diumenge, 15 de novembre de 2020

Tirant lo Blanc, més que una novel·la

 Hem anat etiquetant Tirant lo Blanc, com a novel·la total, novel.la pragmàtica, novel·la utòpica, una falsa crònica i una novel·la moderna. I han estat diverses les veus de crítics literaris que ens han portat a aquesta llarga definició de la novel.la de Martorell: Mario Vargas Llosa, Albert Hauf, Martí de Riquer...Amb tot, podem afegir-hi la de Dámaso Alonso que completaria aquesta llarga definició:

Anàlisi d'aquests elements moderns de la novel·la, amb què es posen de manifest l'esperit burgès, el gust pels plaers, la ironia i l'escepticisme: el positivisme científic en la precisa descripció de determinades escenes (les d'estratègia militar, la ficció de la Viuda Reposada amb els miralls); el realisme vitalista que traspua per tot (la versemblança); el naturalisme de les descripcions; la imatge de la vida quotidiana; la immoralitat i obscenitat d'alguns fragments (que és, senzillament, una manifestació més del vitalisme); el llenguatge directe i quotidià d'alguns personatges.

*Totes aquestes consideracions es fan tenint com a punt de referència la Celestina i el Quijote.

   Tot i així, Lola Badia, ens diu el següent en aquest article: "El Tirant, la tradició i la moral", a L. Badia, Tradició i modernitat als segles XIV i XV. 

L'article que assenyala com es llegia la novel·la a finals del segle XV, tenint en compte que en els primers anys de la impremta incunable no es feien distincions entre la literatura d'entreteniment i la literatura didàctica: el format de la primera edició del Tirant i les primeres paraules del pròleg podien fer pensar perfectament en una obra de devoció.

La novel·la era llegida al XV com un compendi de tots els sabers (precisament en aquells fragments estilísticament menys digeribles per al públic de finals del segle XX). Martorell usa textos d'autors anteriors a ell (Petrarca, per ex.) per transmetre el saber als seus contemporanis, i aquest és el sentit que cal donar a la traducció de què parla Martorell en el seu pròleg.

S'esmenta la importància del model de versemblança, heretat de les cròniques, i es valora el paper de les poètiques ficcions al segle XV.

En definitiva, el Tirant no és cap novel·la moderna, sinó un llibre de la segona meitat del segle XV, que barreja aventures cavalleresques, guerres i accidentats idil·lis amorosos amb una considerable dosi d'informació suplementària de caràcter moral i ideològic profusament adherida als llocs comuns d'època.

  Partint, doncs, d'aquesta definició, compara els dos punts de vista sobre la modernitat de Tirant lo Blanc, la visio de Dámaso Alonso i Albert Hauf i la de Lola Badia. 

Dámaso Alonso fou un literat i reconegut filòleg. Premi Cervantes 

Lola Badiaés una filòloga i medievalista catalana. Premi Nacional de Cultura 

Albert Hauf és un filòleg, historiador de la literatura i crític literari mallorquí.

Mario Vargas Llosa és un novel·lista, articulista, assagista i polític peruà.  Premi Nobel de LiteraturaPremi Cervantes

Martí de Riquer escriptor, filòleg i destacat i reconegut medievalista. Diversos Premis a nivell internacional i nacional. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada