LLIBRE-LIBRO-BOOK

 

Càpsules de vídeo sobre Tirant lo blanc i els orígens de la narrativa medieval.

CONTEXTUALITZACIÓ

https://www.tramslit.com/project/tirant-lo-blanc-joanot-martorell-contextualitzacio/

ORÍGENS DE LA NARRATIVA MEDIEVAL

https://www.tramslit.com/project/la-literatura-cavalleresca-1-2/

La Ciudad de Vapor. Lectura homenaje a Carlos Ruiz Zafón.

 En 2º de la ESO leísteis el Príncipe de la Niebla de Carlos Ruiz Zafón. Hoy se publica este libro de cuentos después de su muerte. En homenaje a su autor, leeremos una de las historias de La Ciudad de Vapor: La mujer de vapor

Carlos Ruiz Zafón

La mujer de vapor

Nunca se lo confesé a nadie, pero conseguí el piso de puro milagro. Laura, que tenía besar de tango, trabajaba de secretaria para el administrador de fincas del primero segunda. La conocí una noche de julio en que el cielo ardía de vapor y desesperación. Yo dormía a la intemperie, en un banco de la plaza, cuando me despertó el roce de unos labios. «¿Necesitas un sitio para quedarte?» Laura me condujo hasta el portal. El edificio era uno de esos mausoleos verticales que embrujan la ciudad vieja, un laberinto de gárgolas y remiendos sobre cuyo atrio se leía 1866. La seguí escaleras arriba, casi a tientas. A nuestro paso, el edificio crujía como los barcos viejos. Laura no me preguntó por nóminas ni referencias. Mejor, porque en la cárcel no te dan ni unas ni otras. El ático era del tamaño de mi celda, una estancia suspendida en la tundra de tejados. «Me lo quedo», dije. A decir verdad, después de tres años en prisión, había perdido el sentido del olfato, y lo de las voces que transpiraban por los muros no era novedad. Laura subía casi todas las noches. Su piel fría y su aliento de niebla eran lo único que no quemaba de aquel verano infernal. Al amanecer, Laura se perdía escaleras abajo, en silencio. Durante el día yo aprovechaba para dormitar. Los vecinos de la escalera tenían esa amabilidad mansa que confiere la miseria. Conté seis familias, todas con niños y viejos que olían a hollín y a tierra removida. Mi favorito era don Florián, que vivía justo debajo y pintaba muñecas por encargo. Pasé semanas sin salir del edificio. Las arañas trazaban arabescos en mi puerta. Doña Luisa, la del tercero, siempre me subía algo de comer. Don Florián me prestaba revistas viejas y me retaba a partidas de dominó. Los críos de la escalera me invitaban a jugar al escondite. Por primera vez en mi vida me sentía bienvenido, casi querido. A medianoche, Laura traía sus diecinueve años envueltos en seda blanca y se dejaba hacer como si fuera la última vez. La amaba hasta el alba, saciándome en su cuerpo de cuanto la vida me había robado. Luego yo soñaba en blanco y negro, como los perros y los malditos. Incluso a los despojos de la vida como yo se les concede un asomo de felicidad en este mundo. Aquel verano fue el mío. Cuando llegaron los del ayuntamiento a finales de agosto los tomé por policías. El ingeniero de derribos me dijo que él no tenía nada contra los okupas, pero que, sintiéndolo mucho, iban a dinamitar el edificio. «Debe de haber un error», dije. Todos los capítulos de mi vida empiezan con esa frase. Corrí escaleras abajo hasta el despacho del administrador de fincas para buscar a Laura. Cuanto había era una percha y medio palmo de polvo. Subí a casa de don Florián. Cincuenta muñecas sin ojos se pudrían en las tinieblas. Recorrí el edificio en busca de algún vecino. Pasillos de silencio se apilaban debajo de escombros. «Esta finca está clausurada desde 1939, joven —me informó el ingeniero—. La bomba que mató a los ocupantes dañó la estructura sin remedio.» Tuvimos unas palabras. Creo que lo empujé escaleras abajo. Esta vez, el juez se despachó a gusto. Los antiguos compañeros me habían guardado la litera: «Total, siempre vuelves.» Hernán, el de la biblioteca, me encontró el recorte con la noticia del bombardeo. En la foto, los cuerpos están alineados en cajas de pino, desfigurados por la metralla pero reconocibles. Un sudario de sangre se esparce sobre los adoquines. Laura viste de blanco, las manos sobre el pecho abierto. Han pasado ya dos años, pero en la cárcel se vive o se muere de recuerdos. Los guardias de la prisión se creen muy listos, pero ella sabe burlar los controles. A medianoche, sus labios me despiertan. Me trae recuerdos de don Florián y los demás. «Me querrás siempre, ¿verdad?», pregunta mi Laura. Y yo le digo que sí.

Descargar PDF

¡Compártelo!

Tirant lo Blanc i la Celestina

 

La vella alcavota La Celestina, intenta d’aconseguir Areúsa per a Pármeno. I, com a mitjancera que és, es disposa a preparar la noia per a l’amant. Pármeno està escoltant tota l’escena a baix de l’habitació on transcorren els fets. La Celestina Fernando de Rojas s. XV

“CELESTINA: ¡Bendígate Dios y señor san Miguel, ángel! ¡Y qué gorda y fresca estás! ¡Qué pechos y qué gentileza! Por hermosa te tenía hasta ahora, viendo lo que todos podían ver, pero ahora te digo que no hay en la ciudad tres cuerpos tales como el tuyo, en cuanto yo conozco. No parece que hayas quince años. ¡Oh quién fuera hombre y tanta parte alcanzara de ti para gozar tal vista! Por Dios, pecado ganas en no dar parte de estas gracias a todos los que bien te quieren. Que no te las dio Dios para que pasasen en balde el frescor de tu juventud, debajo de seis dobles de paño y lienzo. Cata que no seas avarienta de lo que poco te costó, no atesores tu gentileza, pues en de su natura tan comunicable como el dinero. No seas el perro del hortelano. Y pues tú no puedes de ti propia gozar, goce quien puede, que no creas que en balde fuiste criada. Que cuando nace ella nace él, y cuando él, ella. (…) Mira que es pecado fatigar y dar pena a los hombres pudiéndoles remediar” 

Text: Edició de Dorothi S.Severin, amb grafia actualitzada  per Isabel Grifoll)

1.- Contrasta aquest fragment amb un dels episodis amorosos de Tirant lo Blanc. Digues de quin episodi es tracta i en quin punt de la trama de la novel·la s'esdevé. 

2.- Què tenen en comú o de diferent, els dos episodies (La Celestina i el de Tirant lo Blanc) a nivell d’escenografia i de personatges que protagonitzen l’escena?

Tirant lo Blanc, més que una novel·la

 Hem anat etiquetant Tirant lo Blanc, com a novel·la total, novel.la pragmàtica, novel·la utòpica, una falsa crònica i una novel·la moderna. I han estat diverses les veus de crítics literaris que ens han portat a aquesta llarga definició de la novel.la de Martorell: Mario Vargas Llosa, Albert Hauf, Martí de Riquer...Amb tot, podem afegir-hi la de Dámaso Alonso que completaria aquesta llarga definició:

Anàlisi d'aquests elements moderns de la novel·la, amb què es posen de manifest l'esperit burgès, el gust pels plaers, la ironia i l'escepticisme: el positivisme científic en la precisa descripció de determinades escenes (les d'estratègia militar, la ficció de la Viuda Reposada amb els miralls); el realisme vitalista que traspua per tot (la versemblança); el naturalisme de les descripcions; la imatge de la vida quotidiana; la immoralitat i obscenitat d'alguns fragments (que és, senzillament, una manifestació més del vitalisme); el llenguatge directe i quotidià d'alguns personatges.

*Totes aquestes consideracions es fan tenint com a punt de referència la Celestina i el Quijote.

   Tot i així, Lola Badia, ens diu el següent en aquest article: "El Tirant, la tradició i la moral", a L. Badia, Tradició i modernitat als segles XIV i XV. 

L'article que assenyala com es llegia la novel·la a finals del segle XV, tenint en compte que en els primers anys de la impremta incunable no es feien distincions entre la literatura d'entreteniment i la literatura didàctica: el format de la primera edició del Tirant i les primeres paraules del pròleg podien fer pensar perfectament en una obra de devoció.

La novel·la era llegida al XV com un compendi de tots els sabers (precisament en aquells fragments estilísticament menys digeribles per al públic de finals del segle XX). Martorell usa textos d'autors anteriors a ell (Petrarca, per ex.) per transmetre el saber als seus contemporanis, i aquest és el sentit que cal donar a la traducció de què parla Martorell en el seu pròleg.

S'esmenta la importància del model de versemblança, heretat de les cròniques, i es valora el paper de les poètiques ficcions al segle XV.

En definitiva, el Tirant no és cap novel·la moderna, sinó un llibre de la segona meitat del segle XV, que barreja aventures cavalleresques, guerres i accidentats idil·lis amorosos amb una considerable dosi d'informació suplementària de caràcter moral i ideològic profusament adherida als llocs comuns d'època.

  Partint, doncs, d'aquesta definició, compara els dos punts de vista sobre la modernitat de Tirant lo Blanc, la visio de Dámaso Alonso i Albert Hauf i la de Lola Badia. 

Dámaso Alonso fou un literat i reconegut filòleg. Premi Cervantes 

Lola Badia: és una filòloga i medievalista catalana. Premi Nacional de Cultura 

Albert Hauf és un filòleg, historiador de la literatura i crític literari mallorquí.

Mario Vargas Llosa és un novel·lista, articulista, assagista i polític peruà.  Premi Nobel de Literatura, Premi Cervantes

Martí de Riquer escriptor, filòleg i destacat i reconegut medievalista. Diversos Premis a nivell internacional i nacional. 

El reino de los cielos y Jerusalema (Challenge)

Para introducirnos en el significado, el contenido  y la importancia de la épica medieval, hemos visualizado la película El reino de los Cielos de Ridley Scott (2005).

 Cuando la estábamos visualizando he pensado en el Challenge #Jerusalema, he buscado la letra y el significado, os lo comparto para que comprobéis si tiene relación con el mensaje que transmite la película. 

- La literatura es vida- 

Significado de 'Jerusalema' 

La canción de Master KG en colaboración con Nomcebo es un himno de esperanza de los cinco continentes para unir fuerzas y vencer a la pandemia del coronavirus. Asimismo, la letra habla de Jerusalén como la ciudad celestial en la que estar en comunión con Dios.

El tema gospel/afro-house, que vio la luz a finales de 2019 pero no alcanzó el éxito hasta marzo, es un himno místico en el que se habla de la ciudad israelí como un hogar fraternal para todo el mundo y en el que mantener la fe y la esperanza. De ahí vienen algunos versos de la canción como "Jerusalén es mi hogar; sálvame; se fue conmigo, no me dejes aquí". "Mi lugar no está aquí, mi reino no está aquí" son otros. 

 Y por supuesto aquí tenéis el vídeo viral :

Y aquí os dejo el documento de referencia con las pautas para escribir la crítica de la película: (De 200 a 220 palabras en el portafolio de escritura)

https://drive.google.com/file/d/1NLLQdztjvQRxl_wruyPO3JwjRADDs7t1/view?usp=sharing

Audiolectura de l'Episodi de la calça brodada- capítol 189

 

Tirant lo Blanc, sexe, drogues i rock & roll- Article de La Vanguardia 1 nov 2020

 “Al ‘Tirant’ hi ha sexe, drogues i r&r” “Em sento molt en sintonia amb aquesta proposta perquè la paraula ‘clàssic’ està molt carregada de solemnitat i intimida a més d’un lector”, afirma Serra On deia “Car dien en Calàbria que molt parlar nou, i molt gratar cou”, ara hi diu “Tal com deien a Calàbria, més val dir prou, que molt parlar cou” “Em sento molt en sintonia amb aquesta proposta perquè la paraula ‘clàssic’ està molt carregada de solemnitat i intimida a més d’un lector”, afirma Serra On deia “Car dien en Calàbria que molt parlar nou, i molt gratar cou”, ara hi diu “Tal com deien a Calàbria, més val dir prou, que molt parlar cou” 

Magí Camps

Al Tirant lo Blanc hi ha sexe, drogues i rock & roll”. Amb aquesta frase, que és tot un lema, l’escriptor i enigmista Màrius Serra explica a La Vanguardia els detalls de “l’obra titànica” que ha bastit durant els dos últims anys: versionar en català actual la novel·la completa de Joanot Martorell. “Dos anys i un confinament”, especifica.

Com passa en totes les cultures modernes, els clàssics són ver­sionats en la llengua actual. “M’estimo més parlar de ‘català actual’ que no de ‘català modern’, perquè modern està molt con­notat –explica Serra–. El projecte va ser una proposta de l’editorial Proa i és l’última cosa que m’hauria imaginat que algú em proposaria”.

Dit i fet, l’escriptor va rellegir Tirant lo Blanc, la novel·la ca­valleresca que va escriure Joanot Martorell i que es va publicar per primera vegada a València l’any 1490. “Amb motiu del cinquè centenari, al 1990 la vam treballar amb Jaume Fuster, i ara l’he rellegida mirant com l’hauria de fer en català actual”.

Serra és un ferm defensor d’aquesta actualització, que abasta la novel·la completa: “Em sento molt en sintonia amb aquesta proposta perquè la paraula clàssic està molt carregada de solemnitat i intimida més d’un lector. Rellegint-lo i adaptant-lo, he descobert tota la força d’un clàssic, que en aquest cas conté sexe, drogues i rock and roll”.

I en detalla la metàfora: “El ­sexe hi és present i té un punt d’atreviment, d’entrar a les alcoves, que és molt llaminer, desenfadat i profund alhora. Hi ha droga, que és tot allò que enganxa, com la lluita pel poder, com lluitar per ser el primer cavaller, primus inter pares. Avui els nostres herois són de l’àmbit de l’esport, i les seves drogues són la velocitat en les motos, o la fama en el futbol, per exemple. Tot això també hi és, al Tirant. I el rock and roll és la geopolítica. Constantinoble és el centre del món i Joanot Martorell escriu una ucronia perquè els bons, els cristians, guanyen. És un desig de reescriure la història per poder dir que el cristianisme ha guanyat”.

Pel que fa a la llengua, Serra confessa que el que més li ha costat és la part més medieval: “No només pels referents que avui ja no es coneixen; també m’ha estat difícil adaptar al català actual les lletres de batalla i les converses cortesanes, que són completament encartonades. És molt difícil de dir al segle XXI tot aquest llenguatge de l’època que era el que avui coneixem com políticament correcte. En canvi, el llenguatge políticament incorrecte és sensacional, és molt llaminer, sobretot en l’àmbit de les dones. El personatge de Plaerdemavida és un caramelet”.

L’escriptor posa alguns exemples d’expressions i refranys que ha actualitzat. On deia “Santa Maria val!”, ara hi diu “Maria Santíssima!”. On deia “Car dien en Calàbria que molt parlar nou, i molt gratar cou”, ara hi diu “Tal com deien a Calàbria, més val dir prou, que molt parlar cou”.

També explica que ha canviat la paraula arnès per armadura: “La paraula arnès està molt connotada avui perquè en molts esports es fa servir un arnès. Si dius armadura, la gent pensa en l’edat mitjana; si dius arnès , no. I això que l’estudi de Martí de Riquer es titula L’arnès del cavaller , un ­llibre que he fet servir molt en aquesta adaptació”.

Serra afegeix que també ha ­actualitzat els noms de lloc, i que per fer això s’ha emmirallat en la versió anglesa de David H. Rosenthal, en què tots els topònims estan adaptats al nom actual. Així, Contestinoble, Conterburi, Cló­cestre i Bétafort, ara són Constantinoble, Canterbury, Glou­cester i Bedford. I Guillem de Varoïc ara és Guillem de Warwick. “Soc conscient que això pot sorprendre algun gran coneixedor del Tirant, però tot està justificat i és congruent”, puntualitza.

L’autor de l’actualització exposa dues raons que poden ajudar a acostar aquesta versió al lector actual: “La primera és que no els intimidarà el registre de la llengua, que he volgut que sigui tan rica com l’original, però en català contemporani. La segona són els itineraris. Hi he marcat quatre camins per al lector que s’hi vulgui acostar parcialment”.

Els quatre itineraris són: el Tirant essencial (58% del llibre), els episodis amorosos (19%), els bèl·lics (20%) i una selecció de nou capítols que funciona com un llibre de contes. “Aquest últim és un tastet de nou capítols que poden empènyer el lector a llegir-lo tot”, apunta.

“La llengua actual converteix allò que és matèria d’estudi, les versions crítiques, en matèria de plaer, perquè ve molt de gust llegir-lo. Hem de perdre la por dels clàssics; en totes les cultures hi ha actualitzacions. Això mateix busquem en català”, conclou.

Màrius Serra (Barcelona, 1963) té una dilatada carrera en l’àmbit de la llengua. Llicenciat en Filologia Anglesa i membre de la Secció Filològica de l’IEC, és novel·lista (Quiet , La novel·la de Sant Jordi ...), enigmista (elabora des del 1990, com a successor de Tísner, els mots encreuats en català de La Vanguardia, i ha creat nombrosos jocs al voltant de la paraula amb Verbàlia) i ha traduït obres de l’anglès al català (Tom Sharpe, Groucho i Chico Marx, Tom Stoppard...).

Amb l’editorial Proa, ha triat un capítol de la seva versió de Tirant lo Blanc en català actual perquè els nostres lectors el puguin llegir per avançat (el 4 de novembre a les llibreries). El capítol 233 narra el moment que Plaerdemavida porta Tirant al llit de Carmesina...

‘TIRANT LO BLANC’
Llegiu el capítol 233 al web👇 

https://www.lavanguardia.com/cultura/20201101/4960130713/tirant-lo-blanc-marius-serra-catala-actual.html

Preguntes sobre l'article:

1.- Explica el sentit que pren el títol de l'article: Tirant lo Blanc, drogues, sexe i rock and roll

2.- Per què Màrius Serra prefereix dir que ha fet "una versió en català actual" més que dir "una versió en català modern"?

3.- Explica un dels obstacles amb els quals s'ha trobat Màrius Serra en el seu projecte d'actualització de l'obra. Concreta, també, com el resol. 

4.- Quina estratègia estructural utilitza l'autor per tal d'acostar Tirant lo Blanc als lectors d'avui?