dilluns, 26 de setembre del 2022

Feliç aquell/a que..

Els alumnes de 4t expressen què és per ells la felicitat a partir de l'expressió "Feliç aquell/a que...." Beatus ille d'Horaci. 


Hecho con Padlet

dimecres, 14 de setembre del 2022

La felicitat no va en Lamborghini- a propòsit de l'entrevista a Carlos Alcaraz (tennista)

 

La felicitat no va en Lamborghini

Màrius Carol
La Vanguardia  14/09/2022

L’entrevista que Carlos Alcaraz va concedir a aquest diari després de guanyar el US Open incloïa una definició del seu concepte de felicitat que era tota una lliçó de vida: “On em sento realment feliç és quan estic amb cinc o sis amics parlant tranquil·lament en un banc, rient i explicant-nos històries”. Als 19 anys, amb la premsa mundial posant-lo pels núvols, amb Nova York rendida als seus peus, el que més desitja Alcaraz és arribar a casa, xerrar amb la seva penya i sentir-se un noi de la seva edat. No sol ser habitual aquesta naturalitat i menys encara entre els esportistes d’elit. “Soc un noi molt bàsic”, reconeix. Sense ànim de comparar, el Kun Agüero, poc després d’arribar al Manchester City fa deu anys, es va comprar un Lamborghini Aventador, que val mig milió d’euros i arriba als 350 quilòmetres per hora. Amb el temps declararia: “No sé per quina merda em vaig comprar un Lamborghini, amb què no vaig fer ni 1.200 quilòmetres en cinc anys. Va ser un disbarat”. Segurament el va adquirir perquè el món veiés que era un jove poderós, perquè va pensar que la felicitat havia de ser que el planeta el reconegués conduint l’esportiu més espaterrant. I no és això.

L’escriptor turc Orhan Pamuk,
quan va rebre el premi Nobel de Literatura el 2006, va pronunciar un discurs titulat La maleta del pare, on va parlar de la felicitat: “En realitat, estava enutjat amb el meu pare perquè no havia portat una vida com la meva, perquè no s’havia barallat mai amb la seva esposa i perquè s’havia passat la vida rient feliçment amb els amics que estimava. Fins que un dia vaig descobrir que no estava enutjat, sinó gelós. I llavors em vaig preguntar amb la meva veu desdenyosa de rondinaire: què diantre és la felicitat?”.

Es pot dir que Alcaraz és capaç de gaudir d’una vida d’èxit com la de Pamuk, sense renunciar al contacte amb la gent més propera, amb qui es diverteix i se sent bé, com feia el pare de l’escriptor. Cosa que no és fàcil, i tant de bo que pugui mantenir aquest equilibri molts anys o tota una vida. Ja ho va escriure l’economista tailandès Sauwalak Kittiprapas: “Mentre busquem la felicitat a l’exterior, acabem descobrint que la felicitat real es troba al nostre interior”. Tota una brúixola per no perdre’s.


La Vanguardia

dimarts, 13 de setembre del 2022

Mor Javier Marías

 L’escriptura com a plaer La Vanguardia 13 setembre 2022


L’escriptura com a plaer

Màrius Carol

Escriure és una manera privilegiada de pensar. La frase no és meva, per bé que m’hagués agradat. La sentència és de Javier Marías, un personatge intel·ligent com pocs, si ens atenim a un principi establert per Albert Einstein: “El veritable signe de la intel·ligència no és el coneixement, sinó la imaginació”. Marías considerava que la novel·la era un gran mecanisme per pensar el món sense menystenir la trama, com ha escrit la seva editora Pilar Reyes. La imaginació resulta una de les invencions humanes més grans, se­gurament la que ens diferencia d’altres éssers vius, ja que ens permet viure altres vides, construir altres mons, viatjar molt lluny sense sortir de casa. D’aquesta manera, escriure s’ha transformat en un plaer íntim, que permet que altres gaudim del talent aliè.

Escriure, pensar, imaginar, gaudir. Javier Marías és un d’aquells autors que es posaven a redactar i, quan tenien el primer paràgraf, ja sabien que després vindria una novel·la. Posar el punt després de les cinc primeres línies era com escoltar el xiulet de la tetera en què bull l’aigua per preparar el te. Alguns autors creuen que ho han dit tot abans de començar, però, en el seu cas, el relat, com el riu en el seu curs, el conduïa per camins inexplorats o per situacions sorprenents. Era un escriptor amb brúixola, però sense mapa.

El vaig entrevistar una vegada i vaig comprovar que manejava la paraula oral amb la mateixa precisió que la paraula escrita. Per bé que inicialment em va semblar distant, vaig anar reconeixent en el diàleg un personatge generós amb el periodista. Em va sorprendre que continués sent fidel a la màquina d’escriure, una fidelitat que va ser total i absoluta fins al darrer dia, i a l’estilogràfica per corregir. Potser feia cas a Paco Umbral, que distingia les novel·les d’ordinador de les novel·les d’Olivetti, tot i que en el cas de Marías la màquina d’escriure era una còmplice necessària, que li impedia córrer i que li donava temps per pensar. Tampoc no li van agradar mai les xarxes socials perquè, segons deia, havien aconseguit que el motor que mogués els cervells raquítics del món no fos els diners, l’egoisme o el poder, sinó una vanitat d’estar per casa desmesurada i un narcisisme abstret.


La Vanguardia

dilluns, 5 de setembre del 2022