El silenci de les sirenes
Franz Kafka
Prova del fet que mitjans inadequats, fins i tot puerils, poden servir per salvar d’un perill: Per tal de protegir-se del cant de les sirenes, Ulisses es va tapar les orelles amb cera i es va fer encadenar al pal de la nau. El mateix haurien pogut fer, és clar, tots els viatgers anteriors, excepte aquells a qui les sirenes havien temptat des de molt lluny; tanmateix arreu del món era sabut que allò no podia servir de res. El cant de les sirenes ho penetra tot, i la passió dels seduïts hauria fet saltar més que cadenes i pals. Però Ulisses això no ho va pensar, tot i que potser ho havia sentit a dir. Confià plenament en aquella mica de cera i en el feix de cadenes i, amb innocent alegria pels seus ardits, es dirigí vers les sirenes. Ara bé, les sirenes tenen una arma encara més terrible que el cant, a saber, el seu silenci. Tot i que no hagi passat, és possible pensar que algú s'hagués pogut escapar alguna vegada dels seus cants; del seu silenci, segur que no. Cap força terrenal hauria pogut resistir el sentiment d’haver-les vençut mitjançat les pròpies forces, ni l’orgull arravatat que se’n deriva. En realitat, les poderoses cantaires no van cantar quan va passar Ulisses, ja sigui perquè van creure que només el silenci podia vèncer aquell adversari, ja sigui perquè veure la felicitat al rostre d'Ulisses, que no pensava en altra cosa que en cera i cadenes, els va fer oblidar tots els cants. Però Ulisses, si es pot dir així, no va sentir el seu silenci; creia que cantaven i que ell era l’únic que no les sentia. De primer va veure fugaçment les corbes dels seus colls, la respiració profunda, els ulls plens de llàgrimes, les boques entreobertes; va pensar, tanmateix, que tot plegat formava part de les àries que es perdia sense sentir-les. De seguida tot allò va fugir de la seva mirada fixa en la distància; les sirenes es van esvanir literalment davant la seva determinació, i precisament quan més a prop s’hi trobava ja no en va saber res més. I elles, més belles que mai, s'estiraren i es regiraren, feren onejar lliures al vent les cabelleres esborronadores, tensaren les urpes damunt les roques. Ja no volien seduir, només volien retenir durant tanta estona com fos possible el reflex atrapat al vol dels grans ulls d'Ulisses. Si les sirenes haguessin tingut consciència, s’haurien extingit aquell dia. Però van romandre on eren, només que Ulisses se’ls havia escapat. Arribats a aquests punt, encara cal afegir un codicil. Es diu que Ulisses era tan astut, tan donat als ardits, que ni la mateixa deessa del destí podia penetrar el seu fur intern. Per més que sigui incomprensible a l’enteniment humà, pot ser que realment s’adonés que les sirenes callaven, i sostingués tal farsa davant d’elles i els déus, en certa manera, només a tall d'escut.
(Traducció: Glòria Bladé)
Font: https://cantdesirenes.files.wordpress.com/2015/04/el-silenci-de-les-sirenes-franz-kafkax.pdf
ACTIVITATS:
- Cerca al diccionari les paraules en negreta i anota-les al full d'expressió escrita.
- Partint del text de Franz Kafka, escriu un text, d'unes 150 paraules aproximadament, sobre la força o el poder del silenci.
El silenci de les sirenes
ResponEliminaEl cant de les sirenes et podia portar directe a la mort, sí, però no es pot comparar amb el poder del silenci. Imaginem per un moment, que, Ulisses i la seva tripulació no sentiren mai el cant, sinó que les seves pròpies ànsies els van fer escoltar una balada que no existia, que havia creat la seva ment. Voler una cosa amb totes les ganes i no poder aconseguir-la, els podia remoure les entranyes i l'esperit i provocar una il·lusió d'una alta envergadura que els podia allunyar de la realitat.
L'home està creat per la comunicació. Tancat en una cel·la, sol i en silenci, al final cau en el pou de la bogeria, i aquesta mateixa podria arribar fins l'extrem de que parlés sol. El mateix passa amb no poder sentir res, la ment crea nous sons que es poden arribar a confondre amb la realitat.
La pregunta però, és: és això el que els va passar als homes d'Ulisses i al mateix heroi grec? Com que no sabem res del cert ni mai ho sabrem, deixo la hipòtesis a l'aire. Potser alguns s'hi aferraran, d'altres no, és qüestió de gustos.