dimecres, 14 de setembre de 2022

La felicitat no va en Lamborghini- a propòsit de l'entrevista a Carlos Alcaraz (tennista)

 

La felicitat no va en Lamborghini

Màrius Carol
La Vanguardia  14/09/2022

L’entrevista que Carlos Alcaraz va concedir a aquest diari després de guanyar el US Open incloïa una definició del seu concepte de felicitat que era tota una lliçó de vida: “On em sento realment feliç és quan estic amb cinc o sis amics parlant tranquil·lament en un banc, rient i explicant-nos històries”. Als 19 anys, amb la premsa mundial posant-lo pels núvols, amb Nova York rendida als seus peus, el que més desitja Alcaraz és arribar a casa, xerrar amb la seva penya i sentir-se un noi de la seva edat. No sol ser habitual aquesta naturalitat i menys encara entre els esportistes d’elit. “Soc un noi molt bàsic”, reconeix. Sense ànim de comparar, el Kun Agüero, poc després d’arribar al Manchester City fa deu anys, es va comprar un Lamborghini Aventador, que val mig milió d’euros i arriba als 350 quilòmetres per hora. Amb el temps declararia: “No sé per quina merda em vaig comprar un Lamborghini, amb què no vaig fer ni 1.200 quilòmetres en cinc anys. Va ser un disbarat”. Segurament el va adquirir perquè el món veiés que era un jove poderós, perquè va pensar que la felicitat havia de ser que el planeta el reconegués conduint l’esportiu més espaterrant. I no és això.

L’escriptor turc Orhan Pamuk,
quan va rebre el premi Nobel de Literatura el 2006, va pronunciar un discurs titulat La maleta del pare, on va parlar de la felicitat: “En realitat, estava enutjat amb el meu pare perquè no havia portat una vida com la meva, perquè no s’havia barallat mai amb la seva esposa i perquè s’havia passat la vida rient feliçment amb els amics que estimava. Fins que un dia vaig descobrir que no estava enutjat, sinó gelós. I llavors em vaig preguntar amb la meva veu desdenyosa de rondinaire: què diantre és la felicitat?”.

Es pot dir que Alcaraz és capaç de gaudir d’una vida d’èxit com la de Pamuk, sense renunciar al contacte amb la gent més propera, amb qui es diverteix i se sent bé, com feia el pare de l’escriptor. Cosa que no és fàcil, i tant de bo que pugui mantenir aquest equilibri molts anys o tota una vida. Ja ho va escriure l’economista tailandès Sauwalak Kittiprapas: “Mentre busquem la felicitat a l’exterior, acabem descobrint que la felicitat real es troba al nostre interior”. Tota una brúixola per no perdre’s.


La Vanguardia

dimarts, 13 de setembre de 2022

Mor Javier Marías

 L’escriptura com a plaer La Vanguardia 13 setembre 2022


L’escriptura com a plaer

Màrius Carol

Escriure és una manera privilegiada de pensar. La frase no és meva, per bé que m’hagués agradat. La sentència és de Javier Marías, un personatge intel·ligent com pocs, si ens atenim a un principi establert per Albert Einstein: “El veritable signe de la intel·ligència no és el coneixement, sinó la imaginació”. Marías considerava que la novel·la era un gran mecanisme per pensar el món sense menystenir la trama, com ha escrit la seva editora Pilar Reyes. La imaginació resulta una de les invencions humanes més grans, se­gurament la que ens diferencia d’altres éssers vius, ja que ens permet viure altres vides, construir altres mons, viatjar molt lluny sense sortir de casa. D’aquesta manera, escriure s’ha transformat en un plaer íntim, que permet que altres gaudim del talent aliè.

Escriure, pensar, imaginar, gaudir. Javier Marías és un d’aquells autors que es posaven a redactar i, quan tenien el primer paràgraf, ja sabien que després vindria una novel·la. Posar el punt després de les cinc primeres línies era com escoltar el xiulet de la tetera en què bull l’aigua per preparar el te. Alguns autors creuen que ho han dit tot abans de començar, però, en el seu cas, el relat, com el riu en el seu curs, el conduïa per camins inexplorats o per situacions sorprenents. Era un escriptor amb brúixola, però sense mapa.

El vaig entrevistar una vegada i vaig comprovar que manejava la paraula oral amb la mateixa precisió que la paraula escrita. Per bé que inicialment em va semblar distant, vaig anar reconeixent en el diàleg un personatge generós amb el periodista. Em va sorprendre que continués sent fidel a la màquina d’escriure, una fidelitat que va ser total i absoluta fins al darrer dia, i a l’estilogràfica per corregir. Potser feia cas a Paco Umbral, que distingia les novel·les d’ordinador de les novel·les d’Olivetti, tot i que en el cas de Marías la màquina d’escriure era una còmplice necessària, que li impedia córrer i que li donava temps per pensar. Tampoc no li van agradar mai les xarxes socials perquè, segons deia, havien aconseguit que el motor que mogués els cervells raquítics del món no fos els diners, l’egoisme o el poder, sinó una vanitat d’estar per casa desmesurada i un narcisisme abstret.


La Vanguardia

dilluns, 5 de setembre de 2022

diumenge, 28 d’agost de 2022

Carpe Diem

 

1.- Reflexions sobre el carpe diem

Aeroports i estacions tornen a estar plens; hotels, restaurants i carrers bullen de vida. Els mesos d’estiu són mesos especialment favorables a la sensualitat. Carpe diem. Aprofita el dia. La dita llatina amb què començava un cèlebre vers de la primera Oda d’Horaci, amb les seves ramificacions ulteriors –el Collige, virgo, rosas, d’Ausoni o de Virgili, o el Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie, de Ronsard, per exemple– és plenament actual, a escala col·lectiva, amb la intensitat que dona el fet de venir dels temps de les restriccions de la pandèmia i de témer restriccions futures, per mutacions del virus o per efectes de la guerra a Ucraïna, tan devastadora per a l’ordre mundial.

La situació actual invita a aprofitar l’instant i a fruir del present, però també estimula a reflexionar més enllà de l’ara, de l’aquí i del plaer. N’apuntem breument tres idees, des de la perspectiva de l’humanisme cristià.

Cal reflexionar més enllà de les urgències i avideses de l’ara. Ja en el carpe diem clàssic hi confluïen la invitació a fruir i la consciència de la fragilitat i fugacitat de la salut i de l’alegria –consciència de fugacitat ja manifestada segles abans, amb especial lucidesa i elegància, en el llibre de l’Eclesiastès, tan sobri i escèptic pel que fa a les il·lusions humanes–. Els barrocs van extremar segles després aquesta consciència de fugacitat passant al memento mori, el ‘recorda que moriràs’, que va esdevenir fins i tot una admonició obsessiva, i no gaire encoratjadora del goig. Avui, la sensació de vulnerabilitat té l’element social afegit, a gran escala, de l’amenaça de noves onades de la pandèmia o de la inflació o dels desabastiments industrials i comercials o de la fam a què durà l’absurda i cruel invasió russa d’Ucraïna i la llarga guerra a què sembla abocar-nos. I l’avidesa pel present té, d’altra banda, l’impuls que li han donat els temps de restriccions i de confinament, que havien aturat i retardat tants projectes que ara troben una petita oportunitat que cal aprofitar al màxim.

Pensar el carpe diem també invita a contemplar més enllà del nostre entorn més pròxim. En aquest sentit, el carpe diem clàssic no fou gaire generós en la consideració dels altres. Així com la seva consciència de fugacitat i de vulnerabilitat invitava a no capficar-se amb les adversitats del futur, també aconsellava no carregar-se amb les afliccions dels altres, que demà podrien ser les nostres, i que sempre pesaran com una llosa sobre la nostra alegria. Un carpe diem més generós invitaria a combinar els moments de relaxació amb la consciència del patiment dels altres, i a captenir-nos de certs excessos i extravagàncies que degraden la qualitat del goig.

Viure el carpe diem també invita a pensar més enllà del plaer. Efectivament, hi ha diverses formes de viure amb profunditat la plenitud del moment fugisser, i el plaer n’és tan sols una. Els epicuris, per exemple, tenien clar que segons quins plaers d’avui esdevindrien dolors o esclavituds demà, i tractaven el plaer amb mesura i prudència. El cristianisme, sovint esquerp amb el plaer, també invita a aprofitar el moment amb profunditat. Gabriel Magalhaes suggeria que la paràbola evangèlica dels talents és com un carpe diem cristià, que compromet a aprofitar i fer rendir els talents de cadascú, en la mesura que se n’hagin rebut. A qui ha rebut deu talents, se li exigeix que rendeixi pels deu talents; a qui n’ha rebut cinc, se li exigeix pels cinc; a qui n’ha rebut un, se li exigeix per un. En la mesura de les possibilitats de cadascú, se li exigeix que aprofiti el temps, que faci rendir les seves aptituds, i que tregui partit intens i generós de la vida que li ha estat donada. La intensitat que pot produir aquest aprofitar el millor de nosaltres mateixos pot ser tan gran, o més, que la que podria produir un plaer més convencional, superficial i fugisser.

En definitiva, l’observació de l’actualitat ens fa desitjar que la invitació a fruir de la vida, a més de dur a belles satisfaccions inoblidables a qui se les pugui permetre, pugui tenir la lucidesa de saber-se efímer, la generositat de saber-se afortunat i la responsabilitat de saber-se dotat de dons particulars que cal fer fructificar.


La Vanguardia - diumenge, 24 de juliol de 2022  p.49 Tribuna: Albert Batlle, JM Carbonell, M.Díez, Eugeni Gay, David Jou, Josep Miró, Margarita Mauri, Montserrat Serrallonga, Francesc Torralbal

2.- La Vanguardia 
Entrevista a Juan Antonio González, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Salamanca. La Contra-  8 setembre 2022 

dissabte, 20 d’agost de 2022

Ícar, Ovidi, Bruegel i Auden

Volar i caure 

La Vanguardia- 20 agost 2022

ANTONI PUIGVERD

Com totes les velles narracions gregues, el mite d’Ícar ens ha arribat en diverses versions. La d’Ovidi és clàssica. Explica que el rei Minos va encarregar a l’arquitecte Dèdal la construcció d’un laberint per fer invisible el Minotaure, un home amb cap de toro, fill de la seva dona (i fruit d’un dels habituals episodis zoofílics de la mitologia, que són al·legories de la violació). Culminat el laberint amb èxit, el rei no deixa marxar Dèdal. I aquest, no podent fugir per mar, inspirant-se en les aus decideix fugir per l’aire i enginya amb cera i plomes unes ales per a ell i el seu fill Ícar. Abans d’alçar el vol, explica a Ícar que no ha de volar gaire amunt, perquè l’escalfor del sol podria desfer la cera, ni arran de mar, per no ensopegar amb les onades. Però, després d’unes hores de vol, Ícar s’entusiasma i puja cel amunt. Tal com el pare ja li havia dit, el sol desfà la cera, malmena les ales i provoca la tràgica caiguda del noi al mar.

La narració està plena de suggeriments. En primer lloc, tenim el motiu del rei, que vol amagar secrets d’Estat, com tendeix a fer sempre el poder. Un segon motiu és l’oposició entre la força i l’emancipació: el poder vol controlar l’individu, que aspira a la llibertat. La relació pare-fill és un altre motiu evident: Dèdal és el que tria el camí i imposa les normes. El fill obeeix el pare, però després l’impugna, arrossegat per la seva il·lusió (Aristòtil ja deia que la transmissió de l’experiència és impossible). Finalment, Ícar representa el desig d’anar més enllà del que som i podem entendre. Un desig humaníssim: no podem travessar els límits, però no podem deixar d’intentar-ho. Un quadre de Bruegel el Vell descriu la caiguda d’Ícar en un racó del mar. Només se li veuen les cames. Mentre Ícar s’enfonsa, un vaixell segueix el seu rumb, el pagès continua pendent de l’arada, i el pastor, del seu ramat (*). W.H. Auden es va inspirar en aquest quadre per escriure un poema memorable sobre la indiferència que la tragèdia suscita entre els que sobrevivim. “El sol brillava / com calia sobre les cames blanques que desapareixien a l’aigua / verda; i el vaixell fràgil i elegant que hauria hagut de veure / una cosa espantosa, un noi caient del cel, / tenia on anar i va salpar tranquil·lament”.(**)

El noi s’enfonsava, però el vaixell tenia un rumb: va continuar navegant.


