dimarts, 19 de desembre de 2017

Brossa 2017 -2018

                   Comencem el projecte #Brossa2017

1.- Per tal de contextualitzar hem visualitzat els vídeos de l'Avantguarda a Europa, a Catalunya i la biografia de Joan Brossa fins els anys 60. 
http://silviacaballeria.blogspot.com.es/2017/12/lavantgurda-europa.html
http://silviacaballeria.blogspot.com.es/2017/12/avantguarda-catalunya.html
(recordeu que haureu de presentar la llibreta amb la teoria dels dos temes)

2.- El dilluns 18, vam anar de ruta per alguns poemes urbans de Joan Brossa a Barcelona i vam visitar una extensa exposició de l'obra del poeta al MACBA
 

3.- Posem en comú a l'aula, les impressions de la ruta a través de menti.com

4.- Quina sala de l'exposició ens va agradar més? (grup 1r A)


5.- i Ara què?
6.- Primer crearem una bitàcola en format collage de la ruta. És la llibreta -visual thinking. Us deixem un vídeo amb alguns exemples, però deixem lliure la vostra creativitat. Endavant! 



  • Vegem alguns exemples dels primers resultats:

7.- El pròxim pas serà la creació d'un poema corpori, visual, objectual, instal.lació... seguint les opcions temàtiques que teniu a la plataforma ClickEdu. 

  • Aquí tenim unes imatges en ple procés creatiu: 


















8.- Presentacions orals a l'aula 


9.-Galeria d'imatges dels poemes objectuals i instal·lacions 

10.- I Aquesta setmana..... (del 5 al 9 de febrer)
La Redacció final amb conclusions (Continguts: Avantguarda a Europa, a Catalunya, Joan Brossa, concepte de Poesia Visual, Objectual i instal·lació, Poemes Brossa, Ruta Brossa...) 


divendres, 15 de desembre de 2017

L'AVANTGUARDA A EUROPA

AVANTGUARDA A CATALUNYA

L'AVANTGUARDA A CATALUNYA

diumenge, 10 de desembre de 2017

Solitud de Víctor Català en xarxa

   Alumnes de 2n de Batxillerat del Col·legi Sant Miquel i de l'Escola Virolai de Barcelona, totes dues de la Fundació Tr@ms, comparteixen, via twitter, frases, postals i opinions sobre les obres que estan llegint aquest curs a Literatura Catalana. Storify recull la primera experiència amb la novel·la Solitud de Víctor Català. Ara ja estan piulant Aigües Encantades de J.Puig i Ferreter. El nom d'usuari dels alumnes de sant Miquel és @SomlesMiles i el de Virolai @Cims_Solitaris. Els podeu seguir a twitter.
 A més, els alumnes del Col·legi Sant Miquel van poder fer la ruta pels indrets de la novel·la de Víctor Català compartint l'experiència amb els alumnes de l'Escorial de Vic. També en veureu el resultat en aquest recull que us compartim.

Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes

dimarts, 5 de desembre de 2017

Tipología Textual


Características lingüísticas de los textos prescriptivos

1.- Para ser eficaces, los textos prescriptivos deben estar escritos en un lenguaje claro, preciso y sencillo que pueda ser comprendido fácilmente. 
2.- Es frecuente la presencia de explicaciones breves e imágenes que aclaren el contenido del texto. 
3.- También son habituales los marcadores que expresan orden (números, letras, puntos, adverbios o locuciones adverbiales de tiempo: en primer lugar, después, a continuación, por último…).

  4.- En los textos prescriptivos suelen aparecer tecnicismos propios del tema del que trate el texto (mecánica, cocina, jardinería…).

  5.- La sintaxis debe ser sencilla, con predominio de oraciones simples.

 6.- Las formas verbales más frecuentes son:
Imperativo: Cuece la pasta en abundante agua salada.
Infinitivo: Cocer la pasta en abundante agua salada.
Construcciones con “se”: Se cuece la pasta en abundante agua salada.

divendres, 1 de desembre de 2017

Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit - de Joan Manuel Serrat


No sóc modest. 
Estic enamorat 
d'aquests ulls meus petits 
perquè esguarden al lluny 
i del meu front tan alt 
que ho és de tant que pensa. 
No vull agrair res, perquè no he tingut mestre. 

Jo no prometo res. 
Només camino 
(mullant la ploma al cor, 
que és on es suca l'eina...) 
Tampoc sé el que em proposo, 
perquè el tenir un propòsit no és fer feina. 

Ja no vull allistar-me 
sota de cap bandera. 
De la divina ACRÀCIA, 
seré ara el glossador, 
de l'ACRÀCIA impossible 
en la vida dels homes 
que no senten desig d'una era millor. 

I el que pensin de mi, 
no m'interessa gens, 
no m'interessa gens, 
no m'interessa gens... 

Va entrar al món per la porta de servei. 
Duia un gran bagul, 
i un pedaç al cul... 
Era un bagul de paper que va omplir el temps, 
les dones i el port, 
l'amor i la mort. 
Era un bagul que s'endreçava poc a poc 
i esdevenia un vers cada record... 

Per a ell la meuca es posava la roba de quan fou verge, 
i volaven les gavines amb les plomes de diumenge... Sí... 
Per a ell els vaixells bufaven una, dos i tres vegades, 
i s'estimava una parella en qualsevol cantonada... Sí... 
Per a ell miolaven els gats a la lluna, en els terrats... Sí... Per a ell s'obrien vermelles les promeses i els clavells... Sí...

Per a un home prim 
de rostre verdós, 
de llavis humits 
i molt llargs els dits 
per tastar millor a les dones. 

I no era modest. 
I estava enamorat 
dels seus ullets petits, 
que esguardaven al lluny 
i del seu front tant alt 
de tant com ell pensava. 

I no agraïa res a qui res no li ensenyava. 

I el que penseu d'això...

dimecres, 8 de novembre de 2017

dimarts, 7 de novembre de 2017

Charles Baudelaire

"El simbolisme -seguint el romanticisme, encara que sense el tràgic d'aquest- refusa la primacia de la raó i intenta desentranyar, recorrent a les imatges mitològiques o al món dels somnis, els "signes" ocults que bateguen en l'home i motiven la seva conducta. Aquest és l'objectiu explícit dels seus grans poetes (Mallarmé, Rimbaud, Lautreamont) i el dels seus pintors més representatius (Gustave Moreau i Arnold Böcklin)." (Argullol)

Concepte de Bellesa segons Baudelaire:
Baudelaire s’estimava més parlar de Bellesa que no d’art. “La diferència entre l’Art i la Bellesa és la que hi ha entre una causa i el seu efecte [...] De fet, la concepció de la Bellesa com un efecte es troba literalment formulada a The Philosophy of Composition de Poe, que Baudelaire traduí el 1859: “Quan els homes parlen de bellesa, no entenen una qualitat, com suposen, sinó un efecte; es refereixen a aqueixa intensa i pura elevació de l’ànima –no de l’intel.lecte o del cor- sobre la qual ja he parlat, i que s’experimenta com a resultat de la contemplació d’”el bell”.” (Todó)

Acabeu de llegir la part teòrica del Simbolisme i Baudelaire, us anirà bé per entendre el concepte d'art i bellesa que hi ha darrere algunes obres Modernistes. (vegeu enllaç al final del post)

L’ALBATROS

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales balnques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

(Versió de Xavier Benguerel)

Enllaç a la introducció i a altres poemes del mateix autor:
http://magpoesia.mallorcaweb.com/poesiafrancesa/baudelaire.html


dilluns, 6 de novembre de 2017

Seguint els passos de la Mila. Ruta literària de Solitud Víctor Català

Divendres, dia 3 de novembre, els alumnes de Literatura Catalana de 2n de Batxillerat vam realitzar la ruta literària de la novel·la Solitud de Víctor Català al Montgrí. 

  La sortida va consistir en pujar a peu pel camí de Santa Caterina, que rodeja el massís del Montgrí amb el castell al cim. Des del nucli de Torroella de Montgrí, vàrem passar per la creu i arribàrem a l’ermita de Santa Caterina, on Víctor Català es va inspirar per descriure l’escenari de l’acció de la novel·la Solitud. 

   Durant l’itinerari literari vam poder contemplar el paisatge de la plana de l’Empordà i comparar-lo amb el que es descriu al primer capítol del llibre «La pujada». Es llegiren, tot fent camí i a l’ermita, diversos fragments de la novel·la. Aquesta activitat la vàrem compartir amb una altra escola de Vic, la qual cosa va enriquir l’aprenentatge. 

 El grup de Literatura Catalana ha creat un twitter on pengen postals literàries, activitats, opinions i comentaris dels llibres que anirem llegint durant aquest curs. Pel que fa a Solitud, els alumnes de l’escola Virolai de Barcelona i de la Fundació Trams, han creat també el seu twitter des d’on compartim experiències entorn de la literatura de 2n de Batxillerat. 

Us deixem amb algunes imatges i amb l’enllaç al twitter del grup. Esperem que us agradin https://twitter.com/SomLesMiles






dimecres, 1 de novembre de 2017

"Lletra a Dolors" de Miquel Martí i Pol

Avui, dia 1 de novembre, dia dels morts, dels nostres morts, els de cadascú, ens plau compartir-vos aquestes versos de Miquel Martí i Pol llegits meravellosament per Sílvia Bel. Són uns versos d'absència, de dolor, d'esperança i de continuïtat que el poeta va escriure després de la mort de la seva dona. 

Esperem que us agradin. 
Carme Codina i Sílvia Caballeria.
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il·lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
 
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixies,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

El reino de los cielos


FICHA TÉCNICA, APUNTES Y ACTIVIDADES

Un retrat del modernisme al Cau Ferrat guanya el premi Luján

Un retrat del modernisme al Cau Ferrat guanya el premi Luján 
BARCELONA REDACCIÓ @LaVanguardia

 Xulio Ricardo Trigo és el nou premi Luján de novella històrica. L'homenatge és una reconstrucció del món bohemi del modernisme català, amb gran presència de Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Carme Roca, una de les persones que van actuar com a jurat, explica que a la novella hi ha un rerefons de lluita de classes, en un "ambient claustrofòbic, elegant i ric, al Cau Ferrat, un lloc tancat on els diferents personatges aniran despullant les seves ànimes", amb diverses protagonistes femenines "que fan de contrapunt". Xulio Ricardo Trigo va comentar que el relat s'inicia quan la vídua de Santiago Rusiñol ha de lliurar les claus del Cau Ferrat a l'Ajuntament de Sitges perquè l'edifici es converteixi en un museu. El narrador és un crític d'art fictici, que escriu tres articles anuals a La Vanguardia i que està enamorat de la vídua de Ramon Casas, Júlia Peraire. També hi ha un altre personatge fictici, Conxita Canut, que anirà creant la intriga al llarg de la trama.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Filemó i Baucis- Metamofosis Ovidi

Àudio lectura de Filemó i Baucis 
 Veu d' Estrella Ferreyra, 
 Tècnic de so: Nil Isern 




LA METAMORFOSI DE F.KAFKA
Franz Kafka va néixer el 3 de juliol de 1883 a Praga i va morir el 3 de juny de 1924 a Kierling (Àustria). A través de la seva obra, l'escriptor va mostrar l'angoixa, l'opressió i les incertesses del món. -
                     1r capítol(text) http://www.catorze.cat/noticia/3404/metamorfosi

DESMITIFICACIÓ DAFNE I APOL.LO

L’udol de ‘La Manada’

