A partir de la lectura de Les aventures d’Ulisses, versió adaptada de l’Odissea d’Homer, l’Anass Farchich i en David Espina de 4t (G3) han creat aquest fanzine o llibre d’artista tot combinant la fotografia- de creació pròpia- el dibuix, el disseny i l’edició de vídeo. BONA FEINA!!
Al projecte de memòria històrica de 4t ESO hem visualitzat un dels capítols sobre la Guerra Civil del programa Quanta Guerra, hem escoltat el testimoni d'una noia de 15 anys que va viure el moment de l'esclat de la guerra lluny de casa seva i llegit un conte sobre un noi de 16 anys, de la lleva del biberó, escrit per Roser Rovira, una exalumna de l'escola.
Més endavant, resseguirem el camí de la Nova Cançó i escoltarem les cançons que la van caracteritzar.
Els alumnes de 1r de batxillerat després de llegir algunes de les narracions medievals de LA FILLA DEL REI D'HONGRIA i ALTRES CONTES TRUCULENTS DE L'EDAT MITJANA i alguns LAIS de Maria de França han realitzat un podcast sobre un dels contes d'aquests reculls de narracions.
Les tres classes ABC de 1r han llegit La filla del rei d'Hongria i després, s'ha assignat a cada classe un conte diferent amb l'objetiu de llegir-lo i crear-ne un podcast per compartir amb les altres classes tot creant expectatives per convidar els companys a llegir-lo.
Què ha comportat crear un podcast? primer llegir el conte, després crear una escaleta per generar el podcast. Calia resumir el conte, tenir present els llocs on passava l'acció, els personatges principals, els elements truculents i meravellosos, la temàtica i la intenció i, sobretot, no oblidar que anava dirigit als companys dels altres grups classe. Disposaven, també, d'un protocol per a la creació de podcast amb les característiques i els ítems avaluatius.
1r A: Amic i Melis /1r B: El fill del senescal d'Egipte i 1r C: els lais de Maria de França Guigemar i Bisclavret.
👏Títol guanyador per al podcast Amic i Melis : Un mirall o un company d'Abril Arumí i Ivet Alba de 1r A
👏Títol per al podcast El fill del senescal d'Egipte Avui toca poma de Jan Garriga i Gerard Jiménez de 1r B
👏Títol per al podcast de Guigemar Guigemar, un cavaller a la recerca de l'amor de Crystalbel Eke i Martina Burriel de 1r C
👏Títol per al podcast Bisclavret: La identitat secreta de Garwaf d'Ariadna Corominas Martina, Martina Crous i Laura Tió de 1r C
👏👏Títol guanyador per un possible nom del canal de podcast de literatura:
LITERATEJA de Maria Garolera i Cristina Pla de 1r A
Amic i Melis d'Arnau Casas i Miquel Roca 1r A
https://clipchamp.com/watch/p2uxGSieXC5
El fill del senescal d'Egipte de Carla Tarrats i Anna Vilaregut 1r B
https://drive.google.com/file/d/1AY6Ulryq7QXszZOsrVU9RZ6xmzM-_CKp/view
Lai: Guigemar: Sara Dari i Ariadna Bertran
https://drive.google.com/file/d/1DotSgfGYkgqN3BoGKrZRnKncaVNONE4a/view
Lai: Bisclavret d'Ariadna Corominas Martina, Martina Crous i Laura Tió de 1r C
https://drive.google.com/file/d/1dKsNHRViALNWEThWy-udeV7-SwgLMzqa/view
🎧 Ara toca escoltar a classe els podcasts dels altres grups.
A partir d'aquesta càpsula de vídeo, realitzeu un esquema de la literatura universal medieval a la llibreta o en un document de word- com ho preferiu- i subratlleu les obres, els autors i els gèneres literaris que ens manquen per a completar el panorama general de la literatura universal medieval. Ho corregirem i completarem a partir d’alguns textos d’exemple.
En un hilo de Twitter entre profes distintos se propuso encontrar canciones de hoy que tuvieran una conexión con las Jarchas.
Empieza así:
@csandial He pensado que podría comparar en clase las jarchas y cantigas medievales con canciones actuales. ¿Se os ocurre alguna canción en la que una mujer cuente sus penas de amor a su familia o en la naturaleza? #claustrovirtual
Aquí tenéis el hilo entero
Y aquí algunos tweets seleccionados:
Com ens vam trobar per primera vegada
Mentre el sol xardorós al bell mig de l’Olimp ascendia,
vaig deixar reposar, las, els meus membres al llit.,
Són tancats els portals, però una finestra no tanco,
que a la brisa plaent deixa ben lliure el camí.,
Com que volia dormir, les meves cabòries posposo,
bé que em turmenta a l’excés Venus amb flama puixant.
I patint d’allò més, nafrat per profunda ferida,
sona la porta ben fluix: sols amb un dit han trucat.
Vaig alçar-me molt prest, desitjós de saber la persona
que amb el dit tan lleument era capaç de trucar.
I quan els closos batents obrir amb les mans intentava,
Venus esbotza ensems balda, portella i brancal.
Va venir, juntament amb ella, una noia bonica,
que, d’amorosos petons, vull que me’n faci a milers.
Flora diuen que es diu per les seves obres florides;
duia a la gola mel, frases de mel proferí.
Jo la cama suau li agafo, i a això no es refusa,
ans em deixa de grat àdhuc les cuixes tocar.
No em prohibí pas després palpejar-li les blanques mamelles,
i va ser per a mi dolç en extrem el palpeig.
Junts al llit vam anar, i allí ens vam acoblar l’un amb l’altre;
no em va saber gens de greu prendre el que m’era permès.
Jo li desitjo, per tant, que tothora visqui joiosa,
mes amb aquest afegit: sols ha de viure per mi.
Els alumnes de 4t expressen què és per ells la felicitat a partir de l'expressió "Feliç aquell/a que...." Beatus ille d'Horaci.
L’entrevista que Carlos Alcaraz va concedir a aquest diari després de guanyar el US Open incloïa una definició del seu concepte de felicitat que era tota una lliçó de vida: “On em sento realment feliç és quan estic amb cinc o sis amics parlant tranquil·lament en un banc, rient i explicant-nos històries”. Als 19 anys, amb la premsa mundial posant-lo pels núvols, amb Nova York rendida als seus peus, el que més desitja Alcaraz és arribar a casa, xerrar amb la seva penya i sentir-se un noi de la seva edat. No sol ser habitual aquesta naturalitat i menys encara entre els esportistes d’elit. “Soc un noi molt bàsic”, reconeix. Sense ànim de comparar, el Kun Agüero, poc després d’arribar al Manchester City fa deu anys, es va comprar un Lamborghini Aventador, que val mig milió d’euros i arriba als 350 quilòmetres per hora. Amb el temps declararia: “No sé per quina merda em vaig comprar un Lamborghini, amb què no vaig fer ni 1.200 quilòmetres en cinc anys. Va ser un disbarat”. Segurament el va adquirir perquè el món veiés que era un jove poderós, perquè va pensar que la felicitat havia de ser que el planeta el reconegués conduint l’esportiu més espaterrant. I no és això.
L’escriptor turc Orhan Pamuk,
quan va rebre el premi Nobel de Literatura el 2006, va pronunciar un discurs titulat La maleta del pare, on va parlar de la felicitat: “En realitat, estava enutjat amb el meu pare perquè no havia portat una vida com la meva, perquè no s’havia barallat mai amb la seva esposa i perquè s’havia passat la vida rient feliçment amb els amics que estimava. Fins que un dia vaig descobrir que no estava enutjat, sinó gelós. I llavors em vaig preguntar amb la meva veu desdenyosa de rondinaire: què diantre és la felicitat?”.
Es pot dir que Alcaraz és capaç de gaudir d’una vida d’èxit com la de Pamuk, sense renunciar al contacte amb la gent més propera, amb qui es diverteix i se sent bé, com feia el pare de l’escriptor. Cosa que no és fàcil, i tant de bo que pugui mantenir aquest equilibri molts anys o tota una vida. Ja ho va escriure l’economista tailandès Sauwalak Kittiprapas: “Mentre busquem la felicitat a l’exterior, acabem descobrint que la felicitat real es troba al nostre interior”. Tota una brúixola per no perdre’s.
L’escriptura com a plaer La Vanguardia 13 setembre 2022
Escriure és una manera privilegiada de pensar. La frase no és meva, per bé que m’hagués agradat. La sentència és de Javier Marías, un personatge intel·ligent com pocs, si ens atenim a un principi establert per Albert Einstein: “El veritable signe de la intel·ligència no és el coneixement, sinó la imaginació”. Marías considerava que la novel·la era un gran mecanisme per pensar el món sense menystenir la trama, com ha escrit la seva editora Pilar Reyes. La imaginació resulta una de les invencions humanes més grans, segurament la que ens diferencia d’altres éssers vius, ja que ens permet viure altres vides, construir altres mons, viatjar molt lluny sense sortir de casa. D’aquesta manera, escriure s’ha transformat en un plaer íntim, que permet que altres gaudim del talent aliè.
Escriure, pensar, imaginar, gaudir. Javier Marías és un d’aquells autors que es posaven a redactar i, quan tenien el primer paràgraf, ja sabien que després vindria una novel·la. Posar el punt després de les cinc primeres línies era com escoltar el xiulet de la tetera en què bull l’aigua per preparar el te. Alguns autors creuen que ho han dit tot abans de començar, però, en el seu cas, el relat, com el riu en el seu curs, el conduïa per camins inexplorats o per situacions sorprenents. Era un escriptor amb brúixola, però sense mapa.
El vaig entrevistar una vegada i vaig comprovar que manejava la paraula oral amb la mateixa precisió que la paraula escrita. Per bé que inicialment em va semblar distant, vaig anar reconeixent en el diàleg un personatge generós amb el periodista. Em va sorprendre que continués sent fidel a la màquina d’escriure, una fidelitat que va ser total i absoluta fins al darrer dia, i a l’estilogràfica per corregir. Potser feia cas a Paco Umbral, que distingia les novel·les d’ordinador de les novel·les d’Olivetti, tot i que en el cas de Marías la màquina d’escriure era una còmplice necessària, que li impedia córrer i que li donava temps per pensar. Tampoc no li van agradar mai les xarxes socials perquè, segons deia, havien aconseguit que el motor que mogués els cervells raquítics del món no fos els diners, l’egoisme o el poder, sinó una vanitat d’estar per casa desmesurada i un narcisisme abstret.
Aeroports i estacions tornen a estar plens; hotels, restaurants i carrers bullen de vida. Els mesos d’estiu són mesos especialment favorables a la sensualitat. Carpe diem. Aprofita el dia. La dita llatina amb què començava un cèlebre vers de la primera Oda d’Horaci, amb les seves ramificacions ulteriors –el Collige, virgo, rosas, d’Ausoni o de Virgili, o el Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie, de Ronsard, per exemple– és plenament actual, a escala col·lectiva, amb la intensitat que dona el fet de venir dels temps de les restriccions de la pandèmia i de témer restriccions futures, per mutacions del virus o per efectes de la guerra a Ucraïna, tan devastadora per a l’ordre mundial.
La situació actual invita a aprofitar l’instant i a fruir del present, però també estimula a reflexionar més enllà de l’ara, de l’aquí i del plaer. N’apuntem breument tres idees, des de la perspectiva de l’humanisme cristià.
Cal reflexionar més enllà de les urgències i avideses de l’ara. Ja en el carpe diem clàssic hi confluïen la invitació a fruir i la consciència de la fragilitat i fugacitat de la salut i de l’alegria –consciència de fugacitat ja manifestada segles abans, amb especial lucidesa i elegància, en el llibre de l’Eclesiastès, tan sobri i escèptic pel que fa a les il·lusions humanes–. Els barrocs van extremar segles després aquesta consciència de fugacitat passant al memento mori, el ‘recorda que moriràs’, que va esdevenir fins i tot una admonició obsessiva, i no gaire encoratjadora del goig. Avui, la sensació de vulnerabilitat té l’element social afegit, a gran escala, de l’amenaça de noves onades de la pandèmia o de la inflació o dels desabastiments industrials i comercials o de la fam a què durà l’absurda i cruel invasió russa d’Ucraïna i la llarga guerra a què sembla abocar-nos. I l’avidesa pel present té, d’altra banda, l’impuls que li han donat els temps de restriccions i de confinament, que havien aturat i retardat tants projectes que ara troben una petita oportunitat que cal aprofitar al màxim.
Pensar el carpe diem també invita a contemplar més enllà del nostre entorn més pròxim. En aquest sentit, el carpe diem clàssic no fou gaire generós en la consideració dels altres. Així com la seva consciència de fugacitat i de vulnerabilitat invitava a no capficar-se amb les adversitats del futur, també aconsellava no carregar-se amb les afliccions dels altres, que demà podrien ser les nostres, i que sempre pesaran com una llosa sobre la nostra alegria. Un carpe diem més generós invitaria a combinar els moments de relaxació amb la consciència del patiment dels altres, i a captenir-nos de certs excessos i extravagàncies que degraden la qualitat del goig.
Viure el carpe diem també invita a pensar més enllà del plaer. Efectivament, hi ha diverses formes de viure amb profunditat la plenitud del moment fugisser, i el plaer n’és tan sols una. Els epicuris, per exemple, tenien clar que segons quins plaers d’avui esdevindrien dolors o esclavituds demà, i tractaven el plaer amb mesura i prudència. El cristianisme, sovint esquerp amb el plaer, també invita a aprofitar el moment amb profunditat. Gabriel Magalhaes suggeria que la paràbola evangèlica dels talents és com un carpe diem cristià, que compromet a aprofitar i fer rendir els talents de cadascú, en la mesura que se n’hagin rebut. A qui ha rebut deu talents, se li exigeix que rendeixi pels deu talents; a qui n’ha rebut cinc, se li exigeix pels cinc; a qui n’ha rebut un, se li exigeix per un. En la mesura de les possibilitats de cadascú, se li exigeix que aprofiti el temps, que faci rendir les seves aptituds, i que tregui partit intens i generós de la vida que li ha estat donada. La intensitat que pot produir aquest aprofitar el millor de nosaltres mateixos pot ser tan gran, o més, que la que podria produir un plaer més convencional, superficial i fugisser.
En definitiva, l’observació de l’actualitat ens fa desitjar que la invitació a fruir de la vida, a més de dur a belles satisfaccions inoblidables a qui se les pugui permetre, pugui tenir la lucidesa de saber-se efímer, la generositat de saber-se afortunat i la responsabilitat de saber-se dotat de dons particulars que cal fer fructificar.
Volar i caure
La Vanguardia- 20 agost 2022
ANTONI PUIGVERD
Com totes les velles narracions gregues, el mite d’Ícar ens ha arribat en diverses versions. La d’Ovidi és clàssica. Explica que el rei Minos va encarregar a l’arquitecte Dèdal la construcció d’un laberint per fer invisible el Minotaure, un home amb cap de toro, fill de la seva dona (i fruit d’un dels habituals episodis zoofílics de la mitologia, que són al·legories de la violació). Culminat el laberint amb èxit, el rei no deixa marxar Dèdal. I aquest, no podent fugir per mar, inspirant-se en les aus decideix fugir per l’aire i enginya amb cera i plomes unes ales per a ell i el seu fill Ícar. Abans d’alçar el vol, explica a Ícar que no ha de volar gaire amunt, perquè l’escalfor del sol podria desfer la cera, ni arran de mar, per no ensopegar amb les onades. Però, després d’unes hores de vol, Ícar s’entusiasma i puja cel amunt. Tal com el pare ja li havia dit, el sol desfà la cera, malmena les ales i provoca la tràgica caiguda del noi al mar.
La narració està plena de suggeriments. En primer lloc, tenim el motiu del rei, que vol amagar secrets d’Estat, com tendeix a fer sempre el poder. Un segon motiu és l’oposició entre la força i l’emancipació: el poder vol controlar l’individu, que aspira a la llibertat. La relació pare-fill és un altre motiu evident: Dèdal és el que tria el camí i imposa les normes. El fill obeeix el pare, però després l’impugna, arrossegat per la seva il·lusió (Aristòtil ja deia que la transmissió de l’experiència és impossible). Finalment, Ícar representa el desig d’anar més enllà del que som i podem entendre. Un desig humaníssim: no podem travessar els límits, però no podem deixar d’intentar-ho. Un quadre de Bruegel el Vell descriu la caiguda d’Ícar en un racó del mar. Només se li veuen les cames. Mentre Ícar s’enfonsa, un vaixell segueix el seu rumb, el pagès continua pendent de l’arada, i el pastor, del seu ramat (*). W.H. Auden es va inspirar en aquest quadre per escriure un poema memorable sobre la indiferència que la tragèdia suscita entre els que sobrevivim. “El sol brillava / com calia sobre les cames blanques que desapareixien a l’aigua / verda; i el vaixell fràgil i elegant que hauria hagut de veure / una cosa espantosa, un noi caient del cel, / tenia on anar i va salpar tranquil·lament”.(**)
El noi s’enfonsava, però el vaixell tenia un rumb: va continuar navegant.
**Poema de W.H. Auden "Musee aux beaux arts" on el poeta fa referència al vol d''Icar
(*)Imatge i comentari sobre la pintura
"Paisatge amb caiguda d'Ícar" de Pieter Bruegel el vell (s.XVI)
La Institució de les Lletres Catalanes, l’Ajuntament de Reus i l’Ajuntament de Sant Cugat han organtizat un seguit d'actes durant aquest any, un dels quals va ser el dia 21 de març per al Dia Mundial de la Poesia amb la publicació del poema "Si puc"en diferents llengües.
La nostra escola hi ha posat la veu gràcies a la diversitat de llengües dels alumnes: romanès, alemany, xinès, wólof, àrab, francès, anglès, panjabi, amazic, ucraïnès, castellà i, a més, llatí i llenguatge de signes.
Català llengua de signes: Francès, llatí, alemany Anglès, amazic i panjabi Romanès, àrab i wolof Xinès, castellà I ucraïnès