**Poema de W.H. Auden "Musee aux beaux arts" on el poeta fa referència al vol d''Icar 


(*)Imatge i comentari  sobre la pintura 

"Paisatge amb caiguda d'Ícar" de Pieter Bruegel el vell (s.XVI)


divendres, 19 d’agost de 2022

Més sobre Gilgamesh - Actualitat

 La Vanguardia 6 d'agost 2022 



diumenge, 22 de maig de 2022

dimecres, 11 de maig de 2022

dimarts, 26 d’abril de 2022

"Si puc" de Gabriel Ferrater llegit en 14 llengües.

 

Enguany es commemora l'any Gabriel Ferrater per partida doble. El 20 de maig farà cent anys que Gabriel Ferrater va néixer a Reus i el 27 d’abril en farà cinquanta que es va suïcidar a Sant Cugat del Vallès. 

La Institució de les Lletres Catalanes, l’Ajuntament de Reus i l’Ajuntament de Sant Cugat han organtizat un seguit d'actes durant aquest any, un dels quals va ser el dia 21 de març per al Dia Mundial de la Poesia amb la publicació del poema "Si puc"en diferents llengües.

 La nostra escola hi ha posat la veu gràcies a la diversitat de llengües dels alumnes: romanès, alemany, xinès, wólof, àrab, francès, anglès, panjabi, amazic, ucraïnès, castellà i, a més, llatí i llenguatge de signes. 

  

Català llengua de signes: Francès, llatí, alemany Anglès, amazic i panjabi Romanès, àrab i wolof Xinès, castellà I ucraïnès

dijous, 14 d’abril de 2022

Una veu per a cada flor

“ La revista digital CATORZE.CAT ha creat una secció: Rodoreda selecta i amb la col·laboració de la Fundació Mercè Rodoreda han transcrit 14 textos amb referència a les flors, i a més, els ha  acompanyant de fotos de cada flor i d’un vídeo del programa Tot art (TV2) en què mentre escoltem Montserrat Roig com descriu Rodoreda, anem veient com arreglava el seu jardí de Romanyà de la Selva.”

 Una de les propostes del Projecte Magrana d’aquest curs serà posar-hi veu:

 Una veu per a cada flor 

  • Projecte col·laboratiu: direcció, lectura, edició i producció. 

  • Qui vulgui tirar endavant la direcció, l’edició i la producció del projecte ja li comptarà, està pensat per a dues o tres persones. El guiatge per part de la professora serà via Drive i Storyboard, com sempre. 

  • Caldrà un casting de lectors i els seleccionat se'ls valorarà amb nota independent dels projectes de la lectura de Tots el contes que hagin triat. 

dimarts, 22 de març de 2022

"Si puc" de Gabriel Ferrater - Dia Mundial de la Poesia 2022

 Si puc

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et tremola a aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?
Gabriel Ferrater, Si puc. Barcelona, J. Horta, 1962, p. 13.

En 25 llengües diferents i 

 En llengua de signes

dimecres, 23 de febrer de 2022

LITERATURA CATALANA 2n de bat 2021-2022 Projecte-Petjada


Ja fa uns quants cursos que els alumnes de 2n de batxillerat creen un projecte relacionat amb les lectures de la Literatura Catalana. La temàtica, la categoria o la modalitat és totalment lliure. És la petjada de la seva promoció.  
 
  L'objectiu és crear un projecte creatiu aprofitant els coneixements literaris, les obres que han llegit durant el curs, els seus interessos i les seves habilitats.
    Avui, han començat a pensar sobre el què i el com del seu projecte-petjada. 
 A la primera reunió ja han decidit el tema: 
Els personatges femenins a les obres que hem llegit

Adelaisa(al Comte Arnau de Maragall)- Zaira (A l'alegria que passa de Rusiñol- Laura (a Laura a la ciutat dels sants de Miquel Llor) - Antígona (a Antígona de Salvador Espriu) i hi haurem d'afegir la Carola Milà (Feliçment, soc una dona de M.A.Capmany) que començarem a llegir la setmana que ve. 
  Han obert el document compartit de treball i l'storyboard. També han decidit qui serà el narrador general, els guionistes del muntatge i els editors. 
  • Altres petjades de cursos anteriors, cliqueu per veure els resultats:
 Booktrailer Laura a la ciutat dels sants 2020-2021
 Hora foscant de Josep Carner 2019-2020
Solitud de Víctor Català-claus de lectura 2018-2019