Carme Riera
MESEGUER
Una de les històries mitològiques més emprades pels escriptors i pintors dels segle XVI i XVII és la de Dafne i Apol·lo. Ovidi en el llibre primer de Les metamorfosis (versos 452-567) ens conta que Apol·lo es va burlar de Cupido i aquest per venjar-se li va disparar una fletxa de punta d’or, alhora que a la bella nimfa Dafne va ferir-la amb una altra de plom. Quan això passava –avui de vegades encara succeeix, doncs Cupido, el fill de Venus, segueix donant la llauna–, qui rebia la fletxa daurada s’enamorava immediatament amb un amor obsessiu i irremeiable mentre que, a la recíproca, provocava el rebuig absolut en l’objecte del seu amor, ferit per fletxa de plom.
Així Dafne, la filla de Peneus, desoeix les floretes d’Apol·lo, fa oïdes sordes a les seves proposicions i el rebutja sense pal·liatius. Però el déu, boig de desig, en contemplar la bellesa de la nimfa no es conforma amb mirar-la, vol posseirla. Ella fuig i ell la persegueix fins a aconseguir-la. És llavors quan Dafne, aterrida, demana auxili al seu pare, el déu del riu Peneus. Li suplica que la transformi, que canvïi el seu rostre i la seva figura per deixar d’agradar al seu perseguidor. Peneus hi accedeix i converteix Dafne en llorer, arbre que per això serà associat al déu Apol·lo per sempre.
Si llegim avui, amb ulls del segle XXI, la història de la nimfa, narrada per Ovidi, no podem deixar de pensar que Apol·lo és un assetjador sexual de l’alçada de la torre Foster, que intenta violar Dafne. Si no ho aconsegueix és perquè el pare d’ella, en l’últim instant, en el moment en què la violació és a punt de consumar-se, la converteix en llorer i en fer-ho, en transformar-la, deixa de ser ella. L’obsés Apol·lo abraça les branques que abans eren els membres de la nimfa, besa la fusta del seu tronc encara que l’arbre el rebutgi, puntualitza Ovidi. El que queda encara de Dafne, la palpitació darrere del seu ésser de dona, la sang que encara roman en la saba, segueix refusant l’agressor. No obstant això, Apol·lo, entossudit en la seva possessió, li assegura: “Ja que no pots ser la meva esposa, seràs, en veritat, el meu arbre, sempre la meva cabellera, les meves cítares i el meu carcaix s’adornaran amb tu”.
El mite de Dafne i Apol·lo, tantes vegades glossat pels poetes europeus dels segles XVI i XVII, va ser entès i divulgat com una història d’amor impossible. Garcilaso en la seva Ègloga Tercera ens ofereix un petit catàleg d’aquest tipus d’amors desgraciats també a través d’altres figures famoses, procedents de l’antiguitat clàssica, com Orfeu i Eurídice, Venus i Adonis, a més de Dafne i Apol·lo. En totes entre els amants s’interposa un obstacle. La prohibició de mirar, en el cas d’Orfeu i Eurídice, la desigualtat de rang entre Venus i Adonis o la no correspondència entre Dafne i Apol·lo. Sobre la necessitat de la correspondència amorosa tractarà Garcilaso igualment en l’Ègloga Segona, en la qual Albanio, enamorat de la seva cosina Camila, és a punt de violar-la, embogit a conseqüència de la passió amorosa. Camila, tindrà més sort que Dafne, perquè podrà fugir a temps, després d’afirmar que no desitja Albanio ni cap altre, ja que vol continuar trescant amb les seves ovelles, soltera i lliure, cosa que després el gran Cervantes, tan admirador de Garcilaso, recollirà en l’episodi més feminista d’El Quixot, el del discurs de Marcela, assetjada també pel pastor Crisóstomo, que acabarà suïcidant-se. Cervantes posa en boca de Camila una defensa abrandada: “Jo vaig néixer lliure, i per poder viure lliure vaig escollir la solitud dels camps: els arbres d’aquestes muntanyes són la meva companyia […] Foc soc apartat i espasa posada lluny. Als que he enamorat amb la vista he desenganyat amb les paraules […] Amb la conversa honesta de les pastores d’aquests llogarets i la cura de les meves cabres m’entretinc. Tenen els meus desitjos per terme aquestes muntanyes, i si d’aquí surten és per contemplar la bellesa del cel, passes amb què camina l’ànima al seu estatge primer”.
Ovidi, en fer referència a Dafne, donava també una dada clau: la nimfa volia romandre soltera. Pel que sembla, igual com Camila i Marcela, no sentia cap interès pels homes. D’aquí també el rebuig per Apol·lo, encara que en Les metamorfosis això s’atribueixi al fet d’haver estat mal fletxada per Cupido i no, com en els casos posteriors, a conseqüència d’una elecció personal, d’una demostració de llibertat femenina. Un exercici de llibertat que permet, almenys, rebutjar els assetjadors i que, al meu entendre, enllaça amb el mite de les amazones i les antigues societats matriarcals.
Tot el que he escrit fins a aquí ve a tomb de la sentència oprobiosa dels jutges del cas de La Manada, que tantíssima polseguera ha aixecat i que possiblement marcarà un abans i un després en la legislació vigent. I ve també a tomb perquè la literatura occidental, igual que la cultura, palesa amb claredat uns prejudicis patriarcals –amb excepcions, com la de Cervantes–, en els quals els abusos sexuals i les violacions eren acceptades de manera natural, considerades, tal vegada, un atribut més de la condició masculina que entenia la femenina com a exclusiu objecte de desig i de possessió. Així succeeix en la història d’Apol·lo i Dafne. L’udol esfereïdor de La Manada amenaça des de fa massa temps.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

ODA INFINITA i SOLITUD

L'oda infinita


Tinc una oda començada
que no puc acabar mai;
dia i nit me l'ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d'amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l'ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida, amb veu més forta,
m'han sigut dictats nous cants;
p’rò, cada any que el temps s'emporta,
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.
Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.

I així sempre, a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.

Sols desitjo, per ma glòria,
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d'orella
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil

I sabré si en el que penses,
-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de les cadences
de l'ocell d'ales immenses
que nia en l'eternitat.
PODEU FER UNA ASSOCIACIÓ D'IDEES ENTRE AQUEST POEMA DE MARAGALL I SOLITUD- AMB ALGUN PERSONATGE DE LA NOVEL·LA?

divendres, 6 d’octubre de 2017

Sergi Belbel als Col·loquis de Vic

    Avui, amb els alumnes de 2n de batxillerat del col·legi Sant Miquel, hem tingut el plaer d'escoltar Sergi Belbel, dramaturg català, als Col·loquis de Vic. La seva ponència El teatre a Catalunya: avui i reptes de futur, ha estat molt completa.  Primer ha fet un preàmbul molt interessant, connectant amb el present polític del nostre país, després ha fet un repàs de la història del teatre a Catalunya per tal de situar-nos.  
 Ens ha deixat ben clar que per aconseguir una dramatúrgia pròpia és necessari tenir tres pilars ben sòlids: un corpus d'autors, un d'intèrprets i uns espectadors
  També ha deixat constància de dues qüestions ben significatives: la importància dels productors, sense els quals no es consoliden els projectes, i la desaparició o la fuita de talents, riscos que ja s'estan donant i que poden posar en perill la nostra dramatúrgia. 
                         Obrim els comentaris, endavant! 
Què heu après, què us ha semblat la seva ponència? Com podem, des de la nostra posició d'espectadors, salvar el nostre teatre i ajudar a construir una dramatúrgia catalana?   


Kazuo Ishiguro, Nobel de Literatura





Ka
 La resta de reflexions les trobareu a: 


Un fragment de la pel·lícula basada en el llibre d'aquest autor, titulada: Lo que queda del día 


-->

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Víctor Català. Adagis, frases sentencioses. Amor a la llengua


"A Catalunya, cada dia es moren paraules": Al llibre Quincalla trobareu adagis que Víctor Català va recollir. Aquest amor a la llengua no l'abandonà mai. Ho veiem a Solitud, també, on els adagis i frases sentencioses són presents en boca del Pastor. 

1. El qui s'avesa a mentir, de mentir no es pot desdir.
* s'avesa: del verb avesar-se, acostumar-se / desdir: no mantenir un costum, la promesa o la paraula donada.

2. Qui està sol, campa com vol.
* campa: de campar, viure, obrar amb llibertat.


3. Qui molt projecta i res no fa, si res no era, res no serà.
* Planejar només sense dur a la pràctica no condueix enlloc. 


A Catorze.cat, uns quant adagis més: 
http://www.catorze.cat/noticia/5220/nits/vetlla/victor/catala

SOLITUD, "La Pujada" en català, anglès i alemany

A Catorze.cat ens presenten la traducció de Solitud de Víctor Català en 3 llengües i comparteixen el capítol de La Pujada amb nosaltres. Molts de vosaltres feu anglès i alemany, gaudiu, doncs, d'aquests fragments traduïts. 
I. La Pujada
Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d'estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s'ajoqués darrera d'ells, sobre el bossat. 

I. The Ascent
After passing through Ridorta, they had come across a wagon going their way and Matias, who wanted to preserve his strength, asked the driver if he would mind taking them as far as the foot of the mountain. The peasant, beaming at the prospect of a little conversation, made room for the man by his side and told Mila to make herself comfortable on the straw mats at the back.

I. Der Anstieg
Hinter Ridorta hatten sie einen Wagen angehalten, der den gleichen Weg zurücklegte und Matias, der ihre Kräfte schonen wollte, fragte den Fahrer, ob er sie bis zum Gebirgspass mitnehmen könne. Der Bauer, ein fröhlicher Mensch und erfreut darüber, für eine Weile Gesellschaft zu haben, machte ihm sofort neben sich auf der Querbank Platz und sagte zu Mila, sie solle sich hinter sie kauern, in ein Tragenetz. 

Capítol sencer (cat, anglès, alemany) http://www.catorze.cat/noticia/2120/solitud/trilingue

diumenge, 1 d’octubre de 2017

SOLITUD, La pujada

SOLITUD de Víctor Català- Guia de lectura

 Si voleu fer un seguiment rigorós de la lectura de Solitud, aneu seguint les preguntes que es plantegen en aquest dossier. 

dimecres, 13 de setembre de 2017

FRENCH ROAST cortometraje


French Roast, cortometraje nominado al Oscar al mejor cortometraje 2009. Esta animación de origen francés traslada al espectador temas de diversa naturaleza: la desconfianza, la solidaridad, la generosidad, la capacidad de ponerse en el lugar de otra persona, las falsas apariencias, la indiferencia, la ignorancia...


dimarts, 12 de setembre de 2017

dijous, 31 d’agost de 2017

'Solitud', de Víctor Català, amb Laura Borràs


'Solitud' de Víctor Català, és l'obra més universal de la narrativa modernista. Ara bé, admet més d'una lectura tal com demostren les interpretacions fetes des de la psicoanàlisi i de la crítica literària feminista. Ens en parla Laura Borràs en aquest programa,  a més de parlar, també, sobre els 25 anys de la mort del poeta Joan Oliver. (també objectiu per conèixer i llegir durant aquest curs) 

CLIQUEU L'ENLLAÇ:

Víctor Català- Caterina Albert (Docuficció TV3)


DOCUFICCIÓ

  •  Per què Solitud és una novel·la moderna, segons Joaquim Molas? 
  •  Dualisme i Monisme defineix aquests conceptes a partir de les paraules de Jordi Castellanos, i concreta si es donen o no a Solitud
  • Podem parlar de la influència de Shopenhauer a la novel·la de Víctor Català? Argumenta la resposta. 
  • Recull les diferents definicions de la novel·la que es donen al llarg del documental i justifica-la (cal anotar qui fa la definició) 

Romanticisme-Realisme-Naturalisme: apunts bàsics

dilluns, 19 de juny de 2017

Premis LLIBRE D'ARTISTA de la FUNDACIÓ BROSSA

Avui hem rebut la bona notícia que 3 dels 8 premis que ha concedit la Fundació Brossa per al Concurs "El meu llibre d'artista" han estat del nostre Col·legi.
  Vàrem enviar les imatges dels llibres que havíem seleccionat i el resultat ha estat:  
     
     El primer premi correspon al llibre d'artista: 
                   Ets un peó de l'Arnau Espona i en Joel Juvany. 
      Els altres premiats són per:  
                 Fènix de l'Aida Mas i la Clàudia Valls 
                Licem u Lice Núria Colomer, E.Adina Milu i Alba Ribè 

Això vol dir que el dia 26 d'octubre exposaran i presentaran els seus llibres d'artista en una galeria d'art de Barcelona: Galeria Esther Montoriol. A les 18h es farà una inauguració oficial de la mostra i els alumnes guanyadors explicaran la seva creació. 





FELICITATS!!
Link del web de la Fundació, on hi trobareu més informacio:  


dimecres, 14 de juny de 2017

Terra Baixa. El llibre

https://ca.wikisource.org/wiki/Terra_baixa

PERSONATGES
L’exercici d’anotar els personatges de cada acte, té relació amb la conclusió sobre la técnica de presentació de personatges que teniu al podcast.

DESCRIPCIÓ DELS PERSONATGES: 
FONT XTEC: 
Marta: És una noia bastant jove, psicològicament la Marta és un personatge una mica inestable, ja que al llarg de l'obra els seus sentiments van canviant. De primer, se'ns presenta com una dona freda, distant, i reservada, també com una dona bastant innocent ja que l’obliguen a casar-se amb una persona a qui no estima, i ella no fa res per impedir-ho, sinó que accepta i es resigna a casar-se amb en Manelic. Entre el primer i mitjan segon acte, la Marta no es té respecte a ella mateixa, ni tampoc s'estima la seva pròpia vida, té una autoestima molt baixa. Però en el moment que comença a estimar una altra persona (en Manelic) comença a respectar-se i a valorar-se cada cop més. La Marta es pot considerar en certa manera també un personatge marginat, ja que els seus orígens són molt pobres. Ella i el seu pare adoptiu van anar a parar a la Terra Baixa d'en Sebastià i van ser acollits per ell i comencen a treballar al molí. Molta de la gent de la Terra Baixa té certs prejudicis contra la Marta, pels seus orígens. En fer-se gran, la Marta es deixa endur per en Sebastià, que li va donar acolliment, i la va encegar amb maltractaments psicològics. La Marta es mostra feble davant d'ell però és capaç de posar-se ferma davant d'una altra persona, com per exemple el Manelic, també és amable i dòcil per una part, però, per una altra, sap ser agressiva. 

Manelic: En Manelic és originari de la Terra Alta, símbol de la puresa, la simplicitat i la tranquil·litat. Però en passar un cert temps a la Terra Baixa, aquesta societat urbana i hipòcrita el fa canviar, tornant-lo desconfiat, i finalment perd la innocència i acaba matant en Sebastià. En tota la seva vida no ha vist més persones que els seus pares i en Tomàs, un ermità, i ha viscut sempre de les seves ovelles. És una persona innocent, amb trets i instints animals. Arriba de la Terra Alta a la Terra Baixa per casar-se amb la Marta, la noia amb qui sempre havia somiat. El seu casament, però, és un engany, i de ser el que més desitjava en aquest món passa a ser una tortura que l'empeny a tornar a la Terra Alta. Així, els sentiments d'en Manelic cap al poble, la Marta i la Terra Baixa canvien al llarg de l'obra fins arribar a un punt que són insostenibles per a ell. A la Terra Baixa, en Manelic és discriminat pel fet de no ser d'allà. És el personatge marginat, víctima de la Terra Baixa. En Manelic mata el seu contrincant, en Sebastià, i se'n torna amb la Marta a la Terra Alta, per tant, el final de l’obra és feliç. 

Sebastià: És un personatge arrogant, amb un gran sentiment de superioritat que no canvia en cap moment de l'obra, creu que tot ho té sota control, i això és el que el mata. Ell és l'amo de tot. És una persona que el poder el fa ser egoista i pensar només en ell mateix. Es fa respectar pel seu fort caràcter, que imposa sobre els altres. El seu sentiment per la Marta és molt clar i li fa molta de ràbia que ella es porti bé amb el Manelic, perquè ell vol la Marta per a ell tot sol. Això connota que és un personatge, molt masclista, que es creu superior a les dones, només pel fet de ser home, i això es percep clarament quan ell tracta amb la Marta.

Elements oposats i/o antagònics entre en Sebastià i en Manelic: En comparar els dos personatges, es veu que són totalment oposats. En Sebastià és un feudal poc generós, gens amable, una persona que només pensa en ell mateix, fins arribar al punt d’imposar un casament, el de la Marta i en Manelic, per obtenir els diners que deu. En Manelic és un personatge que, clarament, s'oposa a en Sebastià: és un bon home, innocent i carinyós, que estima la natura i el seu entorn. En arribar a la Terra Baixa, no encaixa en aquella societat de jocs i enganys. També es veu que són molt oposats, en la relació que tenen amb la Marta, ja que en Sebastià, arriba a xantaxejar-la psicològicament, i en Manelic, encara que ella al principi no l'estimés i no el tractés massa bé, continua estant amb ella i estimant-la. 

Mossèn:És l'aliat d'en Sebastià. Li diuen així perquè havia estudiat per ser mossèn, però en la realitat no ho és. Actua com si fos el majordom d'en Sebastià: és molt fidel al seu amo. No podem dir massa del seu caràcter per l'escassetat d'intervencions.

Tomàs: És l'ermità que casarà la Marta i en Manelic, i no sap res de l'engany que es porta a terme. Té molta estima a en Manelic, se'l sent com a fill seu, i per això sent molta ràbia quan s'adona de l'enredada de la qual se sent culpable. És innocent i se'l veu com una persona sàvia, amb molt de coneixement, i també una persona que sap escoltar i entendre els altres.

Nuri: Germana petita de les Perdigones. Té un caràcter similar al de la Marta i és per això que la seva amistat és molt gran. És una persona bona i innocent, que canvia també el caràcter al llarg de l'obra: de mica en mica va adonant-se de la realitat de la Terra Baixa, despertant, i començant a ser menys innocent. És l'objecte de burles i al mateix temps representa l'única persona decent del poble. Els seus orígens són humils. També la Nuri és objecte de burles que ella mateixa aguanta i no diu res, cosa que també la caracteritza com una persona callada. 

Xeixa: Només surt al començament i té la importància de ser el que ens deixa veure que les coses al poble no van bé, que hi ha algun misteri del qual ningú vol parlar. Això desperta la intriga de l'espectador. És també gairebé l'única persona que planta cara al Sebastià, marxant del poble.

Pagesos i pageses: Dins d'aquest grup hi podríem considerar en Nando, en Josep, la Pepa, l'Antònia i el Perruca. Els seus caràcters són similars. En el fons tenen bon cor, però els seus prejudicis i la seva tafaneria fan mal a la Marta. D'això, ells no se n'adonen fins ben al final de l'obra, i durant aquest temps només critiquen i fan cas a l'amo.

divendres, 2 de juny de 2017

L'origen de l'home i de la societat

 Compara la visió que tenen Thomas Hobbes i Jean Jacques Rouseau sobre l'origen de l'home i de la societat. Relaciona aquest concepte amb Terra Baixa d'Àngel Guimerà

Thomas Hobbes 

Jean Jacques Rousseau

CONCLUSIÓ:
 (SELECCIÓ de les respostes del treball)

L’ORIGEN DE L’HOME I LA SOCIETAT:
La visió que tenia Thomas Hobbes sobre l’origen de l’home i la societat era bastant negativa. Ell deia quel’home és dolent per natura: “l’home és un llop per a l’home”, i per aquest motiu, en estat natural, l’ésser humà viu constantment en un estat de guerra amb i contra tothom i considera que és insostenible. 
Per això, decideixen signar el “pacte social” pel qual renuncien a la seva llibertat i la cedeixen a les mans d’un sobirà que els ha de garantir la pau i estabilitat. Aquesta visió política és molt important, ja que per primera vegada es considera que és el poble qui atorga aquest poder en mans d'un sobirà, que no és més que un representant del poble; s'estableixen així, per part de Hobbes, les bases del liberalisme, sense que se'l pugui considerar, tanmateix, plenament liberal.
En canvi, la visió que tenia Jean Jacques Rouseau era que l'home primitiu o natural vivia en aïllament; per tant no posseïa una sociabilitat natural ni vivia en guerra amb els altres. El pas a l'estat de societat fa l'home menys feliç, lliure i bo. Per tan, segons Rousseau, no existeix el progrés. Per Rouseau la societat sorgeix lentament i en els seus estats incipients és quan l'home se sent més feliç. Però es perd la llibertat i sorgeixen les desigualtats en el moment que s'estableix el dret de propietat i l'autoritat per salvaguardar-lo. La societat és, doncs, un engany: els homes s'uneixen perquè creuen defensar els febles però, de fet, solament defensen els interessos dels més rics. Per tant, en Rousseau realitza una crítica a l'economia i la política liberal. Un fet específic va fer possible la creació de la societat civil i l'aparició de la desigualtat i les guerres: l'establiment de la propietat privada.
A Terra baixa d’Àngel Guimerà, es poden veure bastant bé els dos punts de vista, tant el de Hobbes com el de Rouseau. En l’obra, els pagesos treballen per un amo, SebasMà, ja que aquest els ofereix a canvi estabilitat. Al estar sota les ordres de SebasMà, perden la seva llibertat tal i com diu Hobbes. Per altre banda, també es veu clarament la visió de Rouseau, ja que molts dels habitants de Terra baixa han perdut la seva llibertat i comencen a sorgir les desigualtats estamentals. Aquestes desigualtats són les que provoquen tots els conflictes, o la majoria, dels que hi ha a Terra baixa. Un exemple de la creació de desigualtats seria el casament forçós de Manelic i Marta, ordenat per SebasMà, ja que sinó aquest perdia els seus béns i perdria la seva posició social. CM. 1r A 


D'acord, però la visió que triomfa, predomina i que Guimerà vol transmetre com a Romàntic és el de Jean-Jacques Rousseau: associat al mite de la terra alta . 

dimecres, 31 de maig de 2017

Assaig de càntic en el temple. Salvador Espriu


Salvador Espriu


Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les horesMrs. DeathEl caminant i el mur i Final del laberint formen l'anomenat cicle líric. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions de Salvador Espriu amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur.



Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!


Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.


http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/poesia/creacio/pantalla5.htm