Article publicat a la Vanguardia sobre la visió que tenen de Dràcula els romanesos a diferència de la resta del món
Vlad Draculea, de vampir a heroi
Domingo Marchena
Vlad Draculea i Dràcula no són la mateixa persona a Romania, a diferència del que passa a la resta del món. Considerat durant anys i panys la quinta essència de la crueltat i de l’horror, amb un refinat mètode de tortura que li va valer el sobrenom de Vlad Tepes (Vlad l’Empalador), aquest personatge històric va governar amb mà de ferro Valàquia en tres curts períodes del segle XV i va encarnar a la perfecció una de les màximes d’El Príncep , de Maquiavel: “Més val ser temut que estimat”.
Amb estatus d’heroi nacional a Romania, Vlad Draculea té avui monuments a tot el país, en especial a Valàquia. Això no implica que les autoritats romaneses renunciïn al ganxo turístic de l’altre Dràcula, el vampir, l’immortal personatge literari que Bram Stoker va situar a Transsilvània. Des de l’aparició de la seva novel·la, el 1897, semblava indubtable que tots dos eren el mateix monstre.Tot i això, l’expert més important en l’obra de Stoker va qüestionar aquest dogma de fe en un estudi ja clàssic. L’anglès Clive Leatherdale és un erudit amb interessos tan heterogenis com ara la història d’Aràbia, la geopolítica i les fonts literàries del vampirisme. A mitjans dels vuitanta va publicar Historia de Drácula , un assaig que l’editorial espanyola Arpa traurà a la venda, actualitzat, el 18 de setembre. Aquest títol va ser capital perquè Coppola estrenés el 1992 Dràcula de Bram Stoker , la versió cinematogràfica més fidedigna de la novel·la.
Perquè Bram Stoker era un novel·lista, no un historiador, fet que obliden els qui critiquen la seva imatge distorsionada sobre el passat de Romania. El professor Leatherdale, amb una meticulositat que recorda la del professor Van Helsing, afirma que l’escriptor no sabia gairebé res de Vlad Draculea. L’única cosa que el va enamorar d’ell va ser el seu nom, però era vaivoda o príncep, no comte. I, tot i que va néixer a Transsilvània, que llavors era una província hongaresa, va viure a Valàquia.
Vlad Draculea era fill de Vlad Dracul, anomenat així perquè va ingressar en l’orde del Dragó, un clan semimilitar i semimonàstic per defensar Europa contra l’imperi otomà. Draculea significa fill de Dracul , és a dir fill del Dragó o fill del Dimoni . Aquesta polisèmia va subjugar el novel·lista i li va regalar el nom del seu protagonista.
Quan el Dràcula de la novel·la viatja a Londres, diu que és el comte De Ville (que sona com devil , dimoni en anglès). Però si Stoker n’hagués sabut alguna cosa més l’hauria anomenat Vlad Tepes o hauria al·ludit als empalaments en algun moment. I no només no ho va fer, sinó que Van Helsing diu que abans que es convertís en un no mort va ser “un home extraordinari: soldat, estadista i alquimista”. En un altre capítol, el qualifica de “savi i intel·ligent”.
Els crítics i lectors que van voler indagar en els orígens de la novel·la van arribar fins a Vlad Draculea o Vlad Tepes, com se l’anomena habitualment a Romania. Un gravat antic el dibuixa en un banquet, envoltat de cossos mutilats i empalats. Aquesta tortura ja es feia servir a la Xina imperial, però ell va arribar a un sadisme insòlit perquè l’agonia es prolongués hores o dies. I li encantava crear figures geomètriques amb les forques i estaques dels cadafals. Metàfora dels vaivens sobre la interpretació de la seva figura, va començar sent aliat dels turcs i va acabar com el seu pitjor enemic. Quan uns emissaris del sultà no es van descobrir davant ell, els va clavar els turbants al cap.
Una vegada va talar un bosc per empalar 20.000 persones. Les seves víctimes van ser soldats turcs i mercenaris, però també nobles i camperols del seu poble o qualsevol que despertés la seva ira. Algunes fonts afirmen que va matar 100.000 persones, la cinquena part de la població de Valàquia. La dada és encara més sorprenent si es recorda que només va governar uns mesos del 1447, entre 1456 i 1462, i un altre breu lapse el 1476, abans de morir en una batalla contra els musulmans.
Semblava que les exageracions sobre les seves crueltats i la vinculació amb el Dràcula literari el condemnarien a l’oprobi etern, però els versos de Campoamor es van fer realitat una vegada més: “Nada hay verdad ni mentira: / todo es según el color / del cristal con que se mira”. Les rehabilitacions històriques són tan antigues com la humanitat. Brivall avui, heroi demà. O viceversa. Però el seu cas és espectacular.
Ja va passar amb la Unió Soviètica i el vencedor de Napoleó a Rússia, el general Kutusov. Stalin el va tornar a entronitzar i li va perdonar el passat com a lacai del tsar, perquè el seu exemple galvanitzés els soldats que lluitaven contra Hitler. El 1976, la República Socialista de Romania del sàtrapa Nicolae Ceausescu buscava símbols i en va trobar. Va ser cruel, sí, però només perquè va viure en una època que també ho era, es repeteix ara a la Romania de la UE. Altres elogis al·ludeixen a la seva figura com a estadista i defensor de la cristiandat. Va abolir els privilegis de la noblesa i va posar fi als furts. I tant que ho va fer. A la porta de casa seva hi havia una gerra d’or amb aigua per als caminants. Ningú no la va robar.
La Vanguardia. 29 agost 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada