Homer, una dona? Ja s’ho han plantejat diversos estudiosos sobretot per l’Odissea on la dona té un protagonisme molt més significatiu que a la Ilíada. Robert Graves va escriure La filla d’Homer on Nausica és qui relata la història d’Ulisses, #stMdOdissea
Fragment de la novel·la:
La filla d'Homer de Robert Graves: “En alterar la trama del Retorn d’Ulisses fent que els meus pretendents (...)servissin d’amants de Penèlope, em vaig haver de protegir d’un possible escàndol. ¿Què passava si algú reconeixi la història i suposava que jo Nausica la irreprotxable, m’havia comportat com una prostituta (...), mentre el pare era fora? De manera que, segons el meu poema, Penèlope s’havia de mantenir fidel a Ulisses durant aquells vint anys.”
“Com Ulisses, sé que tota pau és una excepció: la llei és la guerra”
Víctor-M. Amela
Sylvain Tesson, geògraf, viatger i escriptor Per què exclama: “Fills, no!”?
Perquè no vull donar-li a ningú un pare invisible.
Invisible?
Els criaria un fantasma: la meva vida és viatjar! Moviment i llibres.
Tampoc no hi cap una parella?
N’hi va haver una. Es va enamorar de l’aventurer que jo era..., fins que em va demanar que deixés de ser-ho.
I no va poder deixar de ser-ho.
No. La meitat de la humanitat fa infeliç l’altra meitat, això és inevitable! I jo ja no decebré cap altra dona.
Segueix vostè viatjant...
I no necessito pensar en la tornada. Ulisses sí que torna... Ulisses és la meva obsessió.
Des de quan?
Els meus pares em van sobreprotegir i m’avorria molt. Llegint Jules Verne... vaig estimar la geografia: em vaig fer geògraf, i vaig viatjar per conèixer el món.
Quin paratge del món triaria?
Les Calanques: cales i farallons calcaris a la costa marsellesa, sobre la Mediterrània. Un paisatge homèric!
Per què homèric?
Homer descriu paratges així en els 27.000 versos que componen la Ilíada i l’Odissea , escrits fa 2.800 anys...
Homer potser no va existir.
M’és igual.
Què vol dir?
Més que el DNI d’Homer, m’interessa la bellesa, la poesia, l’emoció d’aquesta obra.
Conèixer l’autor no és sobrer...
Durant 400 anys hi va haver molts poetes versificant la guerra d’Ílion (Ilíada) i el retorn d’Odisseu (Odissea ), fins que al segle VIII a.C. va fixar els versos el tal Homer.
I per què el seu relat encara perdura?
Inventa la literatura! La literatura consisteix a explicar vívidament el no viscut. I... quines meravelloses descripcions geogràfiques!
Vostè tendeix a la seva dèria, veig.
S’ha parlat molt del ventall de pulsions humanes descrites per Homer, però... i la geografia? He anat localitzant i visitant aquells topònims mediterranis...
El ciclop Polifem... era un volcà?
El cràter seria el seu ull: els napolitans diuen que és el Vesuvi; els sicilians, l’Etna. Però el meu volcà és l’Strómboli, a les illes Eòlides: nascuda del foc, una muntanya de terra al- çada en l’aire sostinguda sobre l’aigua.
Quina descripció homèrica adora?
El “mar vinós”: és així! “L’aurora de dits enrojolats”: suggereix mans de dansarina deixant anar pètals de rosa, monedes d’or, pedres precioses... Homer fa geopoesia.
Geopoesia... Bonic neologisme.
El va crear el poeta escocès Kenneth White: va viure al Pirineu, i avui, a la costa bretona.
Quin racó homèric és el seu favorit?
Eea i Ítaca: Eea és l’illa de Circe, al nord de Nàpols, on Ulisses enamora Circe, i va viure allà un any sense sucumbir al seu encanteri.
Per tornar després a la seva illa, Ítaca.
Ítaca és dolçor, camp, oliveres, retorn a la llar, ordre després de l’aventura, pau després de la guerra.
I el viatge s’acabarà: ho sento per vostè.
D’Ulisses adoro que pel camí s’atura a veure-ho i saber-ho tot. No com els seus mariners, disposats només a vagarejar i menjar.
Com és Ulisses?
Infortunat, llest i egoista: té clar què vol. I savi, ja que torna d’una guerra. És important.
La guerra?
