Hem vist com Sant Vicent Ferrer, en els seus sermons, utilitza la figura del dimoni i de l'infern com a arma didàctica per a conduir el poble cap el bon camí, a través de la por.
Vegeu què en diu, del diable, aquest fil de twitter (bé, X) de Judit Verdaguer, historiadora de l'art i conservadora de museus. L'art medieval és la seva passió i el seu Xés boníssim i divertit. No us el perdeu, hi ha imatges sorprenents de retaules, miniatures, pintures i d'altres formes d'art medieval.
(per cert, us recomano que visiteu l'exposició Bèsties del Museu Episcopal de Vic, un autèntic tresor. Si hi aneu, feu-me saber 😉)
El divendres, 13 d'octubre, a les 10:30, a la casa museu Miquel Martí i Pol de Roda, tindrem l'oportunitat d'escoltar Josep Ferrer Gràcia, traductor d'Antígona de Sòfocles, i a Oriol Ponsatí-Murià, l'editor. A més, gaudirem de la recitació d'alguns fragments de l'obra a càrrec de la rapsoda Montse Vellvehí.
Si hi esteu interessats i hi aneu, m'ho feu saber, jo hi assistiré. #EducacióNoFormal #LitUniv #Btx
Els signes es dibuixaven en taules d'argila, ordenats en columnes verticals. Més endavant, es van ordenar per fileres. També es van millorar els càlams usats per l'escriptura, cosa que va permetre que es poguessin produir molts tipus de signes diferents fàcilment i amb la mateixa eina.
Les tauletes es podien coure per endurir-les i preservar-les.
El càlam o l'estil és un instrument de canya (Arundo donax o bambú) tallada en punta que es pot utilitzar per a l'escriptura sobre argila, cera o, mullat en tinta, sobre papir, pergamí o paper.
El seu ús s'inicia el segle xx aC.[2] Va donar la forma característica a l'escriptura cuneïforme, de petits triangles, fruit de l'enfonsament del càlam en l'argila tendra. És probable que inicialment fos utilitzat com a instrument per decorar l'argila.
càlams per escriptura aràbiga
El càlam va ser utilitzat a Europa durant l'edat mitjana, fins al segle xii, quan va ser substituït per la ploma d'au, i es menciona per primer cop per Isidor de Sevilla el 625.[3]
Una falta d'ortografia o simplement d'escriptura s'anomena sovint lapsus calami.
Fa quaranta anys de la mort de Mercè Rodoreda i és per això que volem recuperar una activitat que els alumnes de 4t de SO van crear el curs 2014.
Escolteu com sona: a partir d'un fragment de la Plaça del Diamant, alumnes, professors i famílies i van posar la seva veu en la seva llengua.
Aquí teniu el text en català i a l'enllaç següent l'entrada al bloc amb tots els podcasts:
Tenia els cabells com un bosc, plantats damunt del cap rodonet. Lluents com un xarol. Se'ls pentinava a cops de pinta i a cada cop de pinta se'ls allisava amb l'altra mà. Quan no tenia pinta se'ls pentinava amb els dits de les mans ben oberts, de pressa, de pressa, com si una mà empaités l'altra. Si no se'ls pentinava, li queia un ble damunt del front, que tenia ample i una mica baix. Les celles eren espesses, negres com els cabells, damunt d'uns ulls menuts i lluents de ratolí.
Avui, dia 10 de març, en el marc del projecte de Memòria Històrica de 4t d’ESO, hem dut a terme una entrevista per videotrucada amb el periodista Eloi Vila. Els alumnes li han pogut preguntar aspectes relacionats amb la recerca històrica, així com qüestions sobre la realització del programa. A més a més, l’Eloi els ha donat grans consells pel seu futur relacionats amb el món del periodisme. Sens dubte, una experiència molt enriquidora!
Alba Guibert, coneguda com a Alba de Vic, va ser la primera dona que va ser escrivana professional del que avui anomenem Catalunya. Va viure al segle XI i va pertànyer a una família instruïda, amb un pare, el gramàtic Guibert, que podríem considerar molt modern per l’època. Modern perquè va ensenyar de lletra als tres fills i a les tres filles que va tenir amb Guilla.
De família benestant, Alba Guibert es va casar amb Jobert i també va tenir sis descendents, tres filles (Guilla, Adaleds i Magenburg) i tres fills (Guillem, Ramon i Artall), i vivia a la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer. Segons es llegeix al testament del seu home, on consten les propietats, a totes els van atorgar un nom propi, igual que els animals que hi figuren. Així, avui sabem que hi havia “una terra motejada Coma Erma, una casa denominada Rosta, una cuirassa que es deia Claramalla, un cavall de nom Giscafred, una euga anomenada Gaçola i àdhuc un alsberg batejat Omnia bona (Tots-béns)”. Un alsberg o ausberg és una túnica de malles o d’escates per protegir el cos.
Tot això ho llegim al capítol que dediquen Jesús Alturo i Tània Alaix al nivell cultural de la proto-Catalunya al llibre Lletres que parlen, que acaba de publicar La Magrana. Els professors i paleògrafs de la Universitat Autònoma de Barcelona expliquen en aquest estudi de gran abast un munt de detalls de l’escriptura tardollatina, protocatalana i catalana a la fi, com el primer document escrit tot en català, datat entre 1060 i 1080, que és una còpia del Llibre dels jutges, fet per un escrivà d’Organyà. Aquí es comença a trencar la diglòssia entre parlar català i escriure en llatí.
Uns anys abans, Alba de Vic encara no escrivia en català, perquè aleshores els documents es feien en llatí. És a dir, per poder llegir i escriure no n’hi havia prou amb saber ajuntar les lletres; també calia saber llatí. De fet, “l’alfabetització era molt minsa, i més encara entre les dones”, explica Alaix, que esmenta el concepte de semialfabetització, que són les persones que havien après a llegir però no a escriure: “Eren dos estadis d’aprenentatge. Les persones semialfabetitzades eren capaces de llegir un document, però a l’hora de signar-lo no ho feien de manera autògrafa, sinó heterògrafa, posant-hi un punt sota el seu nom, que algú altre havia escrit”, explica la investigadora. “Tenim un document del 989 de la comunitat de Sant Pere de les Puel·les en el qual només l’abadessa Adaleds firma autògrafament. Les altres ho fan heterògrafament, però fent-hi constar que sabien llegir”.
La figura d’Alba de Vic és rellevant perquè és la primera dona de qui hi ha constància que escriu un document amb validesa legal. Està datat el 16 d’abril del 1044 i se sap amb tanta precisió perquè es tracta d’una escripturització d’una compra que van fer ella i el seu marit. Ella hi va voler fer constar que l’havia escrit del seu puny i lletra, “en una perfecta escriptura carolina i signat amb unes majúscules de tipus librari esplèndides”, detalla Alaix, que li calcula aleshores uns 30 anys: “Era una dona completament alfabetitzada i d’una cultura superior”.
El document té un valor afegit perquè, entremig del llatí, Alba de Vic hi fa servir algunes paraules catalanes quan les ha de menester. És el cas de coma (depressió en un terreny de muntanya), era, casals i puio (puig), amb què anomena els llocs on se situa la compra. “No s’ha de veure com una prova d’ignorància, perquè a l’època les parts formulàries s’escrivien en llatí, però les parts substancials, perquè quedés clar a què es feia referència, es comencen a escriure en català”, postil·la Alaix.
Però d’on li venen aquests coneixements a Alba de Vic? “A les darreries del segle X devia arribar a la diòcesi d’Osona un jove gramàtic procedent, pel que sembla, de Lieja”. De la belga Lieja a la catalana Vic, Guibert s’hi devia trobar bé, de manera que es va casar amb Guilla i va fundar una família nombrosa. “Guibert va exercir un magisteri eficaç a l’escola diocesana de Vic, al costat, sovint, del canonge Ermenir Quintilà, excel·lent dominador de l’art de la cal·ligrafia i mestre de nous i molt bons cal·lígrafs”, expliquen els paleògrafs.
Dels sis fills, en destaquen dos. D’una banda, Berill, que va ser el seu successor en la direcció de l’escola de gramàtica de la catedral de Vic, d’on va esdevenir canonge. I l’altra és l’Alba. A diferència del seu germà, de qui hi ha nombrosa documentació manuscrita i còdexs, d’ella només es conserva el document referit. Un document prou valuós per poder conèixer aquesta dona catalana que va tenir la fortuna d’aprendre a llegir i escriure en llatí amb una bella cal·ligrafia. Alba de Vic és la primera i única dona escrivana catalana professional del segle XI.
