El món del teatre revisita les obres amb la mirada del segle XXI
Les revisions d’obres literàries, que reescriuen personatges, situacions o finals per fer-los políticament correctes, obre un debat que també arriba al teatre. Els clàssics són omnipresents als nostres escenaris, però poques vegades es presenten a les obres tal com van ser escrits. Ni tan sols la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, que dirigeix Lluís Homar i que aquests dies visita el teatre Romea, no presenta les obres sent fidels a l’original. La Vanguardia ha parlat amb cinc directors perquè expressin el seu punt de vista i, també, com s’ho fan.
“El que m’agrada és contextualitzar l’obra quan es necessita
–declara Carme Portaceli, directora del TNC. És a dir, veure el moment en el qual es va escriure i què significaria en el moment present. A partir d’aquí començo a treballar. El que faig és mirar-m’ho com a dona i des del segle XXI; en el meu cas, no ho puc fer de cap altra manera”.
I en posa un exemple: “En l’adaptació que vaig fer de Terra baixa, d’Àngel Guimerà, jo no toco les seves paraules, no li esmeno la plana. Però sí que considero que, amb el seu text, s’hi poden crear altres coses, que ajuden a interpretar-lo i a actualitzar-lo. En canvi, en el cas de La madre de Frankenstein, d’Almudena Grandes, totes les paraules que surten a la funció són de l’autora”.
Josep Maria Mestres, que acaba d’estrenar Els Watson, de Laura Wade, al TNC, explica: “Un clàssic sempre te l’has de plantejar i mirar des d’una perspectiva de l’ara i aquí. Si no ens diu res, no té cap sentit muntar textos clàssics. Si la mirada sobre coses que hi surten és dubtosa, penso que això s’ha de mantenir, perquè no podem negar el passat. Tenint la perspectiva des d’on s’ha escrit, ho hem d’explicar, posant-hi l’atenció en les coses amb què no estem d’acord”.
“Els Watson, tot i que és una obra actual, parteix de la novel·la de Jane Austen –continua Mestres. A l’època s’explica que una dona no podia tenir una vida completa si no es casava i Wade ha fet la feina en l’obra teatral. Austen va romantitzar el matrimoni, perquè era el gest feminista que ella podia fer”.
Sergi Belbel exposa: “Cada cas és diferent, però no estic a favor d’una excessiva adaptació perquè el públic és prou intel·ligent per fer ell el canvi. Quan una obra és bona de debò és quan toca allò que és universal. En aquest sentit, els problemes són més de forma que de fons”.
I surt Shakespeare: “Una obra com L’amansiment de l’harpia no m’ha agradat mai. És una obra menor i quan la vaig llegir de jove, ja ho veia que no aguantava. No m’ha calgut el moviment feminista del segle XXI per veure-ho. Penso que en aquesta obra se li’n va anar una mica l’olla, perquè era molt masclista. En canvi, El mercader de Venècia, que toca el tema del racisme i de l’odi al jueu, sempre m’ha semblat interessant perquè Shakespeare es desdobla i quan tracta el jueu, s’hi fica dintre, no el jutja des del cristià. Em sembla una obra universal i quan obra ateny l’universal, com la majoria de les tragèdies gregues que s’han conservat van en aquesta línia, per què no l’hem de poder visitar?”
La directora Sílvia Munt també esmenta l’obra de Shakespeare: “L’últim any de Lluís Pasqual al Teatre Lliure em va proposar de dirigir L’amansiment de l’harpia i li vaig dir que no, perquè si haig de començar a arreglar coses, no pararé. Si cal domesticar una dona, ja no anem bé. I li vaig proposar de fer Dogville. En canvi, de Romeu i Julieta en pots fer mil adaptacions, perquè l’esperit de l’obra hi és en totes”.
Munt afegeix: “Quan t’enfrontes amb un text clàssic, no hi ha una sola veritat. Quan vam fer Eva contra Eva, amb el Pau Miró, ell volia fer una revisitació de Tot sobre Eva, aquella pel·lícula tan icònica i meravellosa. Però han passat vuitanta anys, la vida ha canviat i el paper de la dona també, per tant, fas una revisitació amb els ulls d’ara. Si mires avui la pel·lícula, hi ha moments, com quan el crític bufeteja l’actriu, que avui són intolerables. Ara bé, quan vaig fer El preu, d’Arthur Miller, el 2016, la vaig fer tal qual, no vaig necessitar col·locar-la ara, perquè els problemes d’una època i del crac del 29 continuaven sent els mateixos que els cracs que tenim ara. Eren personatges d’època absolutament vigents. Penso que cada creador té la llibertat de fer el que consideri en cada cas, i que qualsevol decisió és honesta”.
Ferran Utzet declara: “En teatre, com que és una representació viva, hi ha el marge per intervenir en el text i fer-ne una revisitació. Si la fas literal, el que provoca és rebuig. S’hi ha d’intervenir una mica, no per anar cap allò políticament correcte, sinó per aconseguir que el que volia dir l’autor segueixi arribant, però intentant llimar les aspreses i els obstacle que ho podrien impedir, no per ser puristes”.
I posa un exemple: “Hamlet és un maltractador de manual. És un gran personatge de la història del teatre, amb una gran complexitat, però maltracta psicològicament l’Ofèlia, que s’acaba suïcidant. No és un model de comportament, però recuperar Hamlet i suavitzar això no és just, perquè estàs blanquejant el personatge”.
Belbel hi afegeix: “El teatre ha de ser violència, conflicte, perquè l’espectador reaccioni. El que em cansa és que l’artista em digui el que he de pensar. Quina superioritat té? Tan segur està de la seva moralitat? Estic una mica fart dels pamflets damunt de l’escenari. A l’escenari del teatre necessito el que és políticament incorrecte, necessito que em sacsegi”.
“No hi ha lectures canòniques, però cada text és diferent –continua Utzet. Ara, amb Beckett, per exemple, no pots, perquè les seves obres són com escultures. Per sort, com que l’hem de traduir, aquí tenim una mica de marge. En el cas d’Esperant Godot em va semblar que si la feia un poeta entremaliat con Josep Pedrals, doncs hi guanyàvem. Però com que és tan profundament abstracte, no ho pots manipular. T’has de tancar en una sala amb aquells dos paios i esperar que passi una cosa que saps que no passarà”. “Ara, si vols ser realista, fes cinema. El teatre no ha de ser documental”, conclou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada