Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit - de Joan Manuel Serrat

No sóc modest. 
Estic enamorat 
d'aquests ulls meus petits 
perquè esguarden al lluny 
i del meu front tan alt 
que ho és de tant que pensa. 
No vull agrair res, perquè no he tingut mestre. 

Jo no prometo res. 
Només camino 
(mullant la ploma al cor, 
que és on es suca l'eina...) 
Tampoc sé el que em proposo, 
perquè el tenir un propòsit no és fer feina. 

Ja no vull allistar-me 
sota de cap bandera. 
De la divina ACRÀCIA, 
seré ara el glossador, 
de l'ACRÀCIA impossible 
en la vida dels homes 
que no senten desig d'una era millor. 

I el que pensin de mi, 
no m'interessa gens, 
no m'interessa gens, 
no m'interessa gens... 

Va entrar al món per la porta de servei. 
Duia un gran bagul, 
i un pedaç al cul... 
Era un bagul de paper que va omplir el temps, 
les dones i el port, 
l'amor i la mort. 
Era un bagul que s'endreçava poc a poc 
i esdevenia un vers cada record... 

Per a ell la meuca es posava la roba de quan fou verge, 
i volaven les gavines amb les plomes de diumenge... Sí... 
Per a ell els vaixells bufaven una, dos i tres vegades, 
i s'estimava una parella en qualsevol cantonada... Sí... 
Per a ell miolaven els gats a la lluna, en els terrats... Sí... Per a ell s'obrien vermelles les promeses i els clavells... Sí...

Per a un home prim 
de rostre verdós, 
de llavis humits 
i molt llargs els dits 
per tastar millor a les dones. 

I no era modest. 
I estava enamorat 
dels seus ullets petits, 
que esguardaven al lluny 
i del seu front tant alt 
de tant com ell pensava. 

I no agraïa res a qui res no li ensenyava. 

I el que penseu d'això...