divendres, 28 de febrer del 2014

Els dos campanars- CANIGÓ de Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer: “Los dos campanars”, de Canigó (1885 )

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d'àngels i de sants lo cel?

Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'ori evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s'esmortuïren;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
la rosa s'esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romàntics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.

Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l'eternitat;
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc- li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?

-No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.

-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m'hi dret.

Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

dilluns, 24 de febrer del 2014

L'ESPILL DE JAUME ROIG- LITERATURA MISÓGINA

Jaume Roig, va néixer a la ciutat valenciana,  el segle XV (data sense concretar). Va estudiar medicina i  el 1434 va ser proclamat examinador de metges. Es casà amb Isabel Pellicer i va tenir sis fills. La seva obra més destacada L'Espill (El mirall) és considerada l'obra més misògina de la literatura catalana.


   Jaume Roig, metge i escriptor, l'any 1460 escriu l'Espill, una obra composta de 16.359 versos apariats que segueix la tradició romànica de la narrativa en vers i que suposa una forta crítica contra les dones de qualsevol edat i condició.

 QUAN:  L'obra va ser escrita a la vila de Callosa, on l'autor s'havia retirat fugint d'una epidèmia. Es tracta d'un dels escrits més importants del segle XV i la seva repercussió a l'època va ser important.

TEMÀTICA:   L'Espill segueix la tradició de la misogínia, ja des dels precedents clàssics com les Sàtires de Juvenal, fins a l'Adversus Jovinianum de Sant Jeroni, el Matheolus de Jean Le Fèvre, o el Corbaccio de Bocaccio. 

ESTRUCTURA INTERNA: El llibre està compost per un poema introductori, la "Consulta", per un Prefaci que consta de quatre parts i per quatre "llibres" dividits, alhora, en quatre parts.(veure detall de l'argument de cada part)


NARRADOR:  La història pròpiament és la d'un narrador protagonista que es dirigeix al seu nebot per explicar-li els maltractes que ha sofert per part de les dones al llarg de la seva vida i per advertir i convèncer el jove, és clar, que s'allunyi del gènere femení per tal que eviti el patiment que ell mateix ha sofert. 



OBJECTIU:  "És poesia / ficta falsia" ens diu el narrador. La qual cosa intenta justificar el caràcter fictici del que explica. Segons el narrador, però, pretén allunyar els joves de la perversitat del gènere femení. 

PÚBLIC: La burgesia de l'època, àvida de lectures.

LLENGUA I ESTIL: grotesc, divertit, irònic, realista.

.

dijous, 13 de febrer del 2014

EDGAR ALLAN POE




  • Llegeix la peculiar vida d'Edgar Allan Poe.

      Edgar Allan Poe es va casar amb la seva cosina germana Virginia Clemm, a qui acostumava a anomenar, de manera afectuosa, Sissy o “My child-wife” (la meva esposa-nena), ja que en el moment del seu matrimoni, Edgar tenia 27 anys i Virginia, 13. 
     Es van conèixer l’any 1829, en un viatge que Edgar va fer a Baltimore per visitar el que quedava de la seva família paterna. En aquells moments, Virginia tenia 7 anys i el seu germà Henry en tenia 9. La mare de Virginia, Maria Clemm, era germana del pare d’Edgar. Amb ells vivien també l’àvia, que estava paralítica, i el germà gran d’Edgar, Willian Henry, que estava molt malalt de tuberculosi. Edgar va ajudar a mantenir econòmicament la seva família amb els escassos diners que encara li enviava John Allan, el seu pare adoptiu.
    L’any 1831, Poe va tornar a Baltimore i s’hi va quedar 3 anys. Li agradaven l’alegria i el caràcter viu de Virginia, que a més era preciosa, amb uns llargs cabells castanys i ulls color violeta. Aquesta bellesa i vivacitat compensaven el seu retard mental, causat per una malaltia soferta als 12 anys. Per això, sempre va tenir la mentalitat d’una nena. Poe va fascinar la infantil Virginia i l’any 1835 va acceptar la proposta de matrimoni del seu cosí. Davant d’aquest projecte, un cosí de l’escriptor, Neilson Poe, va oferir a Maria Clemm que s’enduria Virginia per educar-la i evitar un matrimoni que ell considerava que perjudicaria la nena, tenint en compte els problemes que Edgar Allan Poe ja havia demostrat tenir amb l’alcohol, així com una certa inestabilitat emocional. Poe es va desesperar davant la possibilitat que s’enduguessin Virginia lluny d’ell i escriu a Maria Clemm una carta datada el 29 d’agost de 1835 en què expressa l’amor que sent per la nena i el terrible destí que li espera si s’enduen Virginia.
    Finalment, Edgar i Virginia es van casar l’any 1836 i sembla que va ser un matrimoni feliç, ja que la influència de la noia sobre el seu marit era sempre beneficiosa. Fins i tot, procurava no beure per no preocupar-la. Alguns estudiosos de l’obra i la vida de Poe creuen que el comportament d’Edgar amb altres dones va accelerar la mort de Virginia, que estava malalta de tuberculosi. Va ser famós un escàndol amorós que va protagonitzar Poe amb dues escriptores, Frances Sargent Osgood i Elizabeth F. Ellet, ambdues casades. 
Virginia mor l’any 1845 als 23 anys i aquest fet serà el punt que marcarà el viatge sense retorn de Poe cap a l’infern de l’alcohol i la droga. Consumeix opi, làudan i beu quantitats ingents de ginebra per evadir-se de la misèria econòmica i de la tristor de la seva vida. 
Virginia Poe Clemm va ser, segons la majoria dels estudiosos de l’obra d’Edgar Allan Poe, la inspiració de relats com Eleonora i del poema AnnabelLee. La protagonista d’aquest últim és una “donzella”, una “nena” morta a qui l’autor estimava amb un amor que trascendia l’enteniment dels adults i de la família. Era aquest, doncs, un amor que provoca l’enveja dels àngels, que s’enduen per sempre la bonica Annabel Lee.

  • Llegeix, també, i visualitza i escolta els textos que tens a continuació 
  • I després relaciona els textos següents de l'autor amb la seva vida: Hi ha una relació entre l'obra i la vida de l'autor?  
(Per tal de realitzar aquesta última pregunta cal que: 
- Primer marquis quins referents et sembla que trobes als textos que facin pensar en la vida d'Edgar Allan Poe.
- Després redacta una conclusió tot fent servir aquest referents. 

La conclusió ha de seguir una estructura: una petita introducció-amb una tesi, un desenvolupament i un tancament que reforci la tesi. 

1.- BIOGRAFIA 
http://ca.wikipedia.org/wiki/Edgar_Allan_Poe

http://llenguacat.wikispaces.com/edgar+allan+Poe


2.- TEXTOS: 

A) EL RETRAT OVAL  en català i vídeo animació:

http://llenguailiteratura-cristina.blogspot.com.es/2010/10/edgar-allan-poe-el-retrat-oval.html


B) EL CORB

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poesiaanglesa/poe.html



C)  ANNABEL LEE
Versió en Castellà: àudio i text:
TEXTO:  http://www.ciudadseva.com/textos/poesia/ing/poe/annabel_lee.htm
AUDIO: http://www.ivoox.com/edgar-allan-poe-annabel-lee-audios-mp3_rf_1076383_1.html

Versió en català:

Fa molts i molts anys,
En un regne a prop del mar,
hi vivia una donzella coneguda
amb el nom d'Annabel Lee;
I aquesta donzella no vivia amb un altre pensament
que no fos estimar i ser estimada per mi.

Jo era un nen i ella era una nena,
en aquell regne a prop del mar:
Però nosaltres ens estimàvem amb un amor que era més que amor,
Jo i la meva Annabel Lee;
amb un amor que els serafins alats del cel
ens envejaven a ella i a mi.

I aquesta va ser la raó per la qual, fa temps,
en aquell regne a prop del mar,
un vent va sortir d'un núvol, i va refredar
la meva bella Annabel Lee;
Per això els parents del seu llinatge van venir
i van prendre-me-la,
per silenciar-la en un sepulcre
en aquell regne a prop del mar.

Els àngels, que no eren ni la meitat de feliços al cel,
ens van envejar a ella i a mi
-Sí!- aquesta va ser la raó per la qual (com tots els homes saben,
en aquell regne a prop del mar)
el vent va sortir d'un núvol a la nit,
i va refredar i assassinar la meva Annabel Lee.

Però el nostre amor era molt més fort que l'amor
dels que eren més grans que nosaltres
-i més savis-
i cap dels àngels de dalt del cel,
ni per dimonis de sota del mar,
podrà mai separar la meva ànima de l'ànima
de la bella Annabel Lee.

Perquè la lluna mai brilla sense portar-me somnis
de la bella Annabel Lee;
i les estrelles mai resplendeixen sense que vegi els ulls brillants
de la bella Annabel Lee;
i per això, tota la nit, la passo al costat
de la meva estimada, de la meva estimada, de la meva vida i de la meva esposa,
en el seu sepulcre a prop del mar,
en la seva tomba a la riba del mar.


dissabte, 8 de febrer del 2014