La felicitat no va en Lamborghini
L’entrevista que Carlos Alcaraz va concedir a aquest diari després de guanyar el US Open incloïa una definició del seu concepte de felicitat que era tota una lliçó de vida: “On em sento realment feliç és quan estic amb cinc o sis amics parlant tranquil·lament en un banc, rient i explicant-nos històries”. Als 19 anys, amb la premsa mundial posant-lo pels núvols, amb Nova York rendida als seus peus, el que més desitja Alcaraz és arribar a casa, xerrar amb la seva penya i sentir-se un noi de la seva edat. No sol ser habitual aquesta naturalitat i menys encara entre els esportistes d’elit. “Soc un noi molt bàsic”, reconeix. Sense ànim de comparar, el Kun Agüero, poc després d’arribar al Manchester City fa deu anys, es va comprar un Lamborghini Aventador, que val mig milió d’euros i arriba als 350 quilòmetres per hora. Amb el temps declararia: “No sé per quina merda em vaig comprar un Lamborghini, amb què no vaig fer ni 1.200 quilòmetres en cinc anys. Va ser un disbarat”. Segurament el va adquirir perquè el món veiés que era un jove poderós, perquè va pensar que la felicitat havia de ser que el planeta el reconegués conduint l’esportiu més espaterrant. I no és això.
L’escriptor turc Orhan Pamuk,
quan va rebre el premi Nobel de Literatura el 2006, va pronunciar un discurs titulat La maleta del pare, on va parlar de la felicitat: “En realitat, estava enutjat amb el meu pare perquè no havia portat una vida com la meva, perquè no s’havia barallat mai amb la seva esposa i perquè s’havia passat la vida rient feliçment amb els amics que estimava. Fins que un dia vaig descobrir que no estava enutjat, sinó gelós. I llavors em vaig preguntar amb la meva veu desdenyosa de rondinaire: què diantre és la felicitat?”.
Es pot dir que Alcaraz és capaç de gaudir d’una vida d’èxit com la de Pamuk, sense renunciar al contacte amb la gent més propera, amb qui es diverteix i se sent bé, com feia el pare de l’escriptor. Cosa que no és fàcil, i tant de bo que pugui mantenir aquest equilibri molts anys o tota una vida. Ja ho va escriure l’economista tailandès Sauwalak Kittiprapas: “Mentre busquem la felicitat a l’exterior, acabem descobrint que la felicitat real es troba al nostre interior”. Tota una brúixola per no perdre’s.
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada