Les emocions d'Ulisses en el viatge de retorn cap a Ítaca. Tòpics literaris: Nostos i Homo Viator. Vídeo creatiu de 4t A ESO
“Com Ulisses, sé que tota pau és una excepció: la llei és la guerra”
Víctor-M. Amela
La setmana prèvia a la de Nadal, vaig viure tres situacions desagradables. El dimarts vaig estar a punt de declarar davant d'un jutge de Madrid. En un tres i no res, i malgrat la llegendària lentitud de la justícia, una empresa editora va ser citada a judici de rectificació perquè, tres setmanes abans, m'havia publicat un text on hi havia, entre parèntesi, una mínima referència valorativa a una institució vinculada al PP. Ja veuen que parlo entre línies, com fèiem en temps de Franco. Dies abans, l'advocat d'aquella institució havia exigit la rectificació, però la frase no era legalment rectificable perquè, a més d'ambigua i, per tant, interpretable de moltes maneres, era una opinió i la llei no penalitza opinions. L'empresa editora havia decidit no rectificar i així ho havia explicat a l'advocat de la part que es considerava perjudicada. Tanmateix, se li va oferir una sortida elegant i deferent: la publicació d'una carta on aquella empresa pogués fer les consideracions que considerés oportunes. L'acord de paraula entre els advocats semblava un fet, però al cap de cinc dies, sense més intermediació, arribava per telegrama un requeriment judicial. El judici tenia lloc l'endemà. Malgrat que la frase no era legalment punible, hi havia inquietud per l'enorme rapidesa de la citació judicial. L'empresa editora, prou assetjada ja per atacs infinitament més extensos, intensos, falsos i menyspreadors que la meva petita frase entre parèntesis, va decidir publicar la rectificació. Mentrestant, jo, seguint, estupefacte, el procés, em preguntava: ¿com pot ser que, amb els disbarats que s'arriben a publicar a la premsa de Madrid, la meva ambigua frase hagi aconseguit captar l'atenció d'un jutjat de la capital fins al punt que, passant per damunt de tantíssims assumptes urgents, ens convoca a judici sense donar-nos ni temps de saber de què se'ns acusa? ¿Podem creure en la imparcialitat de la justícia, en aquest moment políticament tan delicat? Deixem que el lector contesti ell tot sol aquestes preguntes.
L'endemà, encara amb l'estupefacció tatuada al rostre, vaig participar a la tertúlia d'una ràdio pública catalana. Abans hi anava cada setmana, ara només de tant en tant, però aquell dia em tocava. Hi vaig reflexionar críticament, com també he fet per escrit, sobre les perspectives del procés sobiranista. Vaig argumentar que el resultat electoral, a parer meu, si bé, certament, dóna majoria als dos partits sobiranistes, no és tan contundent com s'esperava. No ho és per a CiU, evidentment; però tampoc per al conjunt del catalanisme, que toca sostre, mentre s'amplia, per l'ensulsiada del PSC, l'espanyolisme a l'interior de Catalunya. No vaig parlar de les complicacions que el procés sobiranista tindrà al llarg d'aquest any i de l'altre. Tampoc no vaig fer esment de les enormes tensions socials que, en l'infernal context econòmic, causaran les noves retallades que ha anunciat el Govern. Només vaig parlar del perill de divisió interna que s'està produint en la nostra societat. El procés endegat en nom de la llibertat catalana posa en risc un bé que jo considero superior: la unitat civil catalana. Un dels meus contertulians, un home intel·ligent i preparat (que, casualitats de la vida, dirigeix un centre vinculat a CDC molt semblant al que, vinculat al PP, el dia abans gairebé em porta al jutjat), va qualificar el meu argument amb una sola paraula: "Apocalíptic". Li vaig haver de recordar que no és etiquetant sinó raonant com es trenen les converses. I, en honor a la veritat, cal dir que amb una amabilitat exquisida, es va excusar i, tot seguit, va exposar els seus punts de vista.
No hagués pensat més en aquest segon episodi si no fos que, l'endemà, en una tertúlia d'una televisió pública, en vaig sentir l'eco. Havent jo argumentat sobre el mateix tema de manera semblant, un jove professor de periodisme, un dels valors emergents de l'opinió sobiranista, em va etzibar: "Estàs deslegitimant el procés!". La frase, ho he de confessar, em va deixar en fora de joc. Jo només estava fent la meva feina: opinar amb un cert coneixement de causa (discutible, naturalment). Xocat per aquella acusació, vaig quedar sense paraules. Després, mentre tornava cap a casa, vaig prendre consciència de l'inquietant missatge que contenia la frase d'aquell jove periodista. Si ell considerava que, pel fet d'analitzar en una tertúlia la conjuntura política, jo estava deslegitimant un pacte de govern i un procés sobiranista, vol dir, invertint els termes, que ell l'estava legitimant. Em vaig espantar una mica. No per mi, és clar, ni tampoc per ell. Per la democràcia: el periodisme ha de descriure, analitzar i valorar el que passa. Però quan el periodisme legitima o deslegitima la realitat política, vol dir que es posa al servei de la causa. La conclusió és tristíssima: ¿ha desaparegut, per tant, la llibertat d'opinió individual?
Recalco, per evitar lectures esbiaixades, que no he descrit aquestes tres situacions per fer-me la víctima o el ploricó. Ben al contrari: vull deixar clar que les vaig encaixar esportivament perquè formen part del risc d'aquesta meva tasca d'opinador. Repeteixo: no me'n vull queixar. Si les trec a col·lació és per exemplificar, a partir d'unes experiències viscudes, com hem començat a avançar per un terreny pantanós: dominat, a la banda espanyola, per l'amenaça i l'abús de poder; i a la banda catalana, per l'exigència d'unanimitat, per la impossibilitat de discrepar.
L'endemà, encara amb l'estupefacció tatuada al rostre, vaig participar a la tertúlia d'una ràdio pública catalana. Abans hi anava cada setmana, ara només de tant en tant, però aquell dia em tocava. Hi vaig reflexionar críticament, com també he fet per escrit, sobre les perspectives del procés sobiranista. Vaig argumentar que el resultat electoral, a parer meu, si bé, certament, dóna majoria als dos partits sobiranistes, no és tan contundent com s'esperava. No ho és per a CiU, evidentment; però tampoc per al conjunt del catalanisme, que toca sostre, mentre s'amplia, per l'ensulsiada del PSC, l'espanyolisme a l'interior de Catalunya. No vaig parlar de les complicacions que el procés sobiranista tindrà al llarg d'aquest any i de l'altre. Tampoc no vaig fer esment de les enormes tensions socials que, en l'infernal context econòmic, causaran les noves retallades que ha anunciat el Govern. Només vaig parlar del perill de divisió interna que s'està produint en la nostra societat. El procés endegat en nom de la llibertat catalana posa en risc un bé que jo considero superior: la unitat civil catalana. Un dels meus contertulians, un home intel·ligent i preparat (que, casualitats de la vida, dirigeix un centre vinculat a CDC molt semblant al que, vinculat al PP, el dia abans gairebé em porta al jutjat), va qualificar el meu argument amb una sola paraula: "Apocalíptic". Li vaig haver de recordar que no és etiquetant sinó raonant com es trenen les converses. I, en honor a la veritat, cal dir que amb una amabilitat exquisida, es va excusar i, tot seguit, va exposar els seus punts de vista.
No hagués pensat més en aquest segon episodi si no fos que, l'endemà, en una tertúlia d'una televisió pública, en vaig sentir l'eco. Havent jo argumentat sobre el mateix tema de manera semblant, un jove professor de periodisme, un dels valors emergents de l'opinió sobiranista, em va etzibar: "Estàs deslegitimant el procés!". La frase, ho he de confessar, em va deixar en fora de joc. Jo només estava fent la meva feina: opinar amb un cert coneixement de causa (discutible, naturalment). Xocat per aquella acusació, vaig quedar sense paraules. Després, mentre tornava cap a casa, vaig prendre consciència de l'inquietant missatge que contenia la frase d'aquell jove periodista. Si ell considerava que, pel fet d'analitzar en una tertúlia la conjuntura política, jo estava deslegitimant un pacte de govern i un procés sobiranista, vol dir, invertint els termes, que ell l'estava legitimant. Em vaig espantar una mica. No per mi, és clar, ni tampoc per ell. Per la democràcia: el periodisme ha de descriure, analitzar i valorar el que passa. Però quan el periodisme legitima o deslegitima la realitat política, vol dir que es posa al servei de la causa. La conclusió és tristíssima: ¿ha desaparegut, per tant, la llibertat d'opinió individual?
Recalco, per evitar lectures esbiaixades, que no he descrit aquestes tres situacions per fer-me la víctima o el ploricó. Ben al contrari: vull deixar clar que les vaig encaixar esportivament perquè formen part del risc d'aquesta meva tasca d'opinador. Repeteixo: no me'n vull queixar. Si les trec a col·lació és per exemplificar, a partir d'unes experiències viscudes, com hem començat a avançar per un terreny pantanós: dominat, a la banda espanyola, per l'amenaça i l'abús de poder; i a la banda catalana, per l'exigència d'unanimitat, per la impossibilitat de discrepar.
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
