dimecres, 21 de desembre de 2016

BOOKTOUR: Ira, relat. Els llops ja no viuen als boscos de Teresa Saborit

 IRA 
relat del llibre Els llops ja no viuen als boscos 
de Teresa Saborit

     Avui em toca participar al Booktour del recull de relats Els llops ja no viuen als boscos. No ha estat fàcil perquè els participants anteriors ja havien comentat alguns aspectes dels quals jo també volia parlar. 
  Vaig llegir-lo als meus alumnes de 4t ESO i els va impactar tant que em prenien el llibre dels dits per llegir-ne més. Bon senyal, oi? Aquí el teniu: 
  El relat Ira s'inicia amb el fragment del conte L’aneguet lleig que obre el relat i retrata la cruesa amb la qual els ànecs, les gallines i la dona de les gallines, tracten el protagonista. L’aneguet, l’ús del diminutiu és clau, pren una decisió: fugir i llençar-se a l’estany, on neden plàcidament els cignes sobirans, i esperar una mort segura: mateu-me!  li sentim dir, heus ací la seva desesperació!
 
  Veiem l’aneguet prendre una decisió malgrat el condueixi a la seva pròpia destrucció, aquest fet ens mostra el grau de desconhort i de desprotecció al qual està sotmès.

  Tot i així, sabem perfectament quin és el final del conte, i malgrat el coneixem ens agrada llegir-lo per gaudir d’un final que restitueix l’ordre de les coses i ens retorna la pau interior.

 En el relat Ira el nostre protagonista, un nen,  no pot prendre cap decisió perquè no té la capacitat d’afrontar la seva cruel experiència perquè no la percep com a tal, no té eines per resoldre allò que considera “normal”.  I aquells que l’havien de protegir, aquells que formen part del seu món: des de la mare, la senyoreta, la veïna, en definitiva els adults, no entenen el seu silenci eixordador perquè  viuen absorts dins la bombolla de les seves preocupacions i per això esdevenen cecs i sords. El seu final no és el de l’aneguet lleig.

  Amb un llenguatge directe i clar i amb un final obert, que és com un cop de puny a l’estómac,  la Teresa Saborit no ens deixa indiferents  i ens sacseja la consciència i incita a treure’ns la bena dels ulls. Perquè, qui dubtaria d’una persona amable, cordial i  encantadora? El llop sap vestir-se amb pell de xai, ja ens ho diu la saviesa popular, “el llop amb pell d’ovella mai porta esquella” i també ens diu que “a qui és ovella el llop se’l menja” . Aquest relat, malauradament, ens ho recorda, i  ha de servir per posar-nos en guàrdia contra aquests depredadors, com diu el refrany “ ovella sense guardià, el llop se la menjarà” .

 I, encara que Thomas Hobbes, filòsof anglès del segle XVII, popularitzés la frase Homo homini lupus est, “L’home és un llop per a l’home”,  no permetem que ho sigui per als nens.

Sílva Caballeria i Ferrer 


1 comentari:

  1. Cada cop hi ha més consciència dels abusos dels nens, possiblement anem pel bon camí!

    ResponElimina