La guerra li va robar la vida i vol recuperar-la. Vol reconquerir la pau de la llar. Ara sap que la guerra és la llei, l’excepció és la pau.
Vostè creu el mateix?
Ulisses li diria a Fukuyama: “No en tens ni idea!”. Sí, amb Ulisses, jo crec que tota pau és excepcional, que sempre penja d’un fil.
Hem de témer una guerra?
Hauríem de témer la hibris , pecat humà per excel·lència per als déus grecs: desmesura, arrogància, supèrbia, desproporció... Quan et desfogues és hibris , la revolució és hibris .
No hi ha revolució constructiva?
No, per definició. Que bonica, romàntica i literària és la idea de la revolució, i que desastrosa que és en la vida real de persones concretes. El desordre no porta res de bo.
Tampoc l’ordre per la força...
És que per la força no és ordre. Homer veu en la naturalesa el model de l’harmònic.
Quin fenomen natural tria vostè?
La llum del sol mirallejant sobre el mar.
Quina emoció creu que hi ha subjacent a l’obra d’Homer?
La nostàlgia d’una “edat d’or” en què vivíem al paradís.
Recupera Ulisses el seu paradís?
Ulisses recupera l’espai (en desembarcar a la seva illa d’Ítaca) i el temps (en retrobar-se amb la seva ascendència, el seu pare, Laertes). I veu que la glòria pòstuma no val res, comparada amb la modesta escalforeta de la llar.
Aquest és el gran ensenyament de la poètica homèrica?
Sí. Ulisses, que va poder ser immortal amb Calipso, triarà ser un mortal. I per això, perquè és mortal, perviu en la memòria de la humanitat.
Treball col·laboratiu d'un grup d'alumnes que s'han marcat com a repte crear un vídeo joc sobre les Aventures d'Ulisses. En aquest vídeo ens expliquen el procés de treball, com s'han organitzat i els recursos utilitzats. 4t ESO Col·legi Sant Miquel dels sants.
Vídeo animació basada en la cançó l'Odissea dels Catarres de qui s'ha obtingut permís per penjar-lo a la xarxa. Roi Seoane n'ha estat el creador, després de llegir a l'aula Les Aventures d'Ulisses, adaptació de l'Odissea d'Homer i d'escoltar la cançó Ítaca de Lluís Llach i la dels Catarres a classe, va triar de projecte creatiu de #stMdOdissea provar i experimentar amb l'animació. Bona feina! #ProjecteMagrana
A 2n d'ESO vàreu llegir Mites Grecs, a 3r ESO, Vaixells Negres davant Troia i, a 4t, Les aventures d'Ulisses. Coneixeu, doncs, Pàtrocle, Héctor, Aquil.les, Agamèmnon, Criseida, Ulisses, i molts d'altres, teniu una bona base per a comprendre aquest article sobre les paraules d'Alessandro Baricco i la bellesa de la guerra. En parlarem a clase.
Alessandro Baricco, l’autor de llibres plens de poesia com Seda o Oceà, va parlar de la bellesa de la guerra. Convidat per La Casa dels Clàssics, l’escriptor torinèses va estendre a detallar passatges de la Ilíada, com el començament de l’obra, quan Criseida explica els esforços del seu pare per alliberar-la d’Agamèmnon; o l’escena en què Pàtrocle, vestit amb l’armadura d’Aquil∙les (Aquil∙leu, en la versió d’Anna Casassas), mor a mans d’Hèctor.
Tot això passava ahir a la tarda a la seu barcelonina de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya, ple de públic per escoltar Baricco, que havia de formular el manifest sobre la bellesa que dona el tret de sortida de la primera edició de La Casa dels Clàssics (sorgida de la Col∙lecció Bernat Metge i dins del Grup Som). A partir de les seves paraules, l’any que ve presentaran la seva obra artistes de diversos àmbits, com els directors teatrals Àlex Rigola i Josep Maria Pou, la il∙lustradora Paula Bonet, el poeta Josep Pedrals, el cantautor Roger Mas, la companyia Les Impuxibles (Clara i Ariadna Peya), el cineasta Albert Moya i el crític de cinema Àlex Gorina, entre d’altres.
Però per això caldrà esperar. Mentrestant, ahir, a partir de la versió teatral que Baricco va fer de la Ilíada, l’actriu Clara de Ramon va donar veu a Criseida, i l’actor Marc Rius, a la mort de Pàtrocle, i tot seguit l’escriptor va disseccionar la bellesa de la guerra que Homer descriu en aquest poema del segle VIII a.C. “Les pel∙lícules de l’Oest i de gàngsters –va expli-car– copien la mort de Pàtrocle, quan, incorporant-se abans de fer l’últim sospir, diu a Hèctor: ‘Tu ets un mort que camina, perquè vindrà Aquil∙les i et matarà’”. Homer va crear la narrativa d’acció i la seva obra “és un monument a la guerra, cada pàgina de la Ilíada canta l’esplendor de la guerra: les armes resplendeixen, la sang resplendeix, els cossos joves resplendeixen... Tot és llum”.
Però per molt que el manifest de Baricco fos per a La Casa dels Clàssics, el públic estava convençut que, coneixent el personatge, la bellesa de la guerra no podia ser la seva proposta per a aquesta primera edició. Va ser aleshores quan es va produir el punt de gir: “És un missatge clar: l’única llum que els humans podem robar és la de la guerra. I si algú mor a la guerra, encara millor. Morir és molt millor que vèncer; tots sabem què els passa als que tornen a casa després d’una guerra”. Però avui “és un missatge estrany”, va continuar Baricco. “Si van aconseguir dur el meu avi a la guerra, va ser per aquesta brillantor. Però nosaltres la bellesa la trobem en altres coses. Ja no som una civilització guerrera ni tan masclista. I en la bellesa busquem el mateix que Homer: una intensitat, una lluita, una llum, i que la vida vibri, perquè la vida normal no vibra.Per això ara, en lloc de crear la bellesa a la vora de la mort, la creem en la lluita per la pau: busquem un aire de guerra, encara que només sigui verbal, per trobar aquella vibració”.
I llavors, remarcant que ahir era el dia Contra la Violència Masclista, Baricco va recordar que, a la Ilíada, els únics que hi posaven seny eren uns personatges perifèrics: les dones. Avui ja no són personatges perifèrics i no totes les coses s’arreglen al camp de batalla. Sembla que la civilització ha avançat.
Baricco va sembrar la bellesa i l’any que ve La Casa dels Clàssics tindrà la primera collita. Atesa la qualitat de la llavor, hi ha bones expectatives.c
Alessandro Baricco es va servir de la Ilíada per definir el concepte de bellesa i la saviesa de les donesXAVI JURIO
The eerily beautiful wreck discovered in the
Black Sea takes us right back to Homer’s Greece
Published: The Guardian
18:59 CEST dissabte, 27 d’octubre 2018
‘Its
mast stands proud, its rowing benches are in neat lines’: a 2,400-year-old Greek
ship found 2km underwater off the coast of Bulgaria. Photograph: Black Sea map
In 399BC, Socrates drank hemlock to fulfil
the orders of the Athenian law court, which had sentenced him to death for
impiety and corrupting the young.
His friends begged him to leave Athens
instead, accompanying them into banishment. He refused and died as he had lived
for 70 years, arguing the ethical superiority of his own decision. The scene
was immortalised by Plato in his dialogue Phaedo and later by artists
such as Jacques Louis David, whose painting hangs in New York’s Metropolitan Museum.
Last week, an intact shipwreck from the same
era (archaeologists are dating it as at least 2,400 years old) was found off
the coast of Bulgaria – Thrace, to Socrates and his contemporaries. Its eerie
beauty is extraordinary, filmed in dim light more than two kilometres underwater.
It could have sunk to the bottom of the ocean yesterday. Its mast stands proud,
its rowing benches are in neat lines. Tantalisingly, the contents of its hold
are also intact but not yet examined. If they include amphorae, the style and
contents of the jars may enable us to work out more about the ship’s origin and
destination.
There is something so moving about seeing an
object from the ancient world in such perfect condition, as though the sailors
might return any moment and take up their positions on the benches. The ship is
the same type as the one painted on the Siren Vase in the British Museum. Homer called such ships korōnis – beaked or curved, so they might cut through
the water more cleanly. The Siren Painter (who made his red-figure vase around
470BC) must have used as his model a ship very like the one we saw last week.
That the mast is intact is particularly
astonishing. Extremities hardly ever survive – think how many statues are
missing fingers or hands or even arms. There used to be a room at the Louvre
that contained a vast collection of disembodied noses.
The Siren Vase shows
Odysseus tied to the mast of a ship very like the one just found in the Black
Sea. Photograph: Werner Forman/UIG via Getty Images
And how could that mast fail to make us think
of Odysseus, painted on the Siren Vase, tied to his ship?
When Odysseus and his men left the island of
Circe for the second time, they did so knowing they were about to encounter
lethal monsters. They had already survived an encounter with a man-eating
Cyclops, dodged the cannibalistic giant Laestrygonians and made a visit to the
Underworld. But the Sirens were something else: half-woman, half-bird, their
song was so alluring that it would draw men to their deaths. Desperate to hear
them, men rowed or sailed on to the rocks and drowned.
On Circe’s advice, Odysseus gave small blocks of beeswax to his men
to stop up their ears. But he – the great adventuring hero – wanted to be the
only mortal who heard the Siren song and lived to tell the tale. He was lashed
to the mast so that he could hear the Sirens but not hurl himself into the
ocean to drown. He shouted, begged his men to free him, but the beeswax kept
his words from their ears. And the Sirens knew the secrets of a man’s heart: it
is no accident that they sing to Odysseus of his unrivalled fame, the thing he
desires more than anything.
Artefacts from the ancient world have a
particular resonance that nothing else can give us, even the poetry of Homer
I have spent the past 18 months writing a novel about the Trojan war, its causes and its aftermath, called A
Thousand Ships. Odysseus and his meeting with the Sirens happens
about halfway through the book. The jacket design came through last week. The
cover is ocean-blue, with two beautiful golden ships – accidentally perfect
copies of the one found off the Bulgarian coast – as its focus.
I don’t like to attribute meaning to
coincidence, but I still had to suppress a small shiver. Every book starts out
as a few, rough planks of wood lashed together with twine: an idea and a
structure is something, but you couldn’t set sail in it. Only over the months
of writing and editing does it gradually become seaworthy.
Artefacts from the ancient world have a
resonance that nothing else can give us, even the poetry of Homer. I own a tiny
bronze ram, a votive offering, probably from the 1st century AD. His wool is in
tight clumps and his horns curl neatly around his face. I don’t touch him
often, but when I do I know that I am holding something that was once held by
someone in a temple, praying to a god, part of a society I have spent my adult
life thinking about. The act of touching something touched by someone two
millennia ago is a connection that never fails to jolt me out of complacency
and back to work.
The ship will stay at the bottom of the ocean
– a lack of oxygen will keep it preserved – but it has reminded us that the
past is never lost. It’s just waiting for us to discover it.
Natalie
Haynes’ books include The Ancient Guide to Modern Life
perspective matters – because it might well
be your perspective, too.
Aquí teniu la història de Simbad el marí, un dels protagonistes de l’obra més coneguda de la literatura àrab: “Les mil i una nits”:
Simbad el Marí és un relat conegut a tot el món a causa de Les mil i una nits, obra a la qual no pertanyia en origen i que ha donat molta més fama a aquest relat que al de Simbad el Terrestre, també tradicional i protagonitzat per un viatger diferent encara que d’idèntic nom. El relat de les aventures de Simbad el Marí només va ser introduït en les Nits cap als inicis del segle XVIII. Explica la història d’un mariner àrab que viatjà set vegades, vivint en cada ocasió una més emocionant aventura. Es creu que originàriament molts d’aquests relats estan inspirats en “L’Odissea” d’Homer.
L’inici – Simbad el Porter i Simbad el Marí
Les mil i una nits, la col·lecció de relats en els quals la història de Simbad es troba, adopta la forma de contes explicats per la bella donzella Scheherazade el llarg d’un període de mil i una nits. Cada conte té la fi de captar l’interès del Rei Sharyar perquè ell desitgi escoltar-ho a la tarda següent, ja que el sultà tenia per costum jeure amb una verge cada nit i que l’executessin al matí següent, convençut que no podria trobar una dona de bona virtut. En la clausura de la 536a nit Scheherazade dóna l’escenari dels contes de Simbad: en els dies d’Haroun al-Rashid, califa de Bagdad, un carregador (el que transporta les mercaderies pels altres al mercat i en tota la ciutat) se senta per descansar en un banc fora de la porta d’una casa d’un ric comerciant, on es queixa a Al·là per la injustícia d’un món que permet als rics a viure en la facilitat mentre que ell ha de treballar i, no obstant això, segueix sent pobre. El propietari de la casa ho escolta, i el crida, i es troba amb que ambdós es diuen Simbad. Simbad el ric li diu a Simbad el pobre com es va convertir en ric, “per Fortuna i Destinació”, en el curs de set viatges meravellosos, que després procedeix a explicar.
