M'agrada el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull quasi inconmovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.
Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla.
Com hi deu ploure en les profundes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
Prou l'huracà els assota aquells cims nusos
i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;
s'astoren els ramats, el pastor crida,
i algun avet cau mig-partit pel llamp!
Però al balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ulls quasi incommovibles aguaita
el pas de la llunyana tempestat".
DESPRÉS DE LA TEMPESTAT
Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel
la ciutat surt rient de la tempesta,
regalant d'aigua lluminosa arreu,
remorejant de nou en sons de festa.
Recomença el remor en la ciutat
i en el rostre dels homes l'alegria:
els núvols sobre el cel s'han esqueixat,
la tenebrosa nit torna a ser dia.
Cadascú alça els ulls per si retroba
la gran blavor del cel, tan oblidada!
Beneita sies, tempestat passada,
perquè fas alçar els ulls a la llum nova!
A l’anècdota i la temàtica dels poemes “A muntanya” i “Després de la tempestat” de l’Intermezzo de Visions i Cants (Joan Maragall, 1900) podem trobar alguns trets similars amb la pandèmia que vivim actualment.
ResponEliminaEn els dos poemes figura una tempesta. Aquesta porta sempre una connotació negativa, essent descrita al primer poema amb l’adjectiu “esgarrifosa” i com a quelcom que s’observa de lluny, des de la muralla, com ens diu en el vers “però al balcó de a muralla no se sent res”. En el segon poema també es descriu la tempesta com un fenomen llunyà, però en aquest cas en un sentit temporal més que no pas un geogràfic, al ser una tempesta passada com indica el mateix títol del poema amb l'adverbi “després”.
Podem entendre en ambdós poemes la figura de la tempesta com el nostre virus i, en el cas del primer poema, el balcó de la muralla podria representar el confinament, l’aïllament dels individus que, per precaució, eviten sortir al carrer per entrar en contacte amb el virus i el veuen des de la distància: “amb ull quasi inconmovible aguaita el pas de a llunyana tempestat”.
En el segon poema, escrit una vegada la tempesta ha acabat o, en el cas del virus, en un present on ja no existeix, veiem el ressorgiment de la ciutat, de la gent i de la seva felicitat que havia estat ençà oblidada pel virus. Ho veiem en fragments com “quan s’esqueixen els núvols sobre el cel la ciutat surt rient de la tempesta” o “cadascú alça els ulls per si retroba la gran blavor del cel, tan oblidada”.
En conclusió, podem veure reflexat en aquests poemes de Maragall la nostra situació actual.
Tot i no ser el significat que Maragall va pensar a l'escriure aquests poemes, la interpretació està sempre en el lector. En aquest cas nosaltres som capaços de donar una interpretació contemporània als fets que estem vivint. En temps de pandèmia la tempesta de Maragall passa a ser un virus que tal com ell diu no és més que "la tempesta esgarrifosa". En el cas del primer poema els ciutadans de la ciutat esperen a la tempesta sabent que en algun moment es veuran immersos en ella, pràcticament de la mateixa manera amb la qual nosaltres observàvem atònits els números de la pantalla d'infectats augmentar diàriament. Ells saben que la tempesta arribarà, però també saben que no la poden evitar.
ResponEliminaEn el segon observem un clar canvi en els ciutadans veient com s'ha acabat la tempesta. Surten a celebrar pels carrers, però amb una cosa ben clara, si estan gaudint d'aquesta llibertat no és sinó una conseqüència directa d'haver viscut en temps de foscor. Si aquest fet és aplicable al cas actual o no, s'haurà de veure.
Amb sort, quan la tempesta s'acabi, podrem tornar a sortir a fora a celebrar-ho.
Entre els dos poemes "A muntanya" i "Després de la tempestat" es pot contemplar una principal metàfora entre la tempesta i la covid19 que va provocar la pandèmia. Aquesta comparació es pot trobar clarament en el cinquè vers: "Passa la tempestat esgarrifosa".
ResponEliminaEn segon lloc, es troba un adjectiu "silenciosa", el qual podria fer referència, segons el context, a la difícil detecció de la tempesta i, per tant, del virus així com diu en: "tremolant de llampecs, silenciosa per la gent de la vila i la del pla." (v. 7 - 8); on "la gent de la vila i la del pla" faria referència a la població no infectada.
Més endavant, en la tercera estrofa es contempla una possible referència als desastres ocasionats pel coronavirus com diu en: "Prou l'huracà els assota aquells cims nusos
i peta l'aigua en aquells rocs tan grans" (v. 11 - 12).
Paral·lelament el segon poema, podria tractar sobre la finalització o el decreixent nombre d'infectats, utilitzant com a via de comparació la desaparició de la tempesta, sobretot en les dues primeres estrofes: "Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel la ciutat surt rient de la tempesta," (v. 1 - 2).
Finalment, com a última relació, trobem el canvi de visió o mentalitat de la població de la ciutat després de la tempesta, ja que el desastre ocorregut ha provocat un canvi emocional; el qual podria fer referència als ciutadans després de la pandèmia mundial:" Beneita sies, tempestat passada, perquè fas alçar els ulls a la llum nova!" (v. 11 - 12)
-Anna Velasco
En primer lloc si comparem la temàtica d’aquests dos poemes amb la situació actual de la pandèmia de covid-19, podem equiparar el concepte de tempesta amb el virus. Aquest és un dels principals trets similars.
ResponEliminaEn el primer poema “A la muntanya” Maragall parla d’una vila que de lluny veu avançar la tempesta. És molt marcat el contrast entre les dues situacions; el caos de la serra on la pluja cau de ple: <>, i la calma de la vila que observa atemorida l’espectacle: <>. Aquest poema es podria associar als primers mesos d’aquesta crisi sanitària, econòmica, social i educativa que encara dura, que té origen en la propagació descontrolada del virus.
Per altra banda, en el poema “Després de la tempestat” es descriu el moment posterior a les plujes, els llamps i els trons: <>. Aquesta situació correspondria al “després” de la pandèmia, el qual encara no ha arribat. Maragall descriu la felicitat de la vila i el retorn a la normalitat després del caos.
Malgrat l’anacronia dels dos conceptes a comparar, els poemes i la pandèmia, podem veure que tenen diversos elements en comú.
ResponEliminaSi volem relacionar aquests dos poemes de Maragall amb la situació de pandèmia que s’està vivint arreu, podem afirmar que si extrapolem la idea de tempesta, en el cas dels dos poemes, a la situació actual, la tempesta equivaldria a la pandèmia de la Covid-19. En primer lloc, en el poema: A muntanya, es veu com la tempesta arriba al poble muntanyer passant primer per un cim i després passant pel poble en si i deixant-hi algunes destrosses. Algunes comparacions que es podrien fer serien, per exemple, el 14è vers “i algun avet cau migpartit pel llamp!” fent referència als llamps de la tempesta que han causat que alguns avets caiguessin. Si aquesta idea la comparem amb la situació actual de pandèmia, podem dir que aquesta té greus conseqüències com és el cas de un nombre determinat de morts. La pandèmia, com hem dit anteriorment, seria la tempesta; i les morts de persones serien els avets caiguts pels llamps.
En segona instància, el poema: Després de la tempestat, ens mostra com els habitants del poble poden sortir al carrer, ja que la tempesta ha acabat i per tant no hi ha perill. Per a comparar-ho amb les nostres circumstàncies es podria dir que un cop s’acabi la pandèmia, ja sigui perquè se n’ha trobat una cura o bé per algun altre motiu, la població ja podrà sortir al carrer sense perill de contagiar-se del virus. Per a exemplificar-ho, si agafem el 8è vers: “la tenebrosa nit torna a ser dia”, podem dir que la tenebrosa nit seria la situació de pandèmia i doncs com es transforma en dia, que seria per tant la fi d’aquest succés.
Els dos poemes en qüestió formen part de l’Intermezzo de l’obra Visions & Cants de Joan Maragall. En el primer poema (A muntanya) es descriu com passa una tempesta a la muntanya i com el poble i la gent del camp la veuen i la viuen, mentre que en el segon poema (Després de la tempesta), tal com el seu nom indica, es relata la reacció (de felicitat) del poble al sortir de la llarga tempesta.
ResponEliminaEn els dos poemes pren molta importància la descripció que es fa en tot moment de l’escena i dels sentiments que aquesta genera als habitants de la vila, tal i com podem observar en els versos. “Passa la tempestat esgarrifosa/ per damunt de la serra allà al davant”, en el cas del primer poema i: “Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel/ la ciutat surt rient de la tempesta” en el segon.
Ambdós poemes tenen una temàtica similar: com el poder de la naturalesa l’energia de les forces naturals tenen efectes en els humans, és a dir, com provoquen transformacions internes. Com veiem en el poema A muntanya, els habitants esperen a que passi la tempesta sense poder fer-hi res: “… la gent hi va a badar,/ i amb ulls quasi incommovibles aguaita/ el pas de la llunyana tempestat”. Per altra banda, en el poema Després de la tempesta, veiem com la ciutat reviu quan aquesta acaba: “Recomença el remor en la ciutat/ i en el rostre dels homes l’alegria"
És en aquest sentit que podem relacionar els poemes amb la situació de pandèmia que vivim actualment pel fet que aquesta genera en nosaltres una sèrie d’emocions i sentiments. Aquests són més aviat negatius, ja que a l’inici de la mateixa es vivia una sensació d’incertesa i d’esperar a que passés tot sense poder fer res per millorar la situació (tal i com succeeix en el primer poema). Per altra banda, en el segon poema —al deixar la tempesta enrere— la vida torna al poble i retorna la felicitat, com va passar al començar la desesclada. Tot i així, aquest sentiment augmentarà a mesura que s’acabi de manera més definitiva.
S
Ara mateix, la pandèmia de coronavirus és el nostre present. Si des d’aquest present contemplem el passat d’on hem vingut, topem amb dos poemes de Joan Maragall titulats: “A muntanya” i “Després de la tempestat”, que incideixen en els aconteixements que està provocant la pandèmia.
ResponEliminaEn primer lloc, quan l’autor de Visions i Cants diu “M’agrada el balcó gran de la muralla quan la gent de la vila hi va a badar , i amb ull ja quasi incommovible aguaita el pas de la llunyana tempestat”, és perfectament interpretable amb la situació de confinament en la que els confinats veuen passar la malaltia sense que els toqui directament.
En segon terme, tant en un poema com en l’altre apareix com a figura principal, la tempestat, entesa com el COVID-19. Es parla d’ella com d’una cosa que passa “al davant” i que és “silenciosa”, però que a la vegada “assota aquells cims nusos i peta l’aigua en aquells rocs tan grans”. En alguns casos, la tempesta és la causa que algun avet caigui migpartit pel llamp, metàfora de l’avet com a persona que mor per culpa del coronavirus.
Per últim, a l’estrofa de clausura del poema “Després de la tempestat”, Maragall pronuncia: “Cadascú alça els ulls per si retroba la gran blavor del cel, tan oblidada! Beneita sies, tempestat passada, perquè fas alçar els ulls a la llum nova!”. A partir d’aquesta citació es pot concloure que quan acabi la tempesta, al igual que quan acabi la pandèmia de coronavirus, el que haurem viscut en un passat haurà afectat el present de tal manera que, no serem capaços de mirar la realitat amb els mateixos ulls.
LPA
A la temàtica dels poemes de “La Muntanya” i “Després de la tempestat” de Joan Maragall hi podem trobar una comparativa amb la situació que estem vivint arreu del món degut al Covid-19.
ResponEliminaEl poema de “La Muntanya” fa referència a un balcó d’una muralla el qual la gent del poble s’hi refugia i se’n olvida del les circumstàncies i problemes que pot tenir la societat en la qual viuen ja que allà no hi arriben les desgràcies Però al balcó gran de la muralla / no se sent res: la gent hi va a badar / i amb ulls quasi incommovibles aguaita / el pas de la llunyana tempestat (v.15-18). Avui en dia, nosaltres, també trobem un espai on poder-nos evadir de la situació com seria al mig de la muntanya contemplant les vistes o a la vora del mar amb la calma i tranquilitat que aquesta sol transmetre.
Per altra banda, al poema “Després de la tempestat” esmenta l’alegria dels habitants un cop han superat els obstacles (tempestat) que la vida els hi ha posat per davant. Aquesta felicitat es veu reflectida omplint els carrers de festa i amb el rostre dels homes i dones, un exemple és: Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel / la ciutat surt rient de la tempesta / regalant d'aigua lluminosa arreu / remorejant de nou en sons de festa. Des de el meu punt de vista aquesta alegria també apareixerà un cop trobem una cura per aquest virus que tant està fent canviar el nostre dia a dia. Tornarem a sortir al carrer amb normalitat i tranquilitat i desepareixerà aquesta gran tempestat.
En conclusió, podem comparar els dos poemes amb el virus principalment amb la paraula tempestat.
M