La felicitat no va en Lamborghini- a propòsit de l'entrevista a Carlos Alcaraz (tennista)

 

La felicitat no va en Lamborghini

Màrius Carol

La Vanguardia  14/09/2022

L’entrevista que Carlos Alcaraz va concedir a aquest diari després de guanyar el US Open incloïa una definició del seu concepte de felicitat que era tota una lliçó de vida: “On em sento realment feliç és quan estic amb cinc o sis amics parlant tranquil·lament en un banc, rient i explicant-nos històries”. Als 19 anys, amb la premsa mundial posant-lo pels núvols, amb Nova York rendida als seus peus, el que més desitja Alcaraz és arribar a casa, xerrar amb la seva penya i sentir-se un noi de la seva edat. No sol ser habitual aquesta naturalitat i menys encara entre els esportistes d’elit. “Soc un noi molt bàsic”, reconeix. Sense ànim de comparar, el Kun Agüero, poc després d’arribar al Manchester City fa deu anys, es va comprar un Lamborghini Aventador, que val mig milió d’euros i arriba als 350 quilòmetres per hora. Amb el temps declararia: “No sé per quina merda em vaig comprar un Lamborghini, amb què no vaig fer ni 1.200 quilòmetres en cinc anys. Va ser un disbarat”. Segurament el va adquirir perquè el món veiés que era un jove poderós, perquè va pensar que la felicitat havia de ser que el planeta el reconegués conduint l’esportiu més espaterrant. I no és això.

L’escriptor turc Orhan Pamuk,
quan va rebre el premi Nobel de Literatura el 2006, va pronunciar un discurs titulat La maleta del pare, on va parlar de la felicitat: “En realitat, estava enutjat amb el meu pare perquè no havia portat una vida com la meva, perquè no s’havia barallat mai amb la seva esposa i perquè s’havia passat la vida rient feliçment amb els amics que estimava. Fins que un dia vaig descobrir que no estava enutjat, sinó gelós. I llavors em vaig preguntar amb la meva veu desdenyosa de rondinaire: què diantre és la felicitat?”.

Es pot dir que Alcaraz és capaç de gaudir d’una vida d’èxit com la de Pamuk, sense renunciar al contacte amb la gent més propera, amb qui es diverteix i se sent bé, com feia el pare de l’escriptor. Cosa que no és fàcil, i tant de bo que pugui mantenir aquest equilibri molts anys o tota una vida. Ja ho va escriure l’economista tailandès Sauwalak Kittiprapas: “Mentre busquem la felicitat a l’exterior, acabem descobrint que la felicitat real es troba al nostre interior”. Tota una brúixola per no perdre’s.

Alcaraz confessa que on se sent bé és assegut en un banc, rient amb els amics

La Vanguardia

Carpe Diem

 

1.- Reflexions sobre el carpe diem

Aeroports i estacions tornen a estar plens; hotels, restaurants i carrers bullen de vida. Els mesos d’estiu són mesos especialment favorables a la sensualitat. Carpe diem. Aprofita el dia. La dita llatina amb què començava un cèlebre vers de la primera Oda d’Horaci, amb les seves ramificacions ulteriors –el Collige, virgo, rosas, d’Ausoni o de Virgili, o el Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie, de Ronsard, per exemple– és plenament actual, a escala col·lectiva, amb la intensitat que dona el fet de venir dels temps de les restriccions de la pandèmia i de témer restriccions futures, per mutacions del virus o per efectes de la guerra a Ucraïna, tan devastadora per a l’ordre mundial.

La situació actual invita a aprofitar l’instant i a fruir del present, però també estimula a reflexionar més enllà de l’ara, de l’aquí i del plaer. N’apuntem breument tres idees, des de la perspectiva de l’humanisme cristià.

Cal reflexionar més enllà de les urgències i avideses de l’ara. Ja en el carpe diem clàssic hi confluïen la invitació a fruir i la consciència de la fragilitat i fugacitat de la salut i de l’alegria –consciència de fugacitat ja manifestada segles abans, amb especial lucidesa i elegància, en el llibre de l’Eclesiastès, tan sobri i escèptic pel que fa a les il·lusions humanes–. Els barrocs van extremar segles després aquesta consciència de fugacitat passant al memento mori, el ‘recorda que moriràs’, que va esdevenir fins i tot una admonició obsessiva, i no gaire encoratjadora del goig. Avui, la sensació de vulnerabilitat té l’element social afegit, a gran escala, de l’amenaça de noves onades de la pandèmia o de la inflació o dels desabastiments industrials i comercials o de la fam a què durà l’absurda i cruel invasió russa d’Ucraïna i la llarga guerra a què sembla abocar-nos. I l’avidesa pel present té, d’altra banda, l’impuls que li han donat els temps de restriccions i de confinament, que havien aturat i retardat tants projectes que ara troben una petita oportunitat que cal aprofitar al màxim.

Pensar el carpe diem també invita a contemplar més enllà del nostre entorn més pròxim. En aquest sentit, el carpe diem clàssic no fou gaire generós en la consideració dels altres. Així com la seva consciència de fugacitat i de vulnerabilitat invitava a no capficar-se amb les adversitats del futur, també aconsellava no carregar-se amb les afliccions dels altres, que demà podrien ser les nostres, i que sempre pesaran com una llosa sobre la nostra alegria. Un carpe diem més generós invitaria a combinar els moments de relaxació amb la consciència del patiment dels altres, i a captenir-nos de certs excessos i extravagàncies que degraden la qualitat del goig.

Viure el carpe diem també invita a pensar més enllà del plaer. Efectivament, hi ha diverses formes de viure amb profunditat la plenitud del moment fugisser, i el plaer n’és tan sols una. Els epicuris, per exemple, tenien clar que segons quins plaers d’avui esdevindrien dolors o esclavituds demà, i tractaven el plaer amb mesura i prudència. El cristianisme, sovint esquerp amb el plaer, també invita a aprofitar el moment amb profunditat. Gabriel Magalhaes suggeria que la paràbola evangèlica dels talents és com un carpe diem cristià, que compromet a aprofitar i fer rendir els talents de cadascú, en la mesura que se n’hagin rebut. A qui ha rebut deu talents, se li exigeix que rendeixi pels deu talents; a qui n’ha rebut cinc, se li exigeix pels cinc; a qui n’ha rebut un, se li exigeix per un. En la mesura de les possibilitats de cadascú, se li exigeix que aprofiti el temps, que faci rendir les seves aptituds, i que tregui partit intens i generós de la vida que li ha estat donada. La intensitat que pot produir aquest aprofitar el millor de nosaltres mateixos pot ser tan gran, o més, que la que podria produir un plaer més convencional, superficial i fugisser.

En definitiva, l’observació de l’actualitat ens fa desitjar que la invitació a fruir de la vida, a més de dur a belles satisfaccions inoblidables a qui se les pugui permetre, pugui tenir la lucidesa de saber-se efímer, la generositat de saber-se afortunat i la responsabilitat de saber-se dotat de dons particulars que cal fer fructificar.

La situació actual estimula a reflexionar més enllà de l’ara, de l’aquí i del plaer

La Vanguardia - diumenge, 24 de juliol de 2022  p.49 Tribuna: Albert Batlle, JM Carbonell, M.Díez, Eugeni Gay, David Jou, Josep Miró, Margarita Mauri, Montserrat Serrallonga, Francesc Torralbal

2.- La Vanguardia 

Entrevista a Juan Antonio González, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Salamanca. La Contra-  8 setembre 2022 

 https://docs.google.com/document/d/1UqfCS9N2eDEsdu6R42jQkvgb3v4QvK5caBwrOXzMCHM/edit?usp=sharing