divendres, 25 de setembre del 2015

El silenci de les sirenes de Franz Kafka

  Aquesta setmana a La Vanguàrdia,el dia 22 de setembre, Josep Ma. Ruiz Simon,  escrivia un article sobre El silenci de les sirenes de Franz Kafka en motiu del centenari de la publicació de la gran obra de l'escriptor La Metamorfosi. Nosaltres hem recuperat la narració de Kafka, aprofitant que acabem de llegir aquest episodi a Les Aventures d'Ulisses

El silenci de les sirenes 
Franz Kafka

 Prova del fet que mitjans inadequats, fins i tot puerils, poden servir per salvar d’un perill: Per tal de protegir-se del cant de les sirenes, Ulisses es va tapar les orelles amb cera i es va fer encadenar al pal de la nau. El mateix haurien pogut fer, és clar, tots els viatgers anteriors, excepte aquells a qui les sirenes havien temptat des de molt lluny; tanmateix arreu del món era sabut que allò no podia servir de res. El cant de les sirenes ho penetra tot, i la passió dels seduïts hauria fet saltar més que cadenes i pals. Però Ulisses això no ho va pensar, tot i que potser ho havia sentit a dir. Confià plenament en aquella mica de cera i en el feix de cadenes i, amb innocent alegria pels seus ardits, es dirigí vers les sirenes. Ara bé, les sirenes tenen una arma encara més terrible que el cant, a saber, el seu silenci. Tot i que no hagi passat, és possible pensar que algú s'hagués pogut escapar alguna vegada dels seus cants; del seu silenci, segur que no. Cap força terrenal hauria pogut resistir el sentiment d’haver-les vençut mitjançat les pròpies forces, ni l’orgull arravatat que se’n deriva. En realitat, les poderoses cantaires no van cantar quan va passar Ulisses, ja sigui perquè van creure que només el silenci podia vèncer aquell adversari, ja sigui perquè veure la felicitat al rostre d'Ulisses, que no pensava en altra cosa que en cera i cadenes, els va fer oblidar tots els cants. Però Ulisses, si es pot dir així, no va sentir el seu silenci; creia que cantaven i que ell era l’únic que no les sentia. De primer va veure fugaçment les corbes dels seus colls, la respiració profunda, els ulls plens de llàgrimes, les boques entreobertes; va pensar, tanmateix, que tot plegat formava part de les àries que es perdia sense sentir-les. De seguida tot allò va fugir de la seva mirada fixa en la distància; les sirenes es van esvanir literalment davant la seva determinació, i precisament quan més a prop s’hi trobava ja no en va saber res més. I elles, més belles que mai, s'estiraren i es regiraren, feren onejar lliures al vent les cabelleres esborronadores, tensaren les urpes damunt les roques. Ja no volien seduir, només volien retenir durant tanta estona com fos possible el reflex atrapat al vol dels grans ulls d'Ulisses. Si les sirenes haguessin tingut consciència, s’haurien extingit aquell dia. Però van romandre on eren, només que Ulisses se’ls havia escapat. Arribats a aquests punt, encara cal afegir un codicil. Es diu que Ulisses era tan astut, tan donat als ardits, que ni la mateixa deessa del destí podia penetrar el seu fur intern. Per més que sigui incomprensible a l’enteniment humà, pot ser que realment s’adonés que les sirenes callaven, i sostingués tal farsa davant d’elles i els déus, en certa manera, només a tall d'escut.

(Traducció: Glòria Bladé)
Font: https://cantdesirenes.files.wordpress.com/2015/04/el-silenci-de-les-sirenes-franz-kafkax.pdf 

ACTIVITATS:  

  • Cerca al diccionari les paraules en negreta i anota-les al full d'expressió escrita. 
  • Partint del text de Franz Kafka, escriu un text, d'unes 150 paraules aproximadament, sobre la força o el poder del silenci.


dimarts, 22 de setembre del 2015

Entre Escil.la i Caribdis

Després de llegir i comentar l'episodi d'Escil.la i Caribdis:


Llegiu l'article d'Antoni Puigvert publicat a la Vanguàrdia que porta per títol "Entre Escil.la i Caribdis"

 



La setmana prèvia a la de Nadal, vaig viure tres situacions desagradables. El dimarts vaig estar a punt de declarar davant d'un jutge de Madrid. En un tres i no res, i malgrat la llegendària lentitud de la justícia, una empresa editora va ser citada a judici de rectificació perquè, tres setmanes abans, m'havia publicat un text on hi havia, entre parèntesi, una mínima referència valorativa a una institució vinculada al PP. Ja veuen que parlo entre línies, com fèiem en temps de Franco. Dies abans, l'advocat d'aquella institució havia exigit la rectificació, però la frase no era legalment rectificable perquè, a més d'ambigua i, per tant, interpretable de moltes maneres, era una opinió i la llei no penalitza opinions. L'empresa editora havia decidit no rectificar i així ho havia explicat a l'advocat de la part que es considerava perjudicada. Tanmateix, se li va oferir una sortida elegant i deferent: la publicació d'una carta on aquella empresa pogués fer les consideracions que considerés oportunes. L'acord de paraula entre els advocats semblava un fet, però al cap de cinc dies, sense més intermediació, arribava per telegrama un requeriment judicial. El judici tenia lloc l'endemà. Malgrat que la frase no era legalment punible, hi havia inquietud per l'enorme rapidesa de la citació judicial. L'empresa editora, prou assetjada ja per atacs infinitament més extensos, intensos, falsos i menyspreadors que la meva petita frase entre parèntesis, va decidir publicar la rectificació. Mentrestant, jo, seguint, estupefacte, el procés, em preguntava: ¿com pot ser que, amb els disbarats que s'arriben a publicar a la premsa de Madrid, la meva ambigua frase hagi aconseguit captar l'atenció d'un jutjat de la capital fins al punt que, passant per damunt de tantíssims assumptes urgents, ens convoca a judici sense donar-nos ni temps de saber de què se'ns acusa? ¿Podem creure en la imparcialitat de la justícia, en aquest moment políticament tan delicat? Deixem que el lector contesti ell tot sol aquestes preguntes.

L'endemà, encara amb l'estupefacció tatuada al rostre, vaig participar a la tertúlia d'una ràdio pública catalana. Abans hi anava cada setmana, ara només de tant en tant, però aquell dia em tocava. Hi vaig reflexionar críticament, com també he fet per escrit, sobre les perspectives del procés sobiranista. Vaig argumentar que el resultat electoral, a parer meu, si bé, certament, dóna majoria als dos partits sobiranistes, no és tan contundent com s'esperava. No ho és per a CiU, evidentment; però tampoc per al conjunt del catalanisme, que toca sostre, mentre s'amplia, per l'ensulsiada del PSC, l'espanyolisme a l'interior de Catalunya. No vaig parlar de les complicacions que el procés sobiranista tindrà al llarg d'aquest any i de l'altre. Tampoc no vaig fer esment de les enormes tensions socials que, en l'infernal context econòmic, causaran les noves retallades que ha anunciat el Govern. Només vaig parlar del perill de divisió interna que s'està produint en la nostra societat. El procés endegat en nom de la llibertat catalana posa en risc un bé que jo considero superior: la unitat civil catalana. Un dels meus contertulians, un home intel·ligent i preparat (que, casualitats de la vida, dirigeix un centre vinculat a CDC molt semblant al que, vinculat al PP, el dia abans gairebé em porta al jutjat), va qualificar el meu argument amb una sola paraula: "Apocalíptic". Li vaig haver de recordar que no és etiquetant sinó raonant com es trenen les converses. I, en honor a la veritat, cal dir que amb una amabilitat exquisida, es va excusar i, tot seguit, va exposar els seus punts de vista.

No hagués pensat més en aquest segon episodi si no fos que, l'endemà, en una tertúlia d'una televisió pública, en vaig sentir l'eco. Havent jo argumentat sobre el mateix tema de manera semblant, un jove professor de periodisme, un dels valors emergents de l'opinió sobiranista, em va etzibar: "Estàs deslegitimant el procés!". La frase, ho he de confessar, em va deixar en fora de joc. Jo només estava fent la meva feina: opinar amb un cert coneixement de causa (discutible, naturalment). Xocat per aquella acusació, vaig quedar sense paraules. Després, mentre tornava cap a casa, vaig prendre consciència de l'inquietant missatge que contenia la frase d'aquell jove periodista. Si ell considerava que, pel fet d'analitzar en una tertúlia la conjuntura política, jo estava deslegitimant un pacte de govern i un procés sobiranista, vol dir, invertint els termes, que ell l'estava legitimant. Em vaig espantar una mica. No per mi, és clar, ni tampoc per ell. Per la democràcia: el periodisme ha de descriure, analitzar i valorar el que passa. Però quan el periodisme legitima o deslegitima la realitat política, vol dir que es posa al servei de la causa. La conclusió és tristíssima: ¿ha desaparegut, per tant, la llibertat d'opinió individual?

Recalco, per evitar lectures esbiaixades, que no he descrit aquestes tres situacions per fer-me la víctima o el ploricó. Ben al contrari: vull deixar clar que les vaig encaixar esportivament perquè formen part del risc d'aquesta meva tasca d'opinador. Repeteixo: no me'n vull queixar. Si les trec a col·lació és per exemplificar, a partir d'unes experiències viscudes, com hem començat a avançar per un terreny pantanós: dominat, a la banda espanyola, per l'amenaça i l'abús de poder; i a la banda catalana, per l'exigència d'unanimitat, per la impossibilitat de discrepar.


http://www.lavanguardia.com/encatala/20130107/54358669610/antoni-puigverd-entre-escil-la-i-caribdis.html

ACTIVITAT EXPRESSIÓ ESCRITA: 

  Després de llegir aquest article,  escriu un text de 150 paraules la temàtica del qual es centri en el valor significatiu d'aquesta expressió.   (Cal tenir les pautes d'expressió escrita sobre la taula)

divendres, 18 de setembre del 2015

A les Portes de Troia de Quim Monzó

A LES PORTES DE TROIA

.
Quim Monzó (Barcelona, 1952)
https://detroiaaitaca.wordpress.com/2013/01/20/a-les-portes-de-troia-amb-quim-monzo/
Quim Monzó (Barcelona, 1952)

El cavall de fusta queda definitivament acabat, polit i envernissat, a primera hora del matí. Ha estat una feina dura, que ha ocupat dotzenes de soldats dirigits per tres mestres fusters. S’alça, magestuós i immòbil, al bell mig de la platja. El deixen assecar durant tot el dia. A la nit, vigilant que no els vegin des de la muralla, els guerrers escollits pugen per una escala de cànem, un darrere l’altre, ràpidament i sense fer soroll. Van armats, amb una petita bossa nuada al cinturó, amb carn en salmorra per agafar forces al matí i una porció d’aigua per calmar la set. Després que l’últim guerrer hagi pujat, recullen l’escala i tanquen la porta de manera que des de fora no es noti.
Seuen tots amb ordre i paciència, ben estrets, omplint la panxa de la bèstia. L’olor de vernís no ha desaparegut del tot i els embriaga lleugerament. Dormen amb el neguit que dóna la certesa de la victòria imminent. Tal i com havien quedat, arriba el matí, els del campament recullen les coses, calen foc a les tendes i pugen a les naus, fent veure que donen la guerra per perduda i que es retiren definitivament. Els guerrers escollits contemplen aquests moviments per les escletxes que hi ha entre els taulons del cavall. Quan les naus aquees desapareixen a l’horitzó, giren els ulls cap a les portes de la ciutat. Aviat s’obriran, els troians sortiran, prendran el cavall com un bnotí de guerra i l’entraran a la ciutat. Els guerrers aprofiten l’espera per menjar la carn que portaven.
Lentament passen les hores i de la ciutat no surt ningú. Al primer que se n’estranya, Ulisses li ordena guardar silenci. Ningú no ha d’obrir la boca i tots han de fer el mínim soroll possible. Si cap troià sortís i sentís que dins del cavall hi ha homes que parlen, tota argúcia se n’aniria per terra.
A primera hora de la tarda acaben l’aigua que els quedava. Sota aquell sol implacable, la panxa del cavall és un forn. A la nit dormen sense fred. Són tants i estan tan estrets que no els cal cap manta. El problema són les miccions. Hi han passat tot el dia i la nit abans i, dissimuladament, incapaços d’aguantar-se més, alguns decideixen orinar pels racons. Però les necessitats d’Anticle no són menors sinó majors. Ulisses li ordena aguantar-se-les. Anticle diu que no pot (el ventre se li retorça, es veu incapaç de resistir ni un instant més), perd els nervis i es queixa que els troians ja haurien d’haver-se endut el cavall. No hi havien d’estar tantes hores, allà dins. Diu tot això cridant; per fer-lo callar, Ulisses l’escanya.
Amb l’arribada de l’alba reneixen les espe­rances. Avui sí que vindran els troians, pendran finalment el cavall i el duran dins. És lògic que ahir no ho fessin, perquè encara no se’n refia­ven. Avui se’ls deu fer del tot evident que els aqueus han marxat de debò. Els ho confirma el fet que, a mig matí, senten música que els arriba de la ciutat, uns càntics estranys però innega­blement alegres. Deuen celebrar la victòria. A la tarda, els troians obren finalment les portes de la ciutat. Els guerrers aqueus se n’alegren i observen (excitats i immòbils per no fer cap so­roll) com un grup de troians surt de la ciutat i s’acosta al cavall. Els aqueus s’aguanten la res­piració. Els troians envolten la bèstia de fusta i la contemplen amb curiositat. Enraonen entre ells, però els aqueus, tot i que paren l’orella, no entenen què diuen. Els arriba una remor de paraules barrejades amb el so de les onades. Ara finalment pendran el cavall i el duran dins. Però per comptes d’això desfan el camí, tornen a la ciutat i tanquen les portes.
Als guerrers aqueus aquella nit els és més di­fícil dormir. La gana i la set es generalitzen. No els queda aigua ni menjar, ni tenen possibilitats d’aconseguir-ne, i això fa que hi hagi disputes freqüents, que Ulisses talla d’arrel: no vol sen­tir ni una paraula. Ni un ronc. Qualsevol so­roll podria alertar de la trampa els troians. Arri­ba l’alba. Passa el dia sense que ningú vingui a buscar-los. Ulisses dissimula el nerviosisme. La resta de guerrers no. Tenen gana i, cada cop que algú es queixa que allò no funciona com hau­ria de funcionar, Ulisses amenaça que escanya­rà qui no calli.
Dos dies més tard n’hi ha dos que propo­sen sortir, sigui com sigui i encara que fer-ho descobreixi la trampa als troians. Es evident, diuen, que l’argúcia no ha funcionat, i és de cre­tins continuar endavant un projecte que no funciona. Ulisses sufoca l’intent de motí tal com havia amenaçat de fer: escanyant-los tam­bé, igual que a Anticle. Com que fa dies que no mengen, els guerrers devoren tots dos cadàvers.
Hi ha un guerrer, d’estómac massa delicat, que vomita al primer tast. Per no deshidratar-se, tots decideixen beure’s la pròpia orina.
A la pudor d’orins i excrements s’afegeix ara la ferum del primer cadàver (el d’Anticle, que comença a descompondre’s amb aquella calo­rada) i de les entranyes dels altres dos. N’hi ha un que proposa desfer-se’n obrint un instant la porta i llençant-los. Ulisses s’exaspera. ¿Com se’ls pot acudir una idea així? ¿Com podrien llençar-los fora sense despertar les sospites dels troians? Deixar als peus del cavall tres cadàvers (dos d’ells reduïts només a un munt d’ossos i vísceres) seria descobrir clarament la trampa. Un altre suggereix que podrien desfer-se’n de nit: baixar-los per l’escala i llençar-los al mar. Un altre opina que el més greu no és conviure amb la ferum dels cadàvers i dels excrements, sinó la incertesa del futur. Tots aquests dies, les naus aquees deuen haver anat enviant explora­dors per veure si el cavall de fusta, tal com ha­vien previst, era ja dins Troia. No aguantaran gaires dies més amagades abans de donar l’ar­gúcia per fracassada i tornar a casa, acceptant definitivament la derrota. Això si no ho han fet ja. Ulisses s’hi llança al damunt, però ni ell té ja forces i, incapaços de barallar-se amb un mí­nim d’energia, cauen tots dos sobre els altres guerrers, que es fan a un costat, cada cop més prims i sense ni esma. N’hi ha que jeuen tan immòbils que es fa difícil saber si encara són vius. El mateix Ulisses se sent defallir, però no s’ho pot permetre. Els troians, repeteix cada cop amb menys convenciment, sortiran en qualsevol moment i s’enduran el cavall. No­més és qüestió d’esperar. Quan això passi, ells (els millors guerrers, escollits entre la flor i nata de la joventut aquea) esperaran que arribi la nit, sortiran quan tothom dormi, saquejaran la ciu­tat i n’abatran les portes. Per les escletxes entre els taulons, observa amb avidesa les muralles de la ciutat; i es tapa les orelles per no sentir els ge­mecs agònics dels seus guerrers.
.
Quim Monzó
Guadalajara
.


L'ODISSEA d'Homer

Les aventures d'Ulisses de Rosemary Sutcliff

Aquí hi trobareu enllaços i textos complementaris de la lectura 
  • ANTOLOGIA DE POEMES - RODOREDA- KAVAFIS
ÍTACA DE K.KAVAFIS i la ÍTACA DE LLUÍS LLACH 




                        ÍTACA- Lluís Llach 
I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

© Edicions l'Empordà

ÍTACA de K.KAVAFIS 
Aquest poema de l'escriptor grec Kostantin Kavafis recull un dels temes més recurrents de la literatura clàssica grega: el viatge de retorn a la seva pàtria.


Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,Escolteu el poema
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,El gegant Polifem
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
Ulisses resistint-se a les sirenes en el seu retorn a Ítacaque vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


L'Odissea dels Catarres - Música i lletra 
https://www.youtube.com/watch?v=gfaoxc-lsj8


L'Odissea dels Catarres creació animada elaborada per un alumne de 4t ESO, amb autorització del grup (Els Catarres) 
https://youtu.be/-NjmuXpTpPw

Més enllà de l'Odissea, 
SONETS 
Mercè Rodoreda 

dimecres, 16 de setembre del 2015

BrossAlícia II 1r Batxillerat curs 2015-2016

Nous reptes per al projecte BrossAlícia, per als alumnes de 1r de Bat!!

Doneu una ullada al treball del curs passat per anar veient per on anirà



dilluns, 14 de setembre del 2015

stMalinfern II a 4t ESO

    El projecte stMalinfern continua aquest curs 2015-2016, tenim nous alumnes que hauran de superar els reptes que ells mateixos es marcaran. Endavant!

   Presentació del projecte stMalinfern a la I Jornada de lectors joves al Centre d'Arts Santa Mònica juny 2015