Ícar, Ovidi, Bruegel i Auden

Volar i caure 

La Vanguardia- 20 agost 2022

ANTONI PUIGVERD

Com totes les velles narracions gregues, el mite d’Ícar ens ha arribat en diverses versions. La d’Ovidi és clàssica. Explica que el rei Minos va encarregar a l’arquitecte Dèdal la construcció d’un laberint per fer invisible el Minotaure, un home amb cap de toro, fill de la seva dona (i fruit d’un dels habituals episodis zoofílics de la mitologia, que són al·legories de la violació). Culminat el laberint amb èxit, el rei no deixa marxar Dèdal. I aquest, no podent fugir per mar, inspirant-se en les aus decideix fugir per l’aire i enginya amb cera i plomes unes ales per a ell i el seu fill Ícar. Abans d’alçar el vol, explica a Ícar que no ha de volar gaire amunt, perquè l’escalfor del sol podria desfer la cera, ni arran de mar, per no ensopegar amb les onades. Però, després d’unes hores de vol, Ícar s’entusiasma i puja cel amunt. Tal com el pare ja li havia dit, el sol desfà la cera, malmena les ales i provoca la tràgica caiguda del noi al mar.

La narració està plena de suggeriments. En primer lloc, tenim el motiu del rei, que vol amagar secrets d’Estat, com tendeix a fer sempre el poder. Un segon motiu és l’oposició entre la força i l’emancipació: el poder vol controlar l’individu, que aspira a la llibertat. La relació pare-fill és un altre motiu evident: Dèdal és el que tria el camí i imposa les normes. El fill obeeix el pare, però després l’impugna, arrossegat per la seva il·lusió (Aristòtil ja deia que la transmissió de l’experiència és impossible). Finalment, Ícar representa el desig d’anar més enllà del que som i podem entendre. Un desig humaníssim: no podem travessar els límits, però no podem deixar d’intentar-ho. Un quadre de Bruegel el Vell descriu la caiguda d’Ícar en un racó del mar. Només se li veuen les cames. Mentre Ícar s’enfonsa, un vaixell segueix el seu rumb, el pagès continua pendent de l’arada, i el pastor, del seu ramat (*). W.H. Auden es va inspirar en aquest quadre per escriure un poema memorable sobre la indiferència que la tragèdia suscita entre els que sobrevivim. “El sol brillava / com calia sobre les cames blanques que desapareixien a l’aigua / verda; i el vaixell fràgil i elegant que hauria hagut de veure / una cosa espantosa, un noi caient del cel, / tenia on anar i va salpar tranquil·lament”.(**)

El noi s’enfonsava, però el vaixell tenia un rumb: va continuar navegant.

**Poema de W.H. Auden "Musee aux beaux arts" on el poeta fa referència al vol d''Icar 

(*)Imatge i comentari  sobre la pintura 

"Paisatge amb caiguda d'Ícar" de Pieter Bruegel el vell (s.XVI)