LA LITERATURA DELS GOLIARDS: CARMINA BURANA i EL CANÇONER DE RIPOLL

Els goliards eren monjos que havien abjurat de la seva condició eclesiàstica, havien penjat els hàbits,  abandonat del tot o parcialment la seva vida monacal. Erraven pel món portant una vida llicenciosa. En les seves cançons fan un cant al vi, al bon menjar, a l'amor, als plaers de la vida. 

 Escrivien en llatí i, a la seva época es consideraven contraculturals i eren presentats per un estil de vida concret: la vagància.

 També s'associava el terme goliard a clergues o estudiants de mala vida.

 L'obra dels goliards es concreta principalment en uns gèneres de regust a la vegada erudit i popularista. El seu màxim exponent és el Carmina Burana, amb text dels goliards i en el qual aquests són els protagonistes. La fama del Carmina Burana va venir de la mà del compositor alemany Karl Orff. Escoltar i llegir el vídeo:

A Catalunya, la mostra de poesia goliarda en català és el Cançoner de Ripoll, que data del segle xii.És també conegut com a Cançoner eròtic de Ripoll o, en llatí, Carmina Rivipullensia, és un recull de vint composicions de tema eròtic que foren trobades al monestir de Ripoll. Daten del darrer terç del segle xII, i constitueixen el recull més important en llatí de temàtica eròtica de Catalunya.

Aquí teniu un dels textos:

Com ens vam trobar per primera vegada

Mentre el sol xardorós al bell mig de l’Olimp ascendia,
     vaig deixar reposar, las, els meus membres al llit.,
Són tancats els portals, però una finestra no tanco,
    que a la brisa plaent deixa ben lliure el camí.,
Com que volia dormir, les meves cabòries posposo,
     bé que em turmenta a l’excés Venus amb flama puixant.
I patint d’allò més, nafrat per profunda ferida,
    sona la porta ben fluix: sols amb un dit han trucat.
Vaig alçar-me molt prest, desitjós de saber la persona
     que amb el dit tan lleument era capaç de trucar.
I quan els closos batents obrir amb les mans intentava,
    Venus esbotza ensems balda, portella i brancal.
Va venir, juntament amb ella, una noia bonica,
    que, d’amorosos petons, vull que me’n faci a milers.
Flora diuen que es diu per les seves obres florides;
    duia a la gola mel, frases de mel proferí.
Jo la cama suau li agafo, i a això no es refusa,
    ans em deixa de grat àdhuc les cuixes tocar.
No em prohibí pas després palpejar-li les blanques mamelles,
   i va ser per a mi dolç en extrem el palpeig.
Junts al llit vam anar, i allí ens vam acoblar l’un amb l’altre;
    no em va saber gens de greu prendre el que m’era permès.
Jo li desitjo, per tant, que tothora visqui joiosa,
   mes amb aquest afegit: sols ha de viure per mi.

Cançoner de Ripoll. Martorell: Adesiara, 2009, pàg. 47-51.

Traduït per Jordi Raventós

Més informació sobre el Cançoner i algun text més:

https://blocs.xtec.cat/elfildelesclassiques/tag/cancaner-de-ripoll/