dilluns, 17 de novembre del 2014

LA LLEGENDA DEL COR MENJAT

LA LLEGENDA DEL COR MENJAT



Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès.
Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós.
 I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons.
 I la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l'esposa.
 I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa.
 I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa."
I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, per a que ho cregués millor, va fer portar el cap davant d'ella. I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i la oïda. I quan tornà en si va dir: "Senyor, m´heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d'altra."
 I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir.
 I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona. Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.




dimecres, 5 de novembre del 2014

TÓPICO LITERARIO: UBI SUNT?

Ubi sunt es un tópico literario, el cual tiene mucha historia, ya que sabemos que existe desde la lejana época romana, pasando por las literaturas romances y ha llegando hasta la literatura occidental. El Ubi sunt, al igual que otros muchos tópicos literarios como tempus fugit, oculos sicarii o beatus ille, es denominado en lengua latina, Ubi sunt?, cuyo significado es ¿Dónde están?, literalmente, haciendo referencia a algo que ha desaparecido, que dejó el mundo terrenal, tanto bienes como personas.
Como siempre, a lo largo de la historia se ha tenido muy presente el tema de la muerte, y este tópico no podía ser menos, tiene mucho que ver con ello, tratándola filosóficamente, haciendo pensar que la vida es un simple tránsito hacia la muerte. Este tópico fue una forma de pensar dominante en la Edad Media, tocándo como siempre lo desconocido, el más allá la muerte.
 
Este tópico, lo encontramos en ''Coplas por la muerte de su padre'' de Jorge Manrique donde hace una reflexión sobre la vida , la fugacidad de esta y también sobre la fortuna.
El Ubi sunt? lo podemos apreciar claramente en este poema, donde el poeta se pregunta qué fue de aquellos personajes históricos, poderosos en su momento, que cuando murieron desaparecieron, dejando solo una huella en la historia.

                                                                                   Tantos duques excelentes,
tantos marqueses y condes
y barones
como vimos tan potentes,
di, Muerte, ¿do los escondes
y traspones?
Y las sus claras hazañas
que hicieron en las guerras
y en las paces,
cuando tú, cruda, te ensañas,
con tu fuerza la aterras
y deshaces.”