Citacions Verdaguer

https://www.espaisescrits.cat/que-fem/citacions/69

Jacint Verdaguer i Santaló- Càpsula

 Vida, obra i significació de Jacint Verdaguer. Contingut elaborat per Àgata Sala i Carles Chaves, alumnes de 1r de Batxillerat sota la direcció de Sílvia Caballeria i Ferrer Professora de llengua i literatura del Col·legi Sant Miquel dels sants Vic. 

Pròximament explicarem el procés de treball🚧

RECULL ENLLAÇOS VERDAGUER

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, 1902). De família de pagesos pobra i de profundes conviccions religioses, anà a l'escola del seu poble i als deu anys ingressà al seminari de Vic. S'interessà des de molt jove pels costums i tradicions de la Plana de Vic. Es manifestà ben aviat com una persona ingènua, tenaç i tossuda. Els seus primers textos daten de quan tenia quinze anys. Al seminari es donà a conèixer com a poeta, féu amistat amb Jaume Collell i prengué contacte amb els clàssics universals. A conseqüència d'això va concebre un poema èpic sobre la gesta de Colom, que amb el temps es transformà en L'Atlàntida. L'any 1865 obté dos accèssits als Jocs Florals de Barcelona i fa amistat amb els prohoms de la Renaixença. El 1870 és ordenat sacerdot i enviat a Vinyoles d'Orís com a vicari. Cau malalt i els metges li recomanen l'aire de mar. S'embarca com a capellà en el vaixell "Guipúzcoa", que feia la ruta Cadis-l'Havana, propietat del primer marquès de Comillas. Un cop refet, treballà intensament en L'Atlàntida, que enllestí el 1876. Aquest mateix any entrà com a capellà a la casa dels marquesos de Comillas, al palau de Portaferrissa. El 1877 L'Atlàntida és premiada als Jocs Florals i el seu prestigi augmenta amb la publicació d'Idil·lis i cants místics (1878), Llegenda de Montserrat (1880), Oda a Barcelona (1883), Canigó (1886), Excursions i viatges (1887) i Pàtria (1888), entre d'altres. El 1886 fa un viatge a Terra Santa, del qual és fruit el Dietari d'un pelegrí a Terra santa (1899). A partir d'aquest viatge, Verdaguer sent la necessitat de ser més fidel a la vida de Crist, i es lluira a la caritat, a la confessió i a la pràctica d'exorcismes. A causa d'això la situació del poeta es féu difícil al palau de Comillas i l'any 1892 el bisbe de Vic el reclamà a la seva diòcesi. Residí al santuari de la Gleva, on escriví Roser de tot l'any (1894) i Sant Francesc (1895). L'intent de recloure'l en un asil de capellans vells, invàlids i bojos motivà la desobediència de Verdaguer, que fugí a Barcelona, a casa d'una família que havia conegut en les sessions d'exorcismes. Se sent acorralat i és quan comença a publicar a El Noticiero Universal una sèrie d'articles que després aplegarà sota el títol En defensa pròpia; així neix el "cas Verdaguer", que dividí l'opinió pública. El bisbe de Vic el suspèn a divinis. D'aquest períodetràgic de la seva vida és el llibre Flors del Calvari (1896). Dos anys després, gràcies a les gestions de l'arquebisbe de Madrid i als agustins d'El Escorial, se li aixeca la suspensió i és admès a la diòcesi de Betlem, on passa els últims anys amb gran penúria econòmica. Encara publicà Santa Eulària (1899) i Aires del Montseny (1901). La seva mort li tornà la grandesa i el seu enterrament fou un gran acte multitudinari.

http://www.xtec.cat/~jducros/Jacint%20Verdaguer.html

-->
Biografia
 http://www.societatverdaguer.cat/index.php?op=7&module=editor
Cronologia vital:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Jacint_Verdaguer_i_Santal%C3%B3#Cronologia_vital

ÀUDIO BIOGRAFIA I  VÍDEO DOCUMENTAL SOBRE L'AUTOR
http://silviacaballeria.blogspot.com.es/2014/04/jacint-verdaguer.html
http://www.rtve.es/alacarta/videos/arxiu/nostra-gent-jacint-verdaguer/1429004/

LA PARET DE LES AUQUES: JACINT VERDAGUER
http://www.auques.cat/auca.php?auca=verdaguer     

Canigó i l’Atlàntida (arguments):

http://www.canigo125.cat/veus/Canigo_Argument.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/L%27Atl%C3%A0ntida_(poema)#Argument

L'emigrant de Jacint Verdaguer i com a tema que trobem a altres poetes.
http://www.catorze.cat/noticia/4714/emigrant

Jacint Verdaguer

ELS DOS CAMPANARS

JACINT VERDAGUER

1.- Àudio Biografia de Jacint Verdaguer


  2.- Obra, premis, comentaris, antologia de textos 





3.- Vídeo documental sobre Jacint Verdaguer      

Els dos campanars- CANIGÓ de Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer: “Los dos campanars”, de Canigó (1885 )

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,

Mercèvol, Serrabona i Sant Miquel,

i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies

aqueixes valls de salms i melodies

la terra d'àngels i de sants lo cel?

Doncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,

escola de l'amor de Jesucrist?

On és, oh soledat!, lo teu salteri?

On tos rengles de monjos, presbiteri,

que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D'Ursèol a on és lo Dormitori?

La celda abacial del gran Garí?

On és de Romualdo l'oratori,

los palis i retaules, l'ori evori

que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s'esmortuïren;

los himnes sants en l'arpa s'adormiren,

la rosa s'esfullà com lo roser;

com verderoles que en llur niu moriren

quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romàntics altars no en queda rastre,

del claustre bizantí no en queda res:

caigueren les imatges d'alabastre

i s'apagà sa llàntia, com un astre

que en Canigó no s'encendrà mai més.

Com dos gegants d'una legió sagrada

sols encara hi ha drets dos campanars:

són los monjos darrers de l'encontrada,

que ans de partir, per última vegada,

contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles

que en lo Conflent posà l'eternitat;

semblen garrics los roures al peu d'elles;

les masies del pla semblen ovelles

al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava

lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?

Alguna hora a ton cant me desvetllava

i ma veu a la teva entrelligava

cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc- li responia

lo ferreny campanar de Sant Martí-.

Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!

Per tocar a morts pels monjos les voldria;

per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!

Tota una tarda los vegí plorar;

set vegades per veure'm se giraren;

jo aguaito fa cent anys per on baixaren;

tu que vius més avall, no els veus tornar?

-No! Pel camí de Codalet i Prada

sols minaires i llauradors:

diu que torna a son arbre la niuada,

mes ai!, la que deixà nostra brancada

no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;

nosaltres damunt seu anam caient;

lo segle que ens deu tant ara ens aterra,

en son oblit nostra grandor enterra

i ossos i glòries i records se'ns ven.

-Ai!, ell ventà les cendres venerables

del comte de Rià, mon fundador;

convertí mes capelles en estables,

i desniuats los àngels pels diables

en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,

mes ai!, sens esperança de conhort,

puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,

i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,

rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-

Jo altre cloquer tenia al meu costat;

rival dels puigs, alçava l'ampla testa,

i amb sa sonora veu, dolça o feresta,

estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,

mes, nou Matusalem, també morí;

com Goliat al rebre la ferida,

caigué tot llarg, i ara a son llit me crida

son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada

blanquejarà en la vall de Codalet;

lo front me pesa més i a la vesprada,

quan visita la lluna l'encontrada,

tota s'estranya de trobar-m'hi dret.

Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures

tu baixaràs a reposar amb mi,

i ai!, qui llaure les nostres sepultures

on foren Sant Miquel i Sant Martí-.

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;

mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,

recomençant los càntics que ells acaben,

los tudons amb l'heurera conversaven,

amb l'estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida

com si estrenàs son verdejant mantell;

mostrà's com núvia de joiells guarnida;

i de ses mil congestes la florida

blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra

mes resta sempre el monument de Déu;

i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra

al Canigó no el tiraran a terra,

no esbrancaran l'altívol Pirineu.

CAMPANADES PER VERDAGUER Diumenge dia 10 de juny

Demà diumenge a les 7 de la tarda 170 campanars repicaran en record de Jacint Verdaguer durant tres minuts per homenatjar al Poeta amb motiu del 110è anoversari de la seva mort.Una moguda a tocs de campana per a la poesia i per a la llengua

Jacint Verdaguer i Canigó

Verdaguer vida i obra al programa d'Enric Calpena "En guàrdia "  de Catalunya ràdio.






Enllaç sobre el procés de creació, gènere i argument de Canigó (amb això en teniu prou)
Si voleu més informació sobre Verdaguer (per exemple la biografia en forma d'auca, ràpida de llegir, aneu als enllaços d'aquesta pàgina on diu LITERATURA CATALANA.