Quan dorm l'estel i la ventada fina,
l'home que viu amb l'esperit desert,
endevina darrera la cortina
la dansarina del cafè concert.
Vola un perfum intens de violetes,
amb la dolçor dels violins malalts,
vibra el metall sonor de les trompetes
i la fonda harmonia dels timbals.
I dins la gran malenconia boja,
on la musica és densa com el fum,
s'obre l'esquinç d'una cortina roja
i arreu s'escampa un devessall de llum;
i cada cor sent una esgarrifança
i cada esguard tremola més despert
quan surt tota flexible per la dansa
la dansarina del cafè concert.
Fa amb el turmell serpents i cabrioles,
el cap només el mou un pensament,
estira els braços, i les castanyoles
repiquen l'aire melindrosament.
És els vestit de neu i flamarades
un gran clavell enamorat que mor.
La pedra fosca de les arracades
dringa a l'orella sota un núvol d'or.
I cada esguard embadalit fulgura,
i s'encalcen els crits amb les raons,
mentre ella fa moure la cintura
al ritme estrafolari dels talons.
I quan la dansa remorosa fina,
i quan el so de la musica es perd,
somriu com una rosa purpurina
la dansarina del cafè concert.
POEMES SATÍRICS
Ets fresca com una rosa,
més puta que les gallines
i pesada com la prosa
de don Pere Coromines.
***
Pixo a l'abim:
al fons la mar blava,
allà el cap de Begur,
aquí el cap de la fava.
BALADA DE FRA RUPERT
Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor:
Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc.
Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.
I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.
Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.
Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.
Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.
No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.
Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria.
Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.
I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia.
No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.
Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.
Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa.
Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.
Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners.
Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris.
Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.
Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.
Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.
Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.
Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.
Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar.
No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.
I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.
Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.
I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.
I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.
Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.
No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.
No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.
No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.
Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.
No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.
La que els tocqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.
No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.
(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat, va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".)
http://dacuditsixistus.blogspot.com.es/2012/02/balada-de-fra-rupert-josep-m-de-sagarra.html 
.JPG)
