arqueòleg Thanasis Papadopulos el 2010 va trobar les ruïnes d'un edifici de l'època micènica i va proclamar que era el palau d'Ulisses. Una teoria agosarada, que suggereix que Ulisses va existir i no és només un personatge literari que acumula en una figura les proeses i llegendes d'uns quants.
L'esclat de la crisi, així com l'es- cepticisme de la comunitat científica, van congelar les excavacions a Stavros. "És urgent que es reprenguin. Jo estic convençut que aquesta és l'illa de què parla Homer. Ho sé. Però hem de tenir una cosa per ensenyar al món", opina l'exalcalde Karavias, que critica l'apatia governamental. "Si Ítaca fos en un altre país seria l'atractiu turístic número u. Però Grècia és diferent. Ni surt als anuncis nacionals", lamenta.
Assegut en una taverna davant del mar, Stavros Dellaporta veu el turisme amb ulls d'Ada Colau, i això que vota la dreta. "Si depengués de mi, no faria més excavacions. Ítaca és una illa petita, sense la infraestructura per a l'onada de turistes que suposaria una troballa arqueològica. El turisme de masses destrueix. Ha passat a Mikonos, a Corfú, no ho vull per aquí".
tes ­avui en són 13.000 a l'any­, era una illa de pescadors que conreava oliveres i vinyes. La modernització va arribar a comença-
Abans que arribessin els turis- ments del segle XX, amb el desenvolupament de la indústria naviliera de la mà d'estirps locals, que van establir flotes al Danubi i després es van estendre pels oceans. Ítaca va tenir la taxa de marins mercants més gran de Grècia i expliquen que Onassis només acceptava homes d'Ítaca com a capitans. Ara cada dia hi ha menys marins i més amos d'hotel.
També és un poble d'emigrants. Després del terrible terratrèmol del 1953 hi va haver un èxode a Austràlia, a Sud-àfrica o als EUA. Les seves remeses van ser crucials per a la reconstrucció. A l'estiu, l'illa s'omple dels seus fills i néts.
Viatjar tampoc ha curat l'afecció per la terra aquí. "Els d'Ítaca sempre hem sentit el nostos, el desig del retorn a la pàtria de què parla Homer", reflexiona Iorgos Karantzis, amo d'un bar i líder local de Syriza. El seu avi va ser mariner a Romania, el seu pare va ser marí mercant i té desenes de cosins a Austràlia: la història d'Ítaca condensada. "Jo mateix vaig viatjar pel món de jove, però sempre vaig tenir al cap tornar a casa", diu.
No se senten nació, però els habitants d'Ítaca tenen orgull de pertinença i reivindiquen la seva història. Sota Venècia des del segle XIII, les illes Jòniques van ser l'únic territori de parla grega que va escapar del domini otomà. "Això no és Grècia ­sentencia Stavros Dellaporta­. Els turcs mai no van ser aquí. Hi han passat els italians, els francesos i els britànics. La nostra ànima és més occidental que oriental".
Les illes Jòniques no es van unir a Grècia fins al 1864 i hi ha un bon record del protectorat britànic. "Teníem el nostre parlament i constitució. L'administració britànica va modernitzar l'educació, la justícia, les infraestructures. I va transmetre una mentalitat per fer negocis i gestionar les coses ­diu l'empresari Kostopulos­. Ítaca és segurament l'únic lloc a Grècia on no hi ha ni un metre quadrat de propietat pública". Penso en el vídeo de la CUP per al 27-S, en què els anticapitalistes independentistes lamenten que Ítaca està "privatitzada". Si, des de fa segles...
"Catalana? Voleu marxar d'Es- panya, no?", em diu un taxista. Porta una bandera que ja he vist onejar en algunes cases. "La República de les Illes Jòniques". Té el fons blau, un lleó daurat i set fletxes que representen les set illes. "Em recorda el passat, van ser bons temps per a Ítaca. Jo de vegades també penso que ens aniria més bé sols. O amb Itàlia. Grècia és un desastre!", diu. Veu que m'espurnegen els ulls: "Això no ho escriguis, eh? Són només somnis bojos. Ara és impossible". També Ítaca té les seves Ítaques.
Llach rebrà el premi Ulisses 2016 que dóna Ítaca als qui destaquen per "la seva contribució a la cultura homèrica". M'ho explica Spiros Arsenis, alcalde entre el 1975 i el 1995, que em dóna records per al seu "amic Lluís". Llach ha visitat diverses vegades l'illa des que el 1975 va publicar la cançó basada en un poema més existencial que patriòtic. "Em va semblar que la filosofia individual de Kavafis era col·lectivitzable", explica Llach. La presentació del disc al Palau de la Música va acabar amb la seva detenció, una multa i la prohibició de fer més concerts. "Per un francès i un català, Ítaca avui té un significat diferent". Llach no va imaginar mai que la cançó calaria tant: "És una de les coses que em fan més feliç de la meva feina. Sembres una idea i la gent et roba la cançó, se la fa seva".
De Kavafis a LlachLluís Llach va musicar el poema de Kavafis (traducció de Carles Riba) i hi va afegir dues estrofes
I Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben. Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Ítaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.
II Més lluny, heu d'anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos. Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l'avui que ara us encadena. I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos. Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s'acosta. I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el déu dels vents el velam del seu vaixell, i malgrat llur vell combat tinguin plaer dels cossos més amants. Omplin xarxes de volguts estels plens de ventures, plens de coneixences. Bon viatge per als guerrers si al seu poble són fidels, el velam del seu vaixell afavoreixi el déu dels vents, i malgrat llur vell combat l'amor ompli el seu cos generós, trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences.

(article-reportatge La Vanguardia 4 oct 2015)


divendres, 25 de setembre del 2015

El silenci de les sirenes de Franz Kafka

  Aquesta setmana a La Vanguàrdia,el dia 22 de setembre, Josep Ma. Ruiz Simon,  escrivia un article sobre El silenci de les sirenes de Franz Kafka en motiu del centenari de la publicació de la gran obra de l'escriptor La Metamorfosi. Nosaltres hem recuperat la narració de Kafka, aprofitant que acabem de llegir aquest episodi a Les Aventures d'Ulisses

El silenci de les sirenes 
Franz Kafka

 Prova del fet que mitjans inadequats, fins i tot puerils, poden servir per salvar d’un perill: Per tal de protegir-se del cant de les sirenes, Ulisses es va tapar les orelles amb cera i es va fer encadenar al pal de la nau. El mateix haurien pogut fer, és clar, tots els viatgers anteriors, excepte aquells a qui les sirenes havien temptat des de molt lluny; tanmateix arreu del món era sabut que allò no podia servir de res. El cant de les sirenes ho penetra tot, i la passió dels seduïts hauria fet saltar més que cadenes i pals. Però Ulisses això no ho va pensar, tot i que potser ho havia sentit a dir. Confià plenament en aquella mica de cera i en el feix de cadenes i, amb innocent alegria pels seus ardits, es dirigí vers les sirenes. Ara bé, les sirenes tenen una arma encara més terrible que el cant, a saber, el seu silenci. Tot i que no hagi passat, és possible pensar que algú s'hagués pogut escapar alguna vegada dels seus cants; del seu silenci, segur que no. Cap força terrenal hauria pogut resistir el sentiment d’haver-les vençut mitjançat les pròpies forces, ni l’orgull arravatat que se’n deriva. En realitat, les poderoses cantaires no van cantar quan va passar Ulisses, ja sigui perquè van creure que només el silenci podia vèncer aquell adversari, ja sigui perquè veure la felicitat al rostre d'Ulisses, que no pensava en altra cosa que en cera i cadenes, els va fer oblidar tots els cants. Però Ulisses, si es pot dir així, no va sentir el seu silenci; creia que cantaven i que ell era l’únic que no les sentia. De primer va veure fugaçment les corbes dels seus colls, la respiració profunda, els ulls plens de llàgrimes, les boques entreobertes; va pensar, tanmateix, que tot plegat formava part de les àries que es perdia sense sentir-les. De seguida tot allò va fugir de la seva mirada fixa en la distància; les sirenes es van esvanir literalment davant la seva determinació, i precisament quan més a prop s’hi trobava ja no en va saber res més. I elles, més belles que mai, s'estiraren i es regiraren, feren onejar lliures al vent les cabelleres esborronadores, tensaren les urpes damunt les roques. Ja no volien seduir, només volien retenir durant tanta estona com fos possible el reflex atrapat al vol dels grans ulls d'Ulisses. Si les sirenes haguessin tingut consciència, s’haurien extingit aquell dia. Però van romandre on eren, només que Ulisses se’ls havia escapat. Arribats a aquests punt, encara cal afegir un codicil. Es diu que Ulisses era tan astut, tan donat als ardits, que ni la mateixa deessa del destí podia penetrar el seu fur intern. Per més que sigui incomprensible a l’enteniment humà, pot ser que realment s’adonés que les sirenes callaven, i sostingués tal farsa davant d’elles i els déus, en certa manera, només a tall d'escut.

(Traducció: Glòria Bladé)
Font: https://cantdesirenes.files.wordpress.com/2015/04/el-silenci-de-les-sirenes-franz-kafkax.pdf 

ACTIVITATS:  

  • Cerca al diccionari les paraules en negreta i anota-les al full d'expressió escrita. 
  • Partint del text de Franz Kafka, escriu un text, d'unes 150 paraules aproximadament, sobre la força o el poder del silenci.


dimarts, 22 de setembre del 2015

Entre Escil.la i Caribdis

Després de llegir i comentar l'episodi d'Escil.la i Caribdis:


Llegiu l'article d'Antoni Puigvert publicat a la Vanguàrdia que porta per títol "Entre Escil.la i Caribdis"

 



La setmana prèvia a la de Nadal, vaig viure tres situacions desagradables. El dimarts vaig estar a punt de declarar davant d'un jutge de Madrid. En un tres i no res, i malgrat la llegendària lentitud de la justícia, una empresa editora va ser citada a judici de rectificació perquè, tres setmanes abans, m'havia publicat un text on hi havia, entre parèntesi, una mínima referència valorativa a una institució vinculada al PP. Ja veuen que parlo entre línies, com fèiem en temps de Franco. Dies abans, l'advocat d'aquella institució havia exigit la rectificació, però la frase no era legalment rectificable perquè, a més d'ambigua i, per tant, interpretable de moltes maneres, era una opinió i la llei no penalitza opinions. L'empresa editora havia decidit no rectificar i així ho havia explicat a l'advocat de la part que es considerava perjudicada. Tanmateix, se li va oferir una sortida elegant i deferent: la publicació d'una carta on aquella empresa pogués fer les consideracions que considerés oportunes. L'acord de paraula entre els advocats semblava un fet, però al cap de cinc dies, sense més intermediació, arribava per telegrama un requeriment judicial. El judici tenia lloc l'endemà. Malgrat que la frase no era legalment punible, hi havia inquietud per l'enorme rapidesa de la citació judicial. L'empresa editora, prou assetjada ja per atacs infinitament més extensos, intensos, falsos i menyspreadors que la meva petita frase entre parèntesis, va decidir publicar la rectificació. Mentrestant, jo, seguint, estupefacte, el procés, em preguntava: ¿com pot ser que, amb els disbarats que s'arriben a publicar a la premsa de Madrid, la meva ambigua frase hagi aconseguit captar l'atenció d'un jutjat de la capital fins al punt que, passant per damunt de tantíssims assumptes urgents, ens convoca a judici sense donar-nos ni temps de saber de què se'ns acusa? ¿Podem creure en la imparcialitat de la justícia, en aquest moment políticament tan delicat? Deixem que el lector contesti ell tot sol aquestes preguntes.

L'endemà, encara amb l'estupefacció tatuada al rostre, vaig participar a la tertúlia d'una ràdio pública catalana. Abans hi anava cada setmana, ara només de tant en tant, però aquell dia em tocava. Hi vaig reflexionar críticament, com també he fet per escrit, sobre les perspectives del procés sobiranista. Vaig argumentar que el resultat electoral, a parer meu, si bé, certament, dóna majoria als dos partits sobiranistes, no és tan contundent com s'esperava. No ho és per a CiU, evidentment; però tampoc per al conjunt del catalanisme, que toca sostre, mentre s'amplia, per l'ensulsiada del PSC, l'espanyolisme a l'interior de Catalunya. No vaig parlar de les complicacions que el procés sobiranista tindrà al llarg d'aquest any i de l'altre. Tampoc no vaig fer esment de les enormes tensions socials que, en l'infernal context econòmic, causaran les noves retallades que ha anunciat el Govern. Només vaig parlar del perill de divisió interna que s'està produint en la nostra societat. El procés endegat en nom de la llibertat catalana posa en risc un bé que jo considero superior: la unitat civil catalana. Un dels meus contertulians, un home intel·ligent i preparat (que, casualitats de la vida, dirigeix un centre vinculat a CDC molt semblant al que, vinculat al PP, el dia abans gairebé em porta al jutjat), va qualificar el meu argument amb una sola paraula: "Apocalíptic". Li vaig haver de recordar que no és etiquetant sinó raonant com es trenen les converses. I, en honor a la veritat, cal dir que amb una amabilitat exquisida, es va excusar i, tot seguit, va exposar els seus punts de vista.

No hagués pensat més en aquest segon episodi si no fos que, l'endemà, en una tertúlia d'una televisió pública, en vaig sentir l'eco. Havent jo argumentat sobre el mateix tema de manera semblant, un jove professor de periodisme, un dels valors emergents de l'opinió sobiranista, em va etzibar: "Estàs deslegitimant el procés!". La frase, ho he de confessar, em va deixar en fora de joc. Jo només estava fent la meva feina: opinar amb un cert coneixement de causa (discutible, naturalment). Xocat per aquella acusació, vaig quedar sense paraules. Després, mentre tornava cap a casa, vaig prendre consciència de l'inquietant missatge que contenia la frase d'aquell jove periodista. Si ell considerava que, pel fet d'analitzar en una tertúlia la conjuntura política, jo estava deslegitimant un pacte de govern i un procés sobiranista, vol dir, invertint els termes, que ell l'estava legitimant. Em vaig espantar una mica. No per mi, és clar, ni tampoc per ell. Per la democràcia: el periodisme ha de descriure, analitzar i valorar el que passa. Però quan el periodisme legitima o deslegitima la realitat política, vol dir que es posa al servei de la causa. La conclusió és tristíssima: ¿ha desaparegut, per tant, la llibertat d'opinió individual?

Recalco, per evitar lectures esbiaixades, que no he descrit aquestes tres situacions per fer-me la víctima o el ploricó. Ben al contrari: vull deixar clar que les vaig encaixar esportivament perquè formen part del risc d'aquesta meva tasca d'opinador. Repeteixo: no me'n vull queixar. Si les trec a col·lació és per exemplificar, a partir d'unes experiències viscudes, com hem començat a avançar per un terreny pantanós: dominat, a la banda espanyola, per l'amenaça i l'abús de poder; i a la banda catalana, per l'exigència d'unanimitat, per la impossibilitat de discrepar.


http://www.lavanguardia.com/encatala/20130107/54358669610/antoni-puigverd-entre-escil-la-i-caribdis.html

ACTIVITAT EXPRESSIÓ ESCRITA: 

  Després de llegir aquest article,  escriu un text de 150 paraules la temàtica del qual es centri en el valor significatiu d'aquesta expressió.   (Cal tenir les pautes d'expressió escrita sobre la taula)

divendres, 18 de setembre del 2015

A les Portes de Troia de Quim Monzó

A LES PORTES DE TROIA

.
Quim Monzó (Barcelona, 1952)
https://detroiaaitaca.wordpress.com/2013/01/20/a-les-portes-de-troia-amb-quim-monzo/
Quim Monzó (Barcelona, 1952)

El cavall de fusta queda definitivament acabat, polit i envernissat, a primera hora del matí. Ha estat una feina dura, que ha ocupat dotzenes de soldats dirigits per tres mestres fusters. S’alça, magestuós i immòbil, al bell mig de la platja. El deixen assecar durant tot el dia. A la nit, vigilant que no els vegin des de la muralla, els guerrers escollits pugen per una escala de cànem, un darrere l’altre, ràpidament i sense fer soroll. Van armats, amb una petita bossa nuada al cinturó, amb carn en salmorra per agafar forces al matí i una porció d’aigua per calmar la set. Després que l’últim guerrer hagi pujat, recullen l’escala i tanquen la porta de manera que des de fora no es noti.
Seuen tots amb ordre i paciència, ben estrets, omplint la panxa de la bèstia. L’olor de vernís no ha desaparegut del tot i els embriaga lleugerament. Dormen amb el neguit que dóna la certesa de la victòria imminent. Tal i com havien quedat, arriba el matí, els del campament recullen les coses, calen foc a les tendes i pugen a les naus, fent veure que donen la guerra per perduda i que es retiren definitivament. Els guerrers escollits contemplen aquests moviments per les escletxes que hi ha entre els taulons del cavall. Quan les naus aquees desapareixen a l’horitzó, giren els ulls cap a les portes de la ciutat. Aviat s’obriran, els troians sortiran, prendran el cavall com un bnotí de guerra i l’entraran a la ciutat. Els guerrers aprofiten l’espera per menjar la carn que portaven.
Lentament passen les hores i de la ciutat no surt ningú. Al primer que se n’estranya, Ulisses li ordena guardar silenci. Ningú no ha d’obrir la boca i tots han de fer el mínim soroll possible. Si cap troià sortís i sentís que dins del cavall hi ha homes que parlen, tota argúcia se n’aniria per terra.
A primera hora de la tarda acaben l’aigua que els quedava. Sota aquell sol implacable, la panxa del cavall és un forn. A la nit dormen sense fred. Són tants i estan tan estrets que no els cal cap manta. El problema són les miccions. Hi han passat tot el dia i la nit abans i, dissimuladament, incapaços d’aguantar-se més, alguns decideixen orinar pels racons. Però les necessitats d’Anticle no són menors sinó majors. Ulisses li ordena aguantar-se-les. Anticle diu que no pot (el ventre se li retorça, es veu incapaç de resistir ni un instant més), perd els nervis i es queixa que els troians ja haurien d’haver-se endut el cavall. No hi havien d’estar tantes hores, allà dins. Diu tot això cridant; per fer-lo callar, Ulisses l’escanya.
Amb l’arribada de l’alba reneixen les espe­rances. Avui sí que vindran els troians, pendran finalment el cavall i el duran dins. És lògic que ahir no ho fessin, perquè encara no se’n refia­ven. Avui se’ls deu fer del tot evident que els aqueus han marxat de debò. Els ho confirma el fet que, a mig matí, senten música que els arriba de la ciutat, uns càntics estranys però innega­blement alegres. Deuen celebrar la victòria. A la tarda, els troians obren finalment les portes de la ciutat. Els guerrers aqueus se n’alegren i observen (excitats i immòbils per no fer cap so­roll) com un grup de troians surt de la ciutat i s’acosta al cavall. Els aqueus s’aguanten la res­piració. Els troians envolten la bèstia de fusta i la contemplen amb curiositat. Enraonen entre ells, però els aqueus, tot i que paren l’orella, no entenen què diuen. Els arriba una remor de paraules barrejades amb el so de les onades. Ara finalment pendran el cavall i el duran dins. Però per comptes d’això desfan el camí, tornen a la ciutat i tanquen les portes.
Als guerrers aqueus aquella nit els és més di­fícil dormir. La gana i la set es generalitzen. No els queda aigua ni menjar, ni tenen possibilitats d’aconseguir-ne, i això fa que hi hagi disputes freqüents, que Ulisses talla d’arrel: no vol sen­tir ni una paraula. Ni un ronc. Qualsevol so­roll podria alertar de la trampa els troians. Arri­ba l’alba. Passa el dia sense que ningú vingui a buscar-los. Ulisses dissimula el nerviosisme. La resta de guerrers no. Tenen gana i, cada cop que algú es queixa que allò no funciona com hau­ria de funcionar, Ulisses amenaça que escanya­rà qui no calli.
Dos dies més tard n’hi ha dos que propo­sen sortir, sigui com sigui i encara que fer-ho descobreixi la trampa als troians. Es evident, diuen, que l’argúcia no ha funcionat, i és de cre­tins continuar endavant un projecte que no funciona. Ulisses sufoca l’intent de motí tal com havia amenaçat de fer: escanyant-los tam­bé, igual que a Anticle. Com que fa dies que no mengen, els guerrers devoren tots dos cadàvers.
Hi ha un guerrer, d’estómac massa delicat, que vomita al primer tast. Per no deshidratar-se, tots decideixen beure’s la pròpia orina.
A la pudor d’orins i excrements s’afegeix ara la ferum del primer cadàver (el d’Anticle, que comença a descompondre’s amb aquella calo­rada) i de les entranyes dels altres dos. N’hi ha un que proposa desfer-se’n obrint un instant la porta i llençant-los. Ulisses s’exaspera. ¿Com se’ls pot acudir una idea així? ¿Com podrien llençar-los fora sense despertar les sospites dels troians? Deixar als peus del cavall tres cadàvers (dos d’ells reduïts només a un munt d’ossos i vísceres) seria descobrir clarament la trampa. Un altre suggereix que podrien desfer-se’n de nit: baixar-los per l’escala i llençar-los al mar. Un altre opina que el més greu no és conviure amb la ferum dels cadàvers i dels excrements, sinó la incertesa del futur. Tots aquests dies, les naus aquees deuen haver anat enviant explora­dors per veure si el cavall de fusta, tal com ha­vien previst, era ja dins Troia. No aguantaran gaires dies més amagades abans de donar l’ar­gúcia per fracassada i tornar a casa, acceptant definitivament la derrota. Això si no ho han fet ja. Ulisses s’hi llança al damunt, però ni ell té ja forces i, incapaços de barallar-se amb un mí­nim d’energia, cauen tots dos sobre els altres guerrers, que es fan a un costat, cada cop més prims i sense ni esma. N’hi ha que jeuen tan immòbils que es fa difícil saber si encara són vius. El mateix Ulisses se sent defallir, però no s’ho pot permetre. Els troians, repeteix cada cop amb menys convenciment, sortiran en qualsevol moment i s’enduran el cavall. No­més és qüestió d’esperar. Quan això passi, ells (els millors guerrers, escollits entre la flor i nata de la joventut aquea) esperaran que arribi la nit, sortiran quan tothom dormi, saquejaran la ciu­tat i n’abatran les portes. Per les escletxes entre els taulons, observa amb avidesa les muralles de la ciutat; i es tapa les orelles per no sentir els ge­mecs agònics dels seus guerrers.
.
Quim Monzó
Guadalajara
.


L'ODISSEA d'Homer

Les aventures d'Ulisses de Rosemary Sutcliff

Aquí hi trobareu enllaços i textos complementaris de la lectura 
  • ANTOLOGIA DE POEMES - RODOREDA- KAVAFIS
ÍTACA DE K.KAVAFIS i la ÍTACA DE LLUÍS LLACH 




                        ÍTACA- Lluís Llach 
I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

© Edicions l'Empordà

ÍTACA de K.KAVAFIS 
Aquest poema de l'escriptor grec Kostantin Kavafis recull un dels temes més recurrents de la literatura clàssica grega: el viatge de retorn a la seva pàtria.


Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,Escolteu el poema
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,El gegant Polifem
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
Ulisses resistint-se a les sirenes en el seu retorn a Ítacaque vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


L'Odissea dels Catarres - Música i lletra 
https://www.youtube.com/watch?v=gfaoxc-lsj8


L'Odissea dels Catarres creació animada elaborada per un alumne de 4t ESO, amb autorització del grup (Els Catarres) 
https://youtu.be/-NjmuXpTpPw

Més enllà de l'Odissea, 
SONETS 
Mercè Rodoreda