La Roser Rovira, exalumna de l'escola i resident a Boston, ens va fer arribar una narració, MIQUEL, en tres formats: text escrit, còmic i àudio.
A classe, l’hem llegit i respost a unes preguntes sobre el context i l’argument per tal assegurar-ne la comprensió. N’hem fet la correcció i el comentari en veu alta.
Després, mitjançant una Jamboard (pissarra interactiva), hem formulat preguntes adreçades a l’autora sobre el format, el procés de creació, la temàtica i li hem demanat consells per escriure bé.
Projecte Magrana stMdeLiteraturaAntiga de la Lia de 4t D
La Lia ha llegit i revisat la poesia xinesa antiga a partir d'un llibre bilingüe. Ha escollit dues poesies i les ha llegit i gravat en català i en xinès. A més, ha creat un llibre d'artista i ha enregistrat la presentació en un vídeo.
Vegeu aquí la presentació i podeu fer clic per sentir i llegir els poemes en xinès i català
"L'escriptorNoah Gordon, autor del best-sellerEl metge, ha mort aquest dilluns, segons ha anunciat la seva família des de la pàgina web oficial.
“Amb gran tristesa la família Noah Gordon anuncia que Noah ha mort el 22 de novembre de 2021 en la privacitat de la seva llar”, lamenta la família, que afegeix que l'escriptor recentment havia complert noranta-cinc anys. “Deixa un buit tremend i la seva memòria serà una benedicció per a la seva estimada família que l'apreciava. La vida i el treball de Noah han tocat les vides de milions de lectors a tot el món. El seu treball continuarà viu”, anuncia la pàgina web.
Noah Gordon
L'escriptor, nascut als Estats Units, va iniciar amb la seva novel·la El metge -amb la qual va collir l'èxit internacional- la saga protagonitzada per la família Cole, a la qual li van seguir els títols 'Xaman' i 'La doctora Cole'.
El Metge'
El metge va vendre 10.000 còpies de tapa dura als Estats Units, un llançament desastrós per a una novel·la comercial. I em va trencar el cor”. Publicat en 1986, El metge és el primer lliurament de l'anomenada Trilogia de Cole en la qual se segueixen els passos de Robert Jeremy Cole des de la seva infantesa en el segle XI a Anglaterra, a través d'Europa fins a una escola de Medicina àrab en Ispahan, Pèrsia, on estudia amb el metge immortal Avicena. Recentment, s'havia produït un musical sobre “El metge”, que compta amb la direcció artística d'Ignasi Vidal. És un musical creat per Iván Macías i Félix Amador.
La seva producció literària ha estat premiada en països europeus, com Alemanya, Itàlia i Espanya, a més del reconeixement als Estats Units. L'escriptor vivia amb la seva esposa Lorraine en Brookline, comtat de Norfolk, Massachusetts."
Aquesta setmana a twitter l'Editorial Barcino ens ha fet un recordatori de la data de publicació de Tirant lo Blanc 20 de novembre de 1490 i ho celebra amb una nova edició de l'obra de Martorell.
El món és una mica millor, o menys dolent, des que els Estats Units va tornar dijous a l'Iraq una de les peces més importants del seu patrimoni i la seva memòria, paradigma de la plaga que són els saquejos i el tràfic il·legal d'obres d'art: la Taula de Gilgamesh , una placa d'argila de 3.500 anys on està escrita en sumeri una de les epopeies més antigues de la història, al seu torn origen d'alguns episodis de la Bíblia. És una de les primeres obres literàries del món. Compta els somnis aventurers i existencials de què segons la llegenda va ser semidéu i rei de la ciutat mesopotàmica d'Uruk fa 5.000anys.
La tauleta va ser robada durant els saquejos dels museus de l'Iraq en la Guerra de l'Golf, fa 30 anys. Traficants i col·leccionistes, alguns d'ells tinguts per respectables experts i empresaris, van protagonitzar una segona i menys gloriosa epopeia amb l'obra -una epopeia més aviat comercial-, a través de Londres, Princeton, Oklahoma City, Nova York i Washington. Fins que al 2019 la petita placa rogenca, de 15 per 13 centímetres, va ser trobada i identificada al Museu de la Bíblia de Washington, institució dels evangèlics situada a uns centenars de metres de l'Capitoli. La família Green, propietària de la cadena Hobby Lobby i gran benefactora d'aquest museu, l'hi havia donat després de la seva compra en subhasta per 1,6 milions d'euros.
Tornar la taula a l'Iraq és retornar-li un element essencial per a la seva ànima com a nació, una de les més antigues de l'món "
Audrey AzoulayDirectora general de la Unesco
La devolució de la Taula de Gilgamesh a l'Iraq es va formalitzar en un acte solemne celebrat en una auditori de l'Institut Smithsonian de la capital nord-americana, sota patrocini de la Unesco. "Tornar la taula a l'Iraq és retornar-li un element essencial per a la seva ànima com a nació, una de les més antigues de l'món", va dir la directora general de l'organització cultural de l'ONU, Audrey Azoulay.
La restitució d'aquesta obra ve precedida per la d'altres 17.000 objectes procedents de la mateixa país i saquejats "en els últims decennis", objectes localitzats en temps recents i repatriats pel Govern dels EUA a l'Iraq el juliol passat.
Són bones notícies de batalles victorioses en una fosca guerra que les màfies de l' trànsit d'art li vénen guanyant a el món civilitzat des de temps immemorials. El negoci mou uns 10.000 milions d'euros a l'any, i sovint serveix per finançar el terrorisme. Les obres robades formen a més un enorme Museu invisible que, segons l'autor de l'llibre així titulat, Nathaniel Herzberg, és també el museu més gran de tots. No és per tant estrany que el comerç il·legal d'art estigui considerat com un dels cavalls de l'Apocalipsi per al patrimoni cultural, juntament amb els desastres naturals, el canvi climàtic i els conflictes armats.
Escultura sumèria que també serà restituïda
EFE
La devolució de la Taula de Gilgamesh es va escenificar a el més alt nivell. A més de la directora de la Unesco, van participar el ministre de Cultura de l'Iraq, Hassan Nadhem, i el fiscal en cap d'investigació criminal de el Departament de Justícia, Kenneth Polite.
Enkidu va dir que, amb recuperacions de patrimoni com aquesta, el seu país "està marcant un camí per al món civilitzat". I el fiscal Polite va evidenciar la seva alegria després de llargs anys d'investigacions: "Aquesta sí que és una història de proporcions èpiques", va dir.
La peça va desaparèixer durant la guerra de l'Golf el 1991, treure el cap a Londres en 2001 i va arribar a EUA el 2007
Tal com va recordar el fiscal, la tauleta va aparèixer primer fa 20 anys, a Londres; en concret al terra de l'apartament d'un venedor d'antiguitats jordà. Un comerciant nord-americà la va comprar el 2003 dins d'un lot per 50.000 dòlars, i ja en el 2007 uns traficants d'art la van introduir als Estats Units. Una gran casa de subhastes es va fer amb ella i, el 2014, se la va vendre per 1,6 bilions de dòlars als Green. D'aquí va passar a el Museu de la Bíblia. L'empresa dels compradors va haver de pagar una multa de 3 milions, a més de garantir la devolució de la peça i altres objectes de contraban. No els va sortir car.
‘Cartells de la vida moderna’, a CaixaForum Sevilla, mostra els inicis de la modernitat
Teresa Sesé
El cartell és l’expressió gràfica de l’art del nostre temps que no hi cap als museus, ni a les esglésies, ni a les cases particulars i envaeix la via pública convertint els llocs d’anunci en exposició permanent des de la qual més d’una obra mestra es disputa la mirada del transeünt. És l’art de la plena llum, l’art del carrer, franc, intel·ligible per tothom”, va escriure el dissenyador, pintor, grafista i col·leccionista Alexandre de Riquer (1856-1920), a propòsit de la revolució creativa que va significar la primera publicitat de masses i la batalla campal en què es van embarcar els artistes per destacar uns sobre altres i fer-se sentir a través d’un nou llenguatge que parlava a tots els ciutadans de la mateixa manera. En plena voràgine del canvi de segle, “les ciutats es van omplir de ‘crits enganxats a la paret’, i els creadors van fer servir tots els mitjans d’expressió que tenien a l’abast per convèncer i seduir”, diu l’historiador Ricard Bru, comissari de l’exposició Carteles de la vida moderna. Los orígenes del cartel publicitario, que inaugura la nova temporada de CaixaForum Sevilla i que viatjarà, després, a Lleida, Tarragona i Girona.
La mostra ha estat organitzada conjuntament amb el MNAC, que té la col·lecció de cartells més gran d’entre segles que hi ha a Espanya i dels fons del qual procedeixen bona part de les 138 peces que s’exposen a Sevilla. La majoria van ser atresorades pel mateix Alexandre de Riquer (1856-1920), també cartellista, que, a més de teoritzar sobre l’impacte de la publicitat en la vida urbana, va concebre la seva col·lecció com un estímul per a les seves creacions. I per Lluís Plandiura (1882-1956), eixerit industrial del sucre que el 1903, amb només 21 anys, va vendre al museu la seva col·lecció per la gens menyspreable quantitat de mil pessetes. “Amb només 17 anys va començar a col·leccionar pel mètode de l’intercanvi amb altres artistes; s’hi relaciona, els escriu cartes, i fins i tot els promet que, a canvi dels cartells, els regalarà obres de Casas o Rusiñol, cosa que no va fer mai”, recorda Francesc Quilez, conservador en cap del Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC.
A les parets de CaixaForum, com si es tractés d’una plaça pública, pengen exemplars magnífics de Jules Chéret, Toulouse-Lautrec, Alphonse-Marie Mucha, Théophile A. Steinlen, Adolf Hohenstein, Ramon Casas, Antoni Utrillo, Joaquín Sorolla o Picasso, que es va presentar, sense tenir gaire sort, a diversos concursos, “però aquesta no és una exposició sobre artistes sinó sobre un època accelerada, l’inici de la modernitat, de la qual els cartells són un fidel reflex, un mirall de la societat del canvi de segle”, diu Bru. L’arribada de la revolució industrial va portar a les grans ciutats una nova manera de viure íntimament relacionats amb el luxe i els plaers de la vida: l’inici de l’estiueig i dels viatges amb vaixell, que prometen una nova vida a l’altre costat de l’Atlàntic; dones de l’alta societat que fumen o xarrupen begudes alcohòliques; el lleure nocturn; l’interès pels productes de bellesa i les cures del cos; la moda, els llibres, els vehicles d’automoció o la prostitució.
És el moment en què la dona comença a ser utilitzada amb finalitats publicitàries. És una musa i també un objecte que serveix tant per vendre petroli com per anunciar begudes escumoses, com el sensualment explosiu que va dissenyar Utrillo per a Champán Mercier, o per avisar dels perills de la sífilis, com el que va fer Casas per encàrrec del Sanatori per a sifilítics del doctor Abreu en què la protagonista, despentinada i d’aspecte malaltís, porta un mantó de Manila amb una S a l’esquena que recorda la forma d’una serp. Casas és també l’autor del famós Anís del Mono (Mono y mona), l’èxit del qual donen fe la col·lecció d’ampolles del col·leccionista Marc Martí –un altre dels prestadors de l’exposició– en què es poden veure clònics com Anís del Topo, del Lorito, del Tigre, Anís Cebra, Orangutan o del Pavo.
Cartells de la vida moderna mostra també com la tècnica litogràfica va permetre grans tirades en color i en gran format, s’atura en l’enorme influència que van exercir les estampes japoneses i recorda l’interès que el nou llenguatge va despertar a la Barcelona de l’època, amb exposicions pioneres a Espanya a la sala Parés i a la d’exposicions de La Vanguardia , o l’organització de concursos per anunciar tot tipus de productes i que van mobilitzar desenes d’artistes. Una bona prova d’això és que el que va organitzar el 1901 la marca argentina Cigarrillos París estava dotat amb 10.000. Es van presentar 555 projectes i el va guanyar l’italià Aleardo Villa. La mostra ha permès restaurar 56 cartells, alguns de mai exhibits: El Pueblo. Diario republicano de Valencia (1900), l’únic que va fer Sorolla i del qual no es coneixen altres exemplars.
Com un meteorit lluminós creuo el cel, desbocada, capa a capa va cremant tota la meva cuirassa
Com ganivets esmolats com la més àgil espasa capa a capa va cremant tota la meva cuirassa
Al-cel-sóc estela de llum espant metàllic que fulgura cada vegada més avall, ai, i no sé com demanar ajuda! ara tan tova i abans tan dura perdo la meva armadura i l'abraço tan fort com puc com si fos la teva cintura
Peça a peça, pètals vençuts un per cada veritat absoluta un per cada certesa total cap que freni la clara caiguda
Cada capa de l'atmosfera em va deixant més i més nua i potser vaig més lleugera però la pena es tan severa...
cada capa de l'atmosfera em va deixant més i més nua i potser vaig més lleugera però la pena és tan severa que l'arrossego com una cua
Busco una ombra d'esperança vull un canvi de partitura vull cantar una aliança vull canviar la llei futura ara tan tendra i abans tan dura perdo la meva armadura i l'abraço tan fort com puc com si fos la teva cintura
El 27è premi Cerverí a millor lletra de cançó ha estat per a Maria Arnal per 'Meteorit ferit', un dels temes que formen part de 'Clamor', el darrer treball de Maria Arnal i Marcel Bagés. Aquest premi, organitzat conjuntament per la Fundació Prudenci Bertrana i Catalunya Ràdio amb la col·laboració de la revista Enderrock, reconeix la millor lletra original editada en el sector discogràfic durant el darrer any. Un jurat fa una primera tria però finalment es decideix el guanyador per votació popular.
"Com un meteorit lluminós creuo el cel, desbocada, capa a capa va cremant tota la meva cuirassa", comença la cançó de Maria Arnal. L'autora ha explicat que quan va escriure la lletra era més llarga però va decidir eliminar algunes estrofes per deixar aquest meteorit "flotant" i que cadascú pogués interpretar-ne el final: "Si aconseguir deixar enrere aquestes cuirasses creuant el cel i, per tant, transformar-se en la seva mateixa vulnerabilitat o si, per contra, no és capaç de fer-ho i aleshores s'estampa i destrueix".
De fet, 'Meteorit ferit' és una cançó que parla de la vulnerabilitat, dels canvis profunds i de les revelacions. Maria Arnal ha explicat que el premi li fa especial il·lusió perquè acaba "relligant" la seva faceta postadolescent, amb una gran passió per la literatura, amb l'actual, amb el mateix amor per la lectura però amb la música com a "passió més desbordada": "És divertit el retrobament".
Darrere de la lletra, l'autora hi situa la influència de dos autors: Mercè Rodoreda i Jacint Verdaguer. Maria Arnal també ha subratllat que és un "honor" que el públic l'hagi escollit en la votació popular: "Que la gent es faci seves les cançons és una mica l'ànima i la passió dels músics, que les nostres cançons arribin a la gent i les habitin perquè també poden ser llocs on retrobar-se amb paraules, amb emocions i amb moments concrets de la nostra vida que ens fan com d'àncores molt poderoses".
