dimecres, 25 d’octubre de 2017

El reino de los cielos


FICHA TÉCNICA, APUNTES Y ACTIVIDADES

Un retrat del modernisme al Cau Ferrat guanya el premi Luján

Un retrat del modernisme al Cau Ferrat guanya el premi Luján 
BARCELONA REDACCIÓ @LaVanguardia

 Xulio Ricardo Trigo és el nou premi Luján de novella històrica. L'homenatge és una reconstrucció del món bohemi del modernisme català, amb gran presència de Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Carme Roca, una de les persones que van actuar com a jurat, explica que a la novella hi ha un rerefons de lluita de classes, en un "ambient claustrofòbic, elegant i ric, al Cau Ferrat, un lloc tancat on els diferents personatges aniran despullant les seves ànimes", amb diverses protagonistes femenines "que fan de contrapunt". Xulio Ricardo Trigo va comentar que el relat s'inicia quan la vídua de Santiago Rusiñol ha de lliurar les claus del Cau Ferrat a l'Ajuntament de Sitges perquè l'edifici es converteixi en un museu. El narrador és un crític d'art fictici, que escriu tres articles anuals a La Vanguardia i que està enamorat de la vídua de Ramon Casas, Júlia Peraire. També hi ha un altre personatge fictici, Conxita Canut, que anirà creant la intriga al llarg de la trama.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Filemó i Baucis- Metamofosis Ovidi

Àudio lectura de Filemó i Baucis 
 Veu d' Estrella Ferreyra, 
 Tècnic de so: Nil Isern 




DESMITIFICACIÓ DAFNE I APOL.LO

L’udol de ‘La Manada’

Carme Riera
MESEGUER
Una de les històries mitològiques més emprades pels escriptors i pintors dels segle XVI i XVII és la de Dafne i Apol·lo. Ovidi en el llibre primer de Les metamorfosis (versos 452-567) ens conta que Apol·lo es va burlar de Cupido i aquest per venjar-se li va disparar una fletxa de punta d’or, alhora que a la bella nimfa Dafne va ferir-la amb una altra de plom. Quan això passava –avui de vegades encara succeeix, doncs Cupido, el fill de Venus, segueix donant la llauna–, qui rebia la fletxa daurada s’enamorava immediatament amb un amor obsessiu i irremeiable mentre que, a la recíproca, provocava el rebuig absolut en l’objecte del seu amor, ferit per fletxa de plom.
Així Dafne, la filla de Peneus, desoeix les floretes d’Apol·lo, fa oïdes sordes a les seves proposicions i el rebutja sense pal·liatius. Però el déu, boig de desig, en contemplar la bellesa de la nimfa no es conforma amb mirar-la, vol posseirla. Ella fuig i ell la persegueix fins a aconseguir-la. És llavors quan Dafne, aterrida, demana auxili al seu pare, el déu del riu Peneus. Li suplica que la transformi, que canvïi el seu rostre i la seva figura per deixar d’agradar al seu perseguidor. Peneus hi accedeix i converteix Dafne en llorer, arbre que per això serà associat al déu Apol·lo per sempre.
Si llegim avui, amb ulls del segle XXI, la història de la nimfa, narrada per Ovidi, no podem deixar de pensar que Apol·lo és un assetjador sexual de l’alçada de la torre Foster, que intenta violar Dafne. Si no ho aconsegueix és perquè el pare d’ella, en l’últim instant, en el moment en què la violació és a punt de consumar-se, la converteix en llorer i en fer-ho, en transformar-la, deixa de ser ella. L’obsés Apol·lo abraça les branques que abans eren els membres de la nimfa, besa la fusta del seu tronc encara que l’arbre el rebutgi, puntualitza Ovidi. El que queda encara de Dafne, la palpitació darrere del seu ésser de dona, la sang que encara roman en la saba, segueix refusant l’agressor. No obstant això, Apol·lo, entossudit en la seva possessió, li assegura: “Ja que no pots ser la meva esposa, seràs, en veritat, el meu arbre, sempre la meva cabellera, les meves cítares i el meu carcaix s’adornaran amb tu”.
El mite de Dafne i Apol·lo, tantes vegades glossat pels poetes europeus dels segles XVI i XVII, va ser entès i divulgat com una història d’amor impossible. Garcilaso en la seva Ègloga Tercera ens ofereix un petit catàleg d’aquest tipus d’amors desgraciats també a través d’altres figures famoses, procedents de l’antiguitat clàssica, com Orfeu i Eurídice, Venus i Adonis, a més de Dafne i Apol·lo. En totes entre els amants s’interposa un obstacle. La prohibició de mirar, en el cas d’Orfeu i Eurídice, la desigualtat de rang entre Venus i Adonis o la no correspondència entre Dafne i Apol·lo. Sobre la necessitat de la correspondència amorosa tractarà Garcilaso igualment en l’Ègloga Segona, en la qual Albanio, enamorat de la seva cosina Camila, és a punt de violar-la, embogit a conseqüència de la passió amorosa. Camila, tindrà més sort que Dafne, perquè podrà fugir a temps, després d’afirmar que no desitja Albanio ni cap altre, ja que vol continuar trescant amb les seves ovelles, soltera i lliure, cosa que després el gran Cervantes, tan admirador de Garcilaso, recollirà en l’episodi més feminista d’El Quixot, el del discurs de Marcela, assetjada també pel pastor Crisóstomo, que acabarà suïcidant-se. Cervantes posa en boca de Camila una defensa abrandada: “Jo vaig néixer lliure, i per poder viure lliure vaig escollir la solitud dels camps: els arbres d’aquestes muntanyes són la meva companyia […] Foc soc apartat i espasa posada lluny. Als que he enamorat amb la vista he desenganyat amb les paraules […] Amb la conversa honesta de les pastores d’aquests llogarets i la cura de les meves cabres m’entretinc. Tenen els meus desitjos per terme aquestes muntanyes, i si d’aquí surten és per contemplar la bellesa del cel, passes amb què camina l’ànima al seu estatge primer”.
Ovidi, en fer referència a Dafne, donava també una dada clau: la nimfa volia romandre soltera. Pel que sembla, igual com Camila i Marcela, no sentia cap interès pels homes. D’aquí també el rebuig per Apol·lo, encara que en Les metamorfosis això s’atribueixi al fet d’haver estat mal fletxada per Cupido i no, com en els casos posteriors, a conseqüència d’una elecció personal, d’una demostració de llibertat femenina. Un exercici de llibertat que permet, almenys, rebutjar els assetjadors i que, al meu entendre, enllaça amb el mite de les amazones i les antigues societats matriarcals.
Tot el que he escrit fins a aquí ve a tomb de la sentència oprobiosa dels jutges del cas de La Manada, que tantíssima polseguera ha aixecat i que possiblement marcarà un abans i un després en la legislació vigent. I ve també a tomb perquè la literatura occidental, igual que la cultura, palesa amb claredat uns prejudicis patriarcals –amb excepcions, com la de Cervantes–, en els quals els abusos sexuals i les violacions eren acceptades de manera natural, considerades, tal vegada, un atribut més de la condició masculina que entenia la femenina com a exclusiu objecte de desig i de possessió. Així succeeix en la història d’Apol·lo i Dafne. L’udol esfereïdor de La Manada amenaça des de fa massa temps.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

ODA INFINITA i SOLITUD

L'oda infinita


Tinc una oda començada
que no puc acabar mai;
dia i nit me l'ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d'amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l'ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida, amb veu més forta,
m'han sigut dictats nous cants;
p’rò, cada any que el temps s'emporta,
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.
Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.

I així sempre, a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.

Sols desitjo, per ma glòria,
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d'orella
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil

I sabré si en el que penses,
-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de les cadences
de l'ocell d'ales immenses
que nia en l'eternitat.
PODEU FER UNA ASSOCIACIÓ D'IDEES ENTRE AQUEST POEMA DE MARAGALL I SOLITUD- AMB ALGUN PERSONATGE DE LA NOVEL·LA?

divendres, 6 d’octubre de 2017

Sergi Belbel als Col·loquis de Vic

    Avui, amb els alumnes de 2n de batxillerat del col·legi Sant Miquel, hem tingut el plaer d'escoltar Sergi Belbel, dramaturg català, als Col·loquis de Vic. La seva ponència El teatre a Catalunya: avui i reptes de futur, ha estat molt completa.  Primer ha fet un preàmbul molt interessant, connectant amb el present polític del nostre país, després ha fet un repàs de la història del teatre a Catalunya per tal de situar-nos.  
 Ens ha deixat ben clar que per aconseguir una dramatúrgia pròpia és necessari tenir tres pilars ben sòlids: un corpus d'autors, un d'intèrprets i uns espectadors
  També ha deixat constància de dues qüestions ben significatives: la importància dels productors, sense els quals no es consoliden els projectes, i la desaparició o la fuita de talents, riscos que ja s'estan donant i que poden posar en perill la nostra dramatúrgia. 
                         Obrim els comentaris, endavant! 
Què heu après, què us ha semblat la seva ponència? Com podem, des de la nostra posició d'espectadors, salvar el nostre teatre i ajudar a construir una dramatúrgia catalana?   


Kazuo Ishiguro, Nobel de Literatura





Ka
 La resta de reflexions les trobareu a: 


Un fragment de la pel·lícula basada en el llibre d'aquest autor, titulada: Lo que queda del día 


-->

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Víctor Català. Adagis, frases sentencioses. Amor a la llengua


"A Catalunya, cada dia es moren paraules": Al llibre Quincalla trobareu adagis que Víctor Català va recollir. Aquest amor a la llengua no l'abandonà mai. Ho veiem a Solitud, també, on els adagis i frases sentencioses són presents en boca del Pastor. 

1. El qui s'avesa a mentir, de mentir no es pot desdir.
* s'avesa: del verb avesar-se, acostumar-se / desdir: no mantenir un costum, la promesa o la paraula donada.

2. Qui està sol, campa com vol.
* campa: de campar, viure, obrar amb llibertat.


3. Qui molt projecta i res no fa, si res no era, res no serà.
* Planejar només sense dur a la pràctica no condueix enlloc. 


A Catorze.cat, uns quant adagis més: 
http://www.catorze.cat/noticia/5220/nits/vetlla/victor/catala

SOLITUD, "La Pujada" en català, anglès i alemany

A Catorze.cat ens presenten la traducció de Solitud de Víctor Català en 3 llengües i comparteixen el capítol de La Pujada amb nosaltres. Molts de vosaltres feu anglès i alemany, gaudiu, doncs, d'aquests fragments traduïts. 
I. La Pujada
Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d'estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s'ajoqués darrera d'ells, sobre el bossat. 

I. The Ascent
After passing through Ridorta, they had come across a wagon going their way and Matias, who wanted to preserve his strength, asked the driver if he would mind taking them as far as the foot of the mountain. The peasant, beaming at the prospect of a little conversation, made room for the man by his side and told Mila to make herself comfortable on the straw mats at the back.

I. Der Anstieg
Hinter Ridorta hatten sie einen Wagen angehalten, der den gleichen Weg zurücklegte und Matias, der ihre Kräfte schonen wollte, fragte den Fahrer, ob er sie bis zum Gebirgspass mitnehmen könne. Der Bauer, ein fröhlicher Mensch und erfreut darüber, für eine Weile Gesellschaft zu haben, machte ihm sofort neben sich auf der Querbank Platz und sagte zu Mila, sie solle sich hinter sie kauern, in ein Tragenetz. 

Capítol sencer (cat, anglès, alemany) http://www.catorze.cat/noticia/2120/solitud/trilingue

diumenge, 1 d’octubre de 2017

SOLITUD, La pujada

SOLITUD de Víctor Català- Guia de lectura

 Si voleu fer un seguiment rigorós de la lectura de Solitud, aneu seguint les preguntes que es plantegen en aquest dossier.