I què més emotiu que sentir el propi poeta:
CORRANDES D'EXILI
- Una nit de lluna plena
- tramuntàrem la carena,
- lentament, sense dir re ...
- Si la lluna feia el ple
- també el féu la nostra pena.
- L'estimada m'acompanya
- de pell bruna i aire greu
- (com una Mare de Déu
- que han trobat a la muntanya.)
- Perquè ens perdoni la guerra,
- que l'ensagna, que l'esguerra,
- abans de passar la ratlla,
- m'ajec i beso la terra
- i l'acarono amb l'espatlla.
- A Catalunya deixí
- el dia de ma partida
- mitja vida condormida:
- l'altra meitat vingué amb mi
- per no deixar-me sens vida.
- Avui en terres de França
- i demà més lluny potser,
- no em moriré d'anyorança
- ans d'enyorança viuré.
- En ma terra del Vallès
- tres turons fan una serra,
- quatre pins un bosc espès,
- cinc quarteres massa terra.
- "Com el Vallès no hi ha res".
- Que els pins cenyeixin la cala,
- l'ermita dalt del pujol;
- i a la platja un tenderol
- que batega com una ala.
- Una esperança desfeta,
- una recança infinita.
- I una pàtria tan petita
- que la somio completa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada