dimarts, 28 de febrer del 2017

DECADÈNCIA I RENAIXENÇA

Lo Gaiter del Llobregat

Tot i que tradicionalment es situa l’inici de la Renaixença catalana en l’aparició de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, les propostes de Joaquim Rubió i Ors per a la recuperació de la llengua catalana com a llengua culta serien fonamentals. És més, si algú va ser el primer a creure i a treballar d’una manera ferma i decidida per aquest objectiu va ser l’anomenat “Lo Gaiter del Llobregat”. La Renaixença, doncs, no va començar realment fins a l’aparició del llibre amb aquest títol i el nom de l’autor, el 1841, tot un manifest que en el seu pròleg valorava el passat medieval català, tot contraposant-lo al present, reivindicant la poesia trobadoresca i exposant els ideals de l’autor a favor de la llengua catalana i fent una crida a la seva dignificació per “despertar els catalans de la seva vergonyosa i criminal indiferència” d’uns catalans culpables d’haver menyspreat l’idioma dels trobadors.
Rubio_i_ors.jpg
Joaquim Rubió i Ors
L’ardenta afició que té i ha tingut sempre a las coses de sa pàtria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen més a fondo nostre antic, melodiós i abundant idioma, que desgraciadament se perd de dia en dia, a pesar de ser com una taula de marbre on estan gravades nostres glòries, perdent-se la qual han de desaparèixer per precisió los records d’aquelles; i en fi lo desig de despertar en los demés eix sentiment noble i digne d’alabança, son las úniques causes que han mogut a l’autor d’estes poesies a dar-les a la llum pública […].
¿I deixarem de estudiar las famoses obres de tants mestres del gai saber per no dar-nos la lleugera molèstia de aprendre la llengua que beguérem amb la llet de nostres mares, que tartamudejàrem quant petits, i que deuríem conservar com un joiell preciós, quant no per altra cosa, per la importància de que gosà en altres èpoques i per lo molt que nos recorda […] ingrats envers sos avis, ingrats envers sa pàtria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en català com un criminal a qui atrapen en lo acte. Mes açò cassarà, al menos se ho promet així lo autor d’aquestes poesies, per poc que vaga generalitzant-se la afició que comença a prendre peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història.
Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació amb les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària, fins a la qual no s’entén ni se pot estendre la política de l’equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestressa en lletres dels demés pobles; per què, doncs, no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? Per què no pot restablir sos Jocs Florals i sa Acadèmia de Gai Saber, i tornar a sorprendre el món amb sos cants d’amor, sos sirventeses i ses aubades? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de què gosà en altres èpoques […] la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i se apropiaren.
DEL BLOC DE SÀPIENS: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/10/13/lo-gaiter-del-llobregat/

dilluns, 20 de febrer del 2017

Parlant de Pàtria: Bonaventura Carles Aribau i Norbert Bibeny





Aquests dies estem llegint la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i justament, avui, a La Vanguardia hi havia aquest article que us adjuntem. Què entenem, doncs, per Pàtria?

   

           Pàtria i imaginació

Un últim sondeig indica que són una mica menys els catalans que avui se senten "només catalans". Però al marge de la validesa i significat d'aquesta dada, podem pregun tarnos què és "sentirse d'un país" deter minat. És com preguntarse: quina és la me va pàtria? Per Rilke la pàtria és la infantesa. Per Espronceda, la mar. Canetti, el llenguatge. Lord Byron, Grècia. Per Stendhal, francès, ho era en canvi Milà. Per Proust ho va ser el jardí de la seva àvia, o el seu llit, i per Pla l'Empordanet. El cristià pot pensar que la seva pàtria és el regne de Déu. Cervantes va crear per a Sancho l'illa Barataria i García Márquez per a Aureliano Buendía el seu Macondo. PabloIglesias,dePodem,diuque la seva pàtria és "la gent", tot i que també Espanya. Objectivament "pàtria" és la "ter ra dels pares"; però no sempre es compleix així. Ni sentirse de la terra dels pares té per quèsignificarsentirsed'unapàtriapolítica. La pàtria és abans que res una realitat ima ginària.

La noció i el sentit de pertinença a una co munitat política no són com sentirse d'un llocounterritoriméspròximsiassequibles. "Sentirse" ni més ni menys que d'un país, gran com Rússia o molt més petit, requereix haverse identificat amb ell, per costum o convenciment, i en qualsevol cas exigeix te nir força imaginació. Imaginarnos la seva història, el seu present, i també el seu futur. L'entorn del nen i després de l'adult, des de lafamíliafinsalapolítica,desdel'escolafins als contactes amb l'administració, i el con sum diari de notícies, ens solliciten i con formen aquesta imaginació per acabar "sentintnos" d'una entitat territorial in abastable amb la vista i amb els nostres pas sos. Des del segle XIX l'exèrcit s'ha ocupat de forjar de la manera més gràfica i discipli nada aquest sentiment de pertinença a la pàtria que populismes i nacionalismes han posat dalt de tot.
Dient "la meva pàtria" s'indica que a més de saberse d'un país un s'hi identifica i el sent com a propi. Això ha requerit posar en marxa, entre altres facultats, i no és poc, la de la nostra imaginació. Aquesta no és tan necessària per sentir, per exemple, el car rer, el barri, la ciutat, la comarca; però sí que ho és per sentir aquest objecte major que és la pàtria o la nació. En l'actualitat, conti nuem posant en la pàtria molta imaginació. Però potser és preferible una pàtria imagi nària, Ítaca, a qualsevol altra per la qual cal gui donar la vida, o el temps. Que una no té preu i l'altre és or.

Norbert Bilbeny


Recursos per a l'argumentació sobre aquest tema: 

i quatre referents sobre Norbert Bilbeny https://ca.wikipedia.org/wiki/Norbert_Bilbeny_i_Garc%C3%ADa



dimarts, 14 de febrer del 2017

diumenge, 5 de febrer del 2017

VALSET PER A LLUÍS LLACH - MIQUEL MARTÍ I POL




Quan el vent amb recança
deixa la tarda i fuig
i el minvant del capvespre
els bells records s'endú,
si el teu cor es sent sol i crida,
perduts tots els senyals,
digues adéu al dia
a ritme de vals.

Si en el vaixell que salpa
l'amic fidel se'n va
i sents com l'enyorança
t'afeixugueix les mans,
per no perdre el delit de viure
recorda els dies clars,
fes adéu a la vela
a ritme de vals.

Quan l'amor t'abandona
desert enllà del temps
i el compàs de les hores
ressona per l'absent,
alça els ulls per damunt de l'ombra
i encén un nou esclat,
gronxa aquest teu silenci
a ritme de vals.

Si la vida es desferma
com un gran cop de vent
i sense cap paraula
com un amant et pren,
obre els braços a l'esperança
i oblida el fosc instant,
tot és clar quan es pensa
a ritme de vals.

Com l'onada que llisca
pel sorral dels records,
o la mar que proposa
horitzons sempre nous,
que el vaivé d'aquesta cadència
t'esmoli el gest cansat
i la sang et bategui a ritme de vals.

                                                    Novembre 1991

(Miquel Martí i Pol, «Obra Poètica/4», Edicions 62)