diumenge, 28 d’agost del 2022

Carpe Diem

 

1.- Reflexions sobre el carpe diem

Aeroports i estacions tornen a estar plens; hotels, restaurants i carrers bullen de vida. Els mesos d’estiu són mesos especialment favorables a la sensualitat. Carpe diem. Aprofita el dia. La dita llatina amb què començava un cèlebre vers de la primera Oda d’Horaci, amb les seves ramificacions ulteriors –el Collige, virgo, rosas, d’Ausoni o de Virgili, o el Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie, de Ronsard, per exemple– és plenament actual, a escala col·lectiva, amb la intensitat que dona el fet de venir dels temps de les restriccions de la pandèmia i de témer restriccions futures, per mutacions del virus o per efectes de la guerra a Ucraïna, tan devastadora per a l’ordre mundial.

La situació actual invita a aprofitar l’instant i a fruir del present, però també estimula a reflexionar més enllà de l’ara, de l’aquí i del plaer. N’apuntem breument tres idees, des de la perspectiva de l’humanisme cristià.

Cal reflexionar més enllà de les urgències i avideses de l’ara. Ja en el carpe diem clàssic hi confluïen la invitació a fruir i la consciència de la fragilitat i fugacitat de la salut i de l’alegria –consciència de fugacitat ja manifestada segles abans, amb especial lucidesa i elegància, en el llibre de l’Eclesiastès, tan sobri i escèptic pel que fa a les il·lusions humanes–. Els barrocs van extremar segles després aquesta consciència de fugacitat passant al memento mori, el ‘recorda que moriràs’, que va esdevenir fins i tot una admonició obsessiva, i no gaire encoratjadora del goig. Avui, la sensació de vulnerabilitat té l’element social afegit, a gran escala, de l’amenaça de noves onades de la pandèmia o de la inflació o dels desabastiments industrials i comercials o de la fam a què durà l’absurda i cruel invasió russa d’Ucraïna i la llarga guerra a què sembla abocar-nos. I l’avidesa pel present té, d’altra banda, l’impuls que li han donat els temps de restriccions i de confinament, que havien aturat i retardat tants projectes que ara troben una petita oportunitat que cal aprofitar al màxim.

Pensar el carpe diem també invita a contemplar més enllà del nostre entorn més pròxim. En aquest sentit, el carpe diem clàssic no fou gaire generós en la consideració dels altres. Així com la seva consciència de fugacitat i de vulnerabilitat invitava a no capficar-se amb les adversitats del futur, també aconsellava no carregar-se amb les afliccions dels altres, que demà podrien ser les nostres, i que sempre pesaran com una llosa sobre la nostra alegria. Un carpe diem més generós invitaria a combinar els moments de relaxació amb la consciència del patiment dels altres, i a captenir-nos de certs excessos i extravagàncies que degraden la qualitat del goig.

Viure el carpe diem també invita a pensar més enllà del plaer. Efectivament, hi ha diverses formes de viure amb profunditat la plenitud del moment fugisser, i el plaer n’és tan sols una. Els epicuris, per exemple, tenien clar que segons quins plaers d’avui esdevindrien dolors o esclavituds demà, i tractaven el plaer amb mesura i prudència. El cristianisme, sovint esquerp amb el plaer, també invita a aprofitar el moment amb profunditat. Gabriel Magalhaes suggeria que la paràbola evangèlica dels talents és com un carpe diem cristià, que compromet a aprofitar i fer rendir els talents de cadascú, en la mesura que se n’hagin rebut. A qui ha rebut deu talents, se li exigeix que rendeixi pels deu talents; a qui n’ha rebut cinc, se li exigeix pels cinc; a qui n’ha rebut un, se li exigeix per un. En la mesura de les possibilitats de cadascú, se li exigeix que aprofiti el temps, que faci rendir les seves aptituds, i que tregui partit intens i generós de la vida que li ha estat donada. La intensitat que pot produir aquest aprofitar el millor de nosaltres mateixos pot ser tan gran, o més, que la que podria produir un plaer més convencional, superficial i fugisser.

En definitiva, l’observació de l’actualitat ens fa desitjar que la invitació a fruir de la vida, a més de dur a belles satisfaccions inoblidables a qui se les pugui permetre, pugui tenir la lucidesa de saber-se efímer, la generositat de saber-se afortunat i la responsabilitat de saber-se dotat de dons particulars que cal fer fructificar.


La Vanguardia - diumenge, 24 de juliol de 2022  p.49 Tribuna: Albert Batlle, JM Carbonell, M.Díez, Eugeni Gay, David Jou, Josep Miró, Margarita Mauri, Montserrat Serrallonga, Francesc Torralbal

2.- La Vanguardia 
Entrevista a Juan Antonio González, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Salamanca. La Contra-  8 setembre 2022 

dissabte, 20 d’agost del 2022

Ícar, Ovidi, Bruegel i Auden

Volar i caure 

La Vanguardia- 20 agost 2022

ANTONI PUIGVERD

Com totes les velles narracions gregues, el mite d’Ícar ens ha arribat en diverses versions. La d’Ovidi és clàssica. Explica que el rei Minos va encarregar a l’arquitecte Dèdal la construcció d’un laberint per fer invisible el Minotaure, un home amb cap de toro, fill de la seva dona (i fruit d’un dels habituals episodis zoofílics de la mitologia, que són al·legories de la violació). Culminat el laberint amb èxit, el rei no deixa marxar Dèdal. I aquest, no podent fugir per mar, inspirant-se en les aus decideix fugir per l’aire i enginya amb cera i plomes unes ales per a ell i el seu fill Ícar. Abans d’alçar el vol, explica a Ícar que no ha de volar gaire amunt, perquè l’escalfor del sol podria desfer la cera, ni arran de mar, per no ensopegar amb les onades. Però, després d’unes hores de vol, Ícar s’entusiasma i puja cel amunt. Tal com el pare ja li havia dit, el sol desfà la cera, malmena les ales i provoca la tràgica caiguda del noi al mar.

La narració està plena de suggeriments. En primer lloc, tenim el motiu del rei, que vol amagar secrets d’Estat, com tendeix a fer sempre el poder. Un segon motiu és l’oposició entre la força i l’emancipació: el poder vol controlar l’individu, que aspira a la llibertat. La relació pare-fill és un altre motiu evident: Dèdal és el que tria el camí i imposa les normes. El fill obeeix el pare, però després l’impugna, arrossegat per la seva il·lusió (Aristòtil ja deia que la transmissió de l’experiència és impossible). Finalment, Ícar representa el desig d’anar més enllà del que som i podem entendre. Un desig humaníssim: no podem travessar els límits, però no podem deixar d’intentar-ho. Un quadre de Bruegel el Vell descriu la caiguda d’Ícar en un racó del mar. Només se li veuen les cames. Mentre Ícar s’enfonsa, un vaixell segueix el seu rumb, el pagès continua pendent de l’arada, i el pastor, del seu ramat (*). W.H. Auden es va inspirar en aquest quadre per escriure un poema memorable sobre la indiferència que la tragèdia suscita entre els que sobrevivim. “El sol brillava / com calia sobre les cames blanques que desapareixien a l’aigua / verda; i el vaixell fràgil i elegant que hauria hagut de veure / una cosa espantosa, un noi caient del cel, / tenia on anar i va salpar tranquil·lament”.(**)

El noi s’enfonsava, però el vaixell tenia un rumb: va continuar navegant.


**Poema de W.H. Auden "Musee aux beaux arts" on el poeta fa referència al vol d''Icar 


(*)Imatge i comentari  sobre la pintura 

"Paisatge amb caiguda d'Ícar" de Pieter Bruegel el vell (s.XVI)


divendres, 19 d’agost del 2022

Més sobre Gilgamesh - Actualitat

 La Vanguardia 6 d'agost 2022