dimarts, 24 d’octubre de 2017

Filemó i Baucis- Metamofosis Ovidi

Àudio lectura de Filemó i Baucis 
 Veu d' Estrella Ferreyra, 
 Tècnic de so: Nil Isern 




LA METAMORFOSI DE F.KAFKA
Franz Kafka va néixer el 3 de juliol de 1883 a Praga i va morir el 3 de juny de 1924 a Kierling (Àustria). A través de la seva obra, l'escriptor va mostrar l'angoixa, l'opressió i les incertesses del món. -
                     1r capítol(text) http://www.catorze.cat/noticia/3404/metamorfosi

DESMITIFICACIÓ DAFNE I APOL.LO

L’udol de ‘La Manada’

Carme Riera
MESEGUER
Una de les històries mitològiques més emprades pels escriptors i pintors dels segle XVI i XVII és la de Dafne i Apol·lo. Ovidi en el llibre primer de Les metamorfosis (versos 452-567) ens conta que Apol·lo es va burlar de Cupido i aquest per venjar-se li va disparar una fletxa de punta d’or, alhora que a la bella nimfa Dafne va ferir-la amb una altra de plom. Quan això passava –avui de vegades encara succeeix, doncs Cupido, el fill de Venus, segueix donant la llauna–, qui rebia la fletxa daurada s’enamorava immediatament amb un amor obsessiu i irremeiable mentre que, a la recíproca, provocava el rebuig absolut en l’objecte del seu amor, ferit per fletxa de plom.
Així Dafne, la filla de Peneus, desoeix les floretes d’Apol·lo, fa oïdes sordes a les seves proposicions i el rebutja sense pal·liatius. Però el déu, boig de desig, en contemplar la bellesa de la nimfa no es conforma amb mirar-la, vol posseirla. Ella fuig i ell la persegueix fins a aconseguir-la. És llavors quan Dafne, aterrida, demana auxili al seu pare, el déu del riu Peneus. Li suplica que la transformi, que canvïi el seu rostre i la seva figura per deixar d’agradar al seu perseguidor. Peneus hi accedeix i converteix Dafne en llorer, arbre que per això serà associat al déu Apol·lo per sempre.
Si llegim avui, amb ulls del segle XXI, la història de la nimfa, narrada per Ovidi, no podem deixar de pensar que Apol·lo és un assetjador sexual de l’alçada de la torre Foster, que intenta violar Dafne. Si no ho aconsegueix és perquè el pare d’ella, en l’últim instant, en el moment en què la violació és a punt de consumar-se, la converteix en llorer i en fer-ho, en transformar-la, deixa de ser ella. L’obsés Apol·lo abraça les branques que abans eren els membres de la nimfa, besa la fusta del seu tronc encara que l’arbre el rebutgi, puntualitza Ovidi. El que queda encara de Dafne, la palpitació darrere del seu ésser de dona, la sang que encara roman en la saba, segueix refusant l’agressor. No obstant això, Apol·lo, entossudit en la seva possessió, li assegura: “Ja que no pots ser la meva esposa, seràs, en veritat, el meu arbre, sempre la meva cabellera, les meves cítares i el meu carcaix s’adornaran amb tu”.
El mite de Dafne i Apol·lo, tantes vegades glossat pels poetes europeus dels segles XVI i XVII, va ser entès i divulgat com una història d’amor impossible. Garcilaso en la seva Ègloga Tercera ens ofereix un petit catàleg d’aquest tipus d’amors desgraciats també a través d’altres figures famoses, procedents de l’antiguitat clàssica, com Orfeu i Eurídice, Venus i Adonis, a més de Dafne i Apol·lo. En totes entre els amants s’interposa un obstacle. La prohibició de mirar, en el cas d’Orfeu i Eurídice, la desigualtat de rang entre Venus i Adonis o la no correspondència entre Dafne i Apol·lo. Sobre la necessitat de la correspondència amorosa tractarà Garcilaso igualment en l’Ègloga Segona, en la qual Albanio, enamorat de la seva cosina Camila, és a punt de violar-la, embogit a conseqüència de la passió amorosa. Camila, tindrà més sort que Dafne, perquè podrà fugir a temps, després d’afirmar que no desitja Albanio ni cap altre, ja que vol continuar trescant amb les seves ovelles, soltera i lliure, cosa que després el gran Cervantes, tan admirador de Garcilaso, recollirà en l’episodi més feminista d’El Quixot, el del discurs de Marcela, assetjada també pel pastor Crisóstomo, que acabarà suïcidant-se. Cervantes posa en boca de Camila una defensa abrandada: “Jo vaig néixer lliure, i per poder viure lliure vaig escollir la solitud dels camps: els arbres d’aquestes muntanyes són la meva companyia […] Foc soc apartat i espasa posada lluny. Als que he enamorat amb la vista he desenganyat amb les paraules […] Amb la conversa honesta de les pastores d’aquests llogarets i la cura de les meves cabres m’entretinc. Tenen els meus desitjos per terme aquestes muntanyes, i si d’aquí surten és per contemplar la bellesa del cel, passes amb què camina l’ànima al seu estatge primer”.
Ovidi, en fer referència a Dafne, donava també una dada clau: la nimfa volia romandre soltera. Pel que sembla, igual com Camila i Marcela, no sentia cap interès pels homes. D’aquí també el rebuig per Apol·lo, encara que en Les metamorfosis això s’atribueixi al fet d’haver estat mal fletxada per Cupido i no, com en els casos posteriors, a conseqüència d’una elecció personal, d’una demostració de llibertat femenina. Un exercici de llibertat que permet, almenys, rebutjar els assetjadors i que, al meu entendre, enllaça amb el mite de les amazones i les antigues societats matriarcals.
Tot el que he escrit fins a aquí ve a tomb de la sentència oprobiosa dels jutges del cas de La Manada, que tantíssima polseguera ha aixecat i que possiblement marcarà un abans i un després en la legislació vigent. I ve també a tomb perquè la literatura occidental, igual que la cultura, palesa amb claredat uns prejudicis patriarcals –amb excepcions, com la de Cervantes–, en els quals els abusos sexuals i les violacions eren acceptades de manera natural, considerades, tal vegada, un atribut més de la condició masculina que entenia la femenina com a exclusiu objecte de desig i de possessió. Així succeeix en la història d’Apol·lo i Dafne. L’udol esfereïdor de La Manada amenaça des de fa massa temